A la premsa haureu vist sovint articles titulats en forma de pregunta sobre una paraula que, en aquell moment, s’ha posat de moda però que la majoria dels lectors no tenen perquè saber. Per exemple, fa unes setmanes vèiem “què és una dana, com es forma i quins efectes pot tenir”, o bé “què és bluesky i per què li pot fer mal a X”. Els mitjans de comunicació editats a Madrid han començat a fer articles del mateix estil preguntant-se “què és el lawfare?”. Quan a Catalunya ja fa anys que sabem de sobres què vol dir aquest concepte d’origen anglosaxó, ara un sector de la opinió pública espanyola l’està descobrint i, és més, començant a creure que existeix. L’altre sector de la opinió pública espanyola és el que el practica.

Igual que amb la revolució industrial, algunes expressions culturals o el 3-4-3, Catalunya va unes quantes pantalles més avançades que Madrid DF i mentre aquí ja s’estan arxivant causes judicials que mai ho haurien d’haver a estat, a la capital espanyola tot just comença el festival de querelles, declaracions al jutjat, imputacions i filtracions de documents a la premsa. A Pedro Sánchez el veurem imputat més d’hora que tard. La imputació concreta no se sap, però que acabarà imputat sí. És igual si després el cas pel qual li obren causa acaba en no res, però la maquinària busca dos fets: la imputació i que entri per la porta del Tribunal Suprem a declarar. El més greu de tot és que a la capital espanyola tothom ho dona per fet, com un fet natural que acabarà passant. El PP ho farà servir com a arma nuclear per culminar el desgast polític i mediàtic del president espanyol mentre que el PSOE ja està traslladant la idea que tot plegat és un muntatge per enderrocar Pedro Sánchez als despatxos i no al congrés.

El lawfare funciona perquè, a més de qui en treu profit, sempre hi ha un còmplice que l'alimenta"

Ara, doncs, ja s’ha començat a normalitzar que l’engranatge judicial pot provocar casos ficticis, fer acusacions sense proves, magnificar imputacions i fer caure qui calgui. Aquesta fórmula de lawfare, que a Catalunya ja la coneixem, ve sempre acompanyada per l’escarafall mediàtic i la sobreactuació política. Quan imputen a algú que convé imputar, surt l’urgent de la notícia en format trepidant, tot d’avisos al mòbil, emoticones en vermell a les xarxes socials i interrompen els programes a la televisió i la ràdio per informar de l’última hora. I al cap de molt poc, els adversaris polítics de l’imputat en demanen la dimissió si és que ocupa càrrec públic. L’endemà, a determinats mitjans, sortiran detalls morbosos d’aquella imputació i continuaran les peticions de cessament. El partit polític de l’imputat demanarà respecte per la presumpció d’innocència i, com a molt, dirà que s’ha de deixar que la justícia actuï quan és, precisament, el què està fent. El lawfare funciona perquè, a més de qui en treu profit, sempre hi ha un còmplice que l'alimenta. 

Al cap d’uns mesos és possible que les acusacions es vagin desinflant, que les proves no siguin tals i que la rapidesa en les actuacions es vagi transformant en una lentitud administrativa que només serveix per allargar artificialment l’espasa que pesa damunt dels acusats. Als acusats del cas Volhov els van començar a investigar el 2019, els van detenir el 2020, no els han trobat res en quatre anys i fins aquesta setmana no s’ha arxivat la causa. És més, el febrer d’aquest any la mateixa Guàrdia Civil ja va admetre que no tenia cap prova. En aquests 10 mesos no només no s’ha tancat la causa sinó que el jutge Aguirre la va intentar ressuscitar per atribuir alta traïció a Carles Puigdemont i Artur Mas i així no aplicar-los l’amnistia. En aquest punt potser cal recordar que Aguirre va arribar a dir que l’independentisme havia pactat amb Rússia l’enviament de 10.000 soldats a Catalunya a canvi que Vladimir Putin tingués un aliat en aquest punt del mediterrani occidental.

El cas és que malgrat que ja se sap que el funcionament és aquest, aquesta aparença de legalitat (tan necessària per a l’efecte final) fa que es continuï caient constantment en el parany de donar credibilitat a l’actuació judicial, posar metres de distància amb l’acusat i sospitar que alguna cosa haurà fet. La roda continua rodant i es continua posant en dubte l’imputat abans que el jutge. I perquè això sigui així continua sent fonamental el paper de còmplice del polític rival i l’acompanyament de l’escarafall mediàtic. I aquest cercle viciós només es pot trencar si als tribunals se’ls aïlla d’allò que realment volen fer i que, per cert, en qualsevol altre país seria il·legal: de la política. Si es vol que els efectes d’aquest tipus d’actuacions quedin sense efecte es tracta, ras i curt, de no fer-los cas i actuar com si no existissin. I per tant, no comptar amb la toga com a còmplice, excusa o aliada per objectius polítics. És a dir, un cordó sanitari. Aquest és el poc respecte que han generat i el mal prestigi que tenen. S'ho han guanyat a pols: fer un cordó sanitari a la judicatura espanyola.