Tot seguint amb la peça d’ahir cal precisar i aprofundir en alguns conceptes.

En primer lloc, la proposta —no mandat legal— de la necessitat de dimitir per part d’un polític, en especial els electes, quan se’ls obre judici oral. Considero que arribat a aquest estadi processal, el polític s’enfronta a un conflicte d’interessos: continuar en el servei públic i exercir amb plenitud el seu dret de defensa. Sense prejutjar res, la situació és realment anòmala: si atén la funció pública, la defensa particular pot quedar relegada i viceversa.

Com, en general, els delictes que s’imputen als polítics no acostumen a ser bagatel·les, convé preservar la gestió pública i que aquesta no resulti entorpida per la defensa de l‘encausat. Reitero, llevat el cas de Catalunya i només pels delictes vinclats a la corrupció, no existeix cap obligació legal de fer-ho. És més aviat un mandat tant de prudència com d’ètica pública.

Es podrà dir —s’ha dit— que actualment tenim quatre polítics imputats: una ja jutjada fa pocs dies en primera instància, la consellera Meritxell Serret, la també consellera Natàlia Garriga i els diputats, Josep Maria Jové i Lluís Salvadó. Certament, el seus casos són excepcionals, com és fàcil de copsar: són lluitadors per l’autodeterminació de Catalunya en la seva tasca política. Això no constitueix cap acusació que sigui contrària als deures inherents d’un polític independentista que, com a tal i en virtut del seu plantejament, ha estat elegit per la ciutadania. Ningú, fins ara, ha demanat la seva dimissió. L’imperatiu moral en els altres casos d’actuar presumptament contra els deures del càrrec no es donen ni de bon tros en les seves biografies. En conseqüència, el dit imperatiu ètic no està present en el seu cas, perquè la seva funció pública i la seva defensa van de conjunt.

L’altra qüestió que cal perfilar degudament és la relativa a la corrupció.  S’ha dit, i és del tot cert, que Laura Borràs no ha estat condemnada per corrupció. És més, el terme corrupció no s’esmenta mai en la seva sentència. No podia ser condemnada per corrupció, perquè ningú la va acusar d’aquest delicte. Entre d’altres coses, perquè el delicte de corrupció no existeix en dret penal espanyol. Existeixen, com diu el Reglament del Parlament, delictes vinclats a la corrupció. En dret espanyol només existeix el delicte de corrupció, com a sinònim de suborn —ja ho hem comentat altres cops—, en dret penal internacional. En efecte, aquesta és la denominació que el suborn rep tant en el Conveni Europeu contra la Corrupció del Consell d’Europa (1999), com en la Convenció de les Nacions Unides sobre el mateix tema (2003) —observi’s les dates dels convenis i de llurs ratificacions!—.

S’ha dit, i és del tot cert, que Laura Borràs no ha estat condemnada per corrupció. És més, el terme corrupció no s’esmenta mai en la seva sentència. No podia ser condemnada per corrupció, perquè ningú la va acusar d’aquest delicte. Entre d’altres coses, perquè el delicte de corrupció no existeix en dret penal espanyol. Existeixen, com diu el Reglament del Parlament, delictes vinclats a la corrupció

Fora d’aquest específic àmbit del dret penal internacional, la corrupció no és una categoria jurídica, sinó político-criminal, que agrupa conceptualment una sèrie de comportaments ja descrits com a delictes i altres il·lícites en les lleis vigents, que tenen com a comú denominador, segons la tan reiterada definició de la Comissió Europea de 2014 de l'abús de poder: apartar les estructures públiques de les seves finalitats per destinar-les a rèdits privats. Dit d’una altra manera: corrupció i enriquiment no van necessàriament lligats. Pensem, per exemple, en el jutge prevaricador Gómez de Liaño o en l’expresident andalús, Griñán, entre molts d’altres.

Quan es produeixen actes de corrupció, el pal de paller és la prevaricació (administrativa o judicial) i, en la pràctica, ve acompanyada de falsedats vàries, de suborn, de frau a l’administració, de malversació, fins i tot delicte fiscal, com a infraccions penals més freqüents. El pack habitual sol ser de, com a mínim, quatre crims d’aquest feix (Gürtel, per exemple), però no sempre ni necessàriament. A més la corrupció, és a dir, els delictes que la integren és comesa per un grup de persones: no és un actuació comesa en solitari ni en un curt espai de temps. Respon, en efecte, al que s’entén per trama. Trama corrupta.

Per això, en el cas de Laura Borràs, no cal per parlar de corrupció com a sinònim d’enriquiment personal. No cal. L’arrel del problema, tal com crec, ho veu una bona majoria de la classe política de tota mena, també alguns candidats de JuntsxCat a les properes eleccions, i una bona part de la ciutadania, Borràs, segons la sentència del TSJCcat, va contractar, abusant del seu poder, un amic per dur a terme un treball important, de més de quatre anys de durada, per un import de més de 300.000 euros, sense concurs públic. Ans al contrari: es va fragmentar l’adjudicació en contractes inferiors a 18.000 euros/any, que és el màxim legal permès. I no menor detall: així va ser reconegut pels encausats i era sabut per l’administració. Tampoc és menor que, malgrat haver-se fet els treballs, no en quedi rastre. En summa, es tracta d’un clar cas de nepotisme, la quinta essència de la corrupció.

Finalment, s’ha dit que fragmentar contractes administratius és pràctica habitual. Ho era. Ja ha començat a deixar de ser-ho, encara que les administracions no s’esmercen el que seria de desitjar. De tota manera, enguany s’han produït sengles condemnes per fragmentació contractual tant a Madrid —alts càrrecs—, com a Múrcia, en aquest cas, en la persona d’un expresident de la comunitat. Gens menors els temes com veiem.

Les línies anteriors en cap mesura avalen que la Junta Electoral Central, en una interpretació tan atrabiliària com retorçada —i ratificada sense escarafalls pel TS— del l’article 6. 2 b) de la Llei electoral, consideri que una condemna no ferma per determinats delictes, aquí contra l’Administració pública, suposi la pèrdua de la condició de diputat, quan la llei no esmenta l’equiparació de les causes d’inelegibilitat amb les d’inhabilitació pel sufragi passiu i encara menys sense sentència ferma. Això sí és, sense cap mena de dubte, lawfare de mena.