El Sr. Cambray i una professora jubilada

Benvolgut Sr. Cambray,

Em dic Eulàlia V. i he decidit unir la meva veu a aquest cor de dones, com la Marta S. i la Montserrat D., que li escriuen a través d'ElNacional.cat per expressar-li les seves tristes recances. Durant 37 anys he estat professora de filosofia, especialitat sempre en perill d’extinció, i tot i que he gaudit de la vida professional —de la qual m’enduc molts bons amics i estrets vincles amb l’alumnat— cregui'm si li dic amb paraules de l’androide a punt d’expirar que “jo he vist desastres pedagògics que vostè no creuria”. Des de fa uns mesos estic feliçment jubilada i em dedico a la lectura i a la meva passió pel cinema de Hollywood; però últimament el cos em demana acció i per això començo a estar temptada d’apuntar-me a les protestes del grup “El silenci” per poder irrompre al Parlament enarborant pancartes i als “Fridays for future” amb el jovent per cuidar del medi ambient. Sí, Sr. Cambray, vostè m’ha convertit en una activista profaflauta que no s’ha perdut cap manifestació aquest mes de març; i com que tinc més temps que mai, m’estic dedicant a fer-li un estret seguiment en tots els mitjans de comunicació, al més pur estil Atracción fatal (pel·lícula que no sé si haurà vist perquè vostè devia ser molt jove!). Fixi’s que he escoltat, estoicament, les 4 hores 23 minuts de la seva compareixença en la Comissió d’educació del Parlament de Catalunya, he seguit cartesianament l’infructuós intent de reprovació de la seva gestió com a conseller impulsada per la CUP, he escoltat resignadament la seva entrevista a Catalunya Ràdio (la que era nostra!), m’he apuntat als combatius grups de Telegram de professorat i AFAS que qüestionen el seu management, i mai m’hagués imaginat que acabaria tuitant compulsivament contra les seves piulades com a Profapower, sobrenom que m’agrada força perquè em dona un aire de despietada heroïna de Tarantino.

Com veu, encara no he tingut temps d’avorrir-me. La meva carrera docent va començar a una escola privada d'elit on les famílies molt benestants sempre han fet substancioses aportacions, i que ara ha catalanitzat el seu nom per poder gaudir d’un concert educatiu que vostès, incomprensiblement, li han concedit. Com que mai no em van considerar “uno de los nuestros”, vaig fugir cames ajudeu-me de la gestió autoritària de l’escola privada i de l'homogeneïtat high class d’alumnat i famílies amb mentalitat clientelar. Vaig aprovar les temudes oposicions, i des d’aleshores he treballat ("amb il·lusió!") en 6 instituts i a les ordres de 7 direccions diferents. Cregui'm, Sr. Cambray, d’aquestes últimes n’he vist de tots colors: des de directores de tarannà assenyat i democràtic que pleguen per esgotament, a directors que es comporten com a Lobos de Wall Street, i porten al límit les atribucions que malauradament els ha anat concedint la LEC del 2009.

Ja es pot imaginar que 37 anys donen per molt, i que a l’aula he combinat mètodes que vostès consideren avui en dia caducs com són les classes magistrals, amb eines pedagògiques que des de fa anys —i molt abans que vostè les descobrís— se suposava que ja eren innovadores: he incorporat des de temps immemorials les TIC a l’aula, gairebé sense recursos; amb els meus alumnes he fet blogs, pàgines web, vídeos, podcasts, etc. amb eines que gairebé ja han passat a la història com el Mixbook o el Voice Thread, i que ara es renoven cada dos per tres amb noms com Sites, Mailchimp, Padlet, Hootsuite, Aurasma, Symbaloo, Colorcilla, i d’altres que farien les delícies dels Monthy Pyton. Vaig ser pionera en l’organització de projectes Comenius, ara dits Erasmus+, que implicaven intercanvis escolars al voltant dels valors democràtics de la ciutadania europea —clar que això va ser abans que la Troika ens decebés i ens fes entendre, a cop de retallada, que a Europa el que de debò ens uneix és només l’economia—. Imbuïda d’esperit transformador, vaig acceptar la proposta de treballar durant dos anys en un projecte al seu departament de Via Augusta, però, impotent i avorrida de passejar el formulari A-38 com l’Astèrix a "la casa que fa tornar boig", vaig plegar perquè volia sentir-me útil de nou, mentre els companys d’oficina se’n feien creus de la meva decisió de tornar a les aules d’on ells havien desertat.

I parlant de les aules, quan vostè insisteix en el fet que ve del món de l’educació, sol esmentar que els seus pares eren mestres (però hauria de saber que “la barba no fa al filòsof”), i que el 2015 va ser un fugaç professor de tecnologia d’un institut, on recorda, vagament, haver patit les retallades. De seguida va buscar aixopluc, ben lluny de les barricades, sota el paraigua de la UOC i dels successius càrrecs polítics de gestió que ha ocupat a ERC. No gosaria mai posar en dubte els seus mantres preferits: que s’estima molt l’escola pública i que les dures decisions polítiques que pren a l’estil Dama de hierro —amb la resistència d’un professorat carrincló, immobilista, corporativista i no sé quantes misèries més— responen a la voluntat de fer sempre el millor pels infants i joves catalans. Tanmateix, li haig de dir que les tres millores de país que vostè anuncia aquests dies, com són la gratuïtat d’Infantil 2 i 3 a l’escola pública, el finançament amb 800 euros per alumne de l'escola bressol privada (que vostè prefereix anomenar “no-pública” perquè li fa vergonyeta) i la reducció de ràtios a Infantil 3 (tot aprofitant la baixada de la natalitat), seran mesures tan efectives com seguir tocant a l’orquestra del Titànic mentre el vaixell del nostre sistema educatiu s’enfonsa. Si no ho he comptat malament, la millora de les ràtios no es notaria a la secundària i al Batxillerat fins d’aquí 6 i 10 cursos, respectivament. I mentrestant què fem? Quousque tandem abutere Catilina patientia nostra, ¿eh?

Miri, li diré què en penso, Sr. Cambray: l’autèntic acord de país que generaria un canvi de paradigma de l’alçada d’un tsunami seria la implementació de dues mesures del més elemental sentit comú, “querido Watson”: la reducció de les ràtios a tots els nivells del sistema educatiu alhora i el restabliment de l’horari lectiu del professorat anterior a les retallades (que vostè va patir tant). Perquè jo li explico, conseller, mentre el departament es fa un fart de predicar que l’alumnat ha de ser el centre de l’aprenentatge, el professorat que està a unes trinxeres més fondes que les del Soldado Ryan, batalla cada dia amb grups de 30 o 35 alumnes a l’aula. Afegeixi que les tutores, per un complement econòmic irrisori i amb només una o dues hores setmanals, intenten gestionar la Tormenta perfecta de la diversitat de l’alumnat: problemes de salut mental, afectiva i sexual, violència de gènere, conductes suïcides, trastorns de la conducta alimentària, assetjament escolar, maltractaments familiars, situacions econòmiques desafavorides, dislèxies, trastorns d’aprenentatge… Amb aquest panorama comprendrà vostè que les tutores apaguen tants focs cada setmana que semblen les protagonistes de Lo que el viento se llevó en ple atac d’ansietat!

Sr. Cambray, reconec que jo no n’entenc de números, però els seus pressupostos i partides especials semblen un mal remake de Toma el dinero y corre, però sense cap gràcia. Per exemple, vostès han comprat ordinadors a dojo pels alumnes, fins i tot pels qui ja en tenien qui sap quants a casa; mantenen un nombre molt elevat de professorat alliberat treballant als centres de recursos, als serveis territorials i al seu departament (amb substanciosos complements retributius); cada curs han fet créixer els formadors —de formadors— i mentors —de no se sap qui o què— en les seves nòmines; tenen un cos d’inspectors sobredimensionat i tan absent dels instituts que en 37 anys de carrera m’he preguntat si no serien éssers tan virtuals com els hologrames de Darth Vader a L’estrella de la mort; han invertit molts diners en estudis i diagnòstics de la filantròpica Fundació Bofill; i per acabar-ho d’adobar, en plena vaga docent, han aprovat un decret que fa efectiu un augment sucós de la remuneració de les direccions, que té la pinta de voler comprar voluntats i curtcircuitar protestes. I penso jo si no fora millor que anés En busca del arca perdida i aquests diners, més d’altres que ja traurà vostè d’on calgui, els invertís en les dues veritables millores que li he proposat. Vagi fent números i pensi-s’ho bé, Sr. Cambray.

Mentre vostès expliquen pel·lícules a la ciutadania amb un guió digne de La La Land on canten que la solució a tots els mals de l’educació és l’aprenentatge per reptes i per projectes, el veritable repte de les meves companyes —i de les pobres alumnes amuntegades— no és pas ensenyar o aprendre sinó sobreviure i procurar “no morir con las mascarillas puestas”. Espero de tot cor que hagi tingut unes bones vacances i el temps necessari per mirar-se amb distància el problema que té entre mans, perquè no voldria que patís uns altres Idus de marzo sindicals (per cert, sàpiga que el Clooney és un dels meus actors preferits ;-)). I tot això li dic perquè tampoc li desitjo que en tornar de nou a l’escola, quan tots ens traiem ja per fi les màscares i les mascaretes, acabi veient qualsevol cosa menys somriures complaents.

Resto ansiosa a l’espera de la seva resposta, i mentrestant li prometo seguir amatent la seva carrera professional.

Eulàlia V.