Molts han volgut donar per tancat el conflicte entre Espanya i Catalunya. Tanmateix, aquest tancament és més un desig que una realitat. La repressió judicial contra l'independentisme, lluny de desaparèixer, continua operant en múltiples nivells i amb conseqüències devastadores per a les persones afectades. El lawfare, o guerra jurídica, continua activa, i el mal que ha causat no s'esborra amb discursos polítics de reconciliació. Les famílies destrossades, les carreres truncades i les vides afectades continuen sent una realitat quotidiana per als qui van ser blanc d'aquesta estratègia de persecució política.

L'ús de l'aparell policial i fiscal com a eina de repressió política no és una novetat a Espanya, però va adquirir una dimensió inèdita amb el procés. Des del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la justícia espanyola ha estat utilitzada per reprimir l'independentisme, criminalitzant actes de protesta i castigant líders polítics i activistes amb penes desproporcionades.

El judici del Procés el 2019 va marcar una fita en aquesta estratègia de lawfare, amb condemnes de fins a 13 anys de presó per a líders com Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Cuixart o Jordi Sánchez. La sentència va ser denunciada per organismes internacionals com Amnistia Internacional i el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l'ONU, però això no va impedir que l'Estat espanyol continués amb la seva ofensiva judicial, una situació que està pendent de resolució en el Tribunal Europeu de Drets Humans.

A partir de 2019, el focus es va ampliar. Es va perseguir no només polítics i activistes, sinó també advocats, periodistes i funcionaris que intentaven garantir el dret a la defensa o la lliure informació. Les inhabilitacions polítiques es van convertir en una eina recurrent, com es va veure en els casos del president Quim Torra i la presidenta Laura Borràs, ambdós apartats dels seus càrrecs mitjançant decisions judicials abusives sobre les quals més aviat que tard s'acabarà pronunciant el Tribunal Europeu de Drets Humans amb devastadores conseqüències per a la credibilitat internacional del sistema judicial espanyol i els qui han participat en aquestes dinàmiques repressives.

Des de 2021, Espanya va intensificar la persecució amb l'obertura de noves causes basades en presumptes delictes de desobediència i malversació. Es van realitzar investigacions massives contra alcaldes independentistes, ciutadans que van participar en les mobilitzacions de l'1-O i activistes vinculats als CDR. L'operació Judes, iniciada el 2019 i encara sense resoldre's, va servir com a eina de criminalització contra militants independentistes mitjançant acusacions de terrorisme basades en proves dèbils i filtracions mediàtiques.

La narrativa oficial que el conflicte entre Espanya i Catalunya ha acabat és una falsedat convenient. Mentre els tribunals continuïn actuant com a eines de repressió política, el lawfare continuarà destrossant vides

En aquest context, la causa contra Tsunami Democràtic s'ha convertit en un clar exemple de lawfare, amb la imputació de desenes d'activistes i dirigents independentistes sota acusacions desproporcionades de terrorisme. La falta de proves concretes i l'ús d'informes d'intel·ligència esbiaixats han generat preocupació sobre el respecte a les garanties processals en aquest cas. A més, l'operació Volhov ha servit com un altre instrument per perseguir l'entorn del president Carles Puigdemont, intentant vincular empresaris i polítics independentistes amb presumptes delictes econòmics sense base probatòria sòlida.

Aquestes causes han estat impulsades amb la participació activa de certs membres de la Comissaria General d'Informació de la Policia Nacional —sota directes ordres del ministre Marlaska—, els qui han jugat un paper clau en la recol·lecció de suposades proves i en l'elaboració d'informes destinats a justificar la repressió. Les seves actuacions han estat marcades per filtracions a la premsa, construcció de relats incriminatoris sense suport i la manipulació de proves per sostenir les acusacions contra l'independentisme català.

Malgrat els discursos de l'actual govern espanyol sobre la necessitat de tancar ferides, a la pràctica ha mantingut l'estructura que sosté el lawfare. La Fiscalia continua recorrent decisions favorables als independentistes, la Policia Nacional manté els seus operatius de vigilància sobre l'entorn sobiranista i els tribunals continuen reinterpretant el dret penal per justificar la persecució.

La narrativa oficial que el conflicte entre Espanya i Catalunya ha acabat és una falsedat convenient. La realitat és que mentre els tribunals, a instàncies d'alguns fiscals i amb la connivència de determinats policies continuïn actuant com a eines de repressió política, el lawfare continuarà destrossant vides. No es pot parlar de normalitat democràtica quan hi ha persones que han perdut o perdran la seva llibertat, el seu patrimoni i la seva dignitat per defensar idees polítiques legítimes.

La normalització política de Catalunya només serà possible quan es reconegui el mal causat, es faci justícia i es garanteixi que el sistema judicial i estructures paraestatals no tornin a ser utilitzats com una arma contra l'adversari polític

Les conseqüències personals d'aquesta estratègia de repressió són devastadores. Els qui han estat objecte de persecució judicial han hagut d'afrontar llargs processos, amb el desgast emocional i econòmic que això implica. Molts han perdut la seva feina, la seva tranquil·litat i el seu futur. En alguns casos, el lawfare ha forçat l'exili, trencant famílies i deixant persones en una situació d'incertesa permanent.

No entraré en el meu cas personal, perfectament conegut i clar exemple de com el lawfare no es limita als líders polítics, sinó que també ataca els qui els defensen. L'estratègia de criminalització en contra meva cerca no només danyar-me i destruir-me, sinó enviar un missatge a qualsevol advocat que gosi enfrontar-se a l'Estat: defensar l'independentisme té un preu.

Si realment es vol posar fi a aquesta dinàmica repressiva, és fonamental que s'assumeixin responsabilitats i es prenguin mesures efectives per desmuntar l'entramat policial, fiscal i mediàtic que ha sostingut el lawfare. La solució no passa per pactes polítics superficials o reformes legislatives cosmètiques, sinó per una investigació real i profunda que exposi tota la veritat.

És necessari que aquells que han participat en aquesta estratègia assumeixin responsabilitats. Jutges, fiscals, policies i polítics que han utilitzat el seu càrrec per criminalitzar l'independentisme han de retre comptes. Només així podrà garantir-se que no es repeteixin aquestes pràctiques en el futur.

La normalització política de Catalunya només serà possible quan es reconegui el mal causat, es faci justícia i es garanteixi que el sistema judicial i estructures paraestatals no tornin a ser utilitzats com una arma contra l'adversari polític. Altrament, aquest conflicte continuarà latent, deixant una ferida oberta en la història democràtica d'Espanya.