El meu admiradíssim Miquel Puig s’ha tornat a quedar a mitges, com li passa a tanta gent intel·ligent d’aquest país des d’abans de l’1 d’octubre. No només són les esquerres les que han perdut la capacitat de pensar i de connectar amb el seu públic, és tot el sistema liberal el que fa catúfols. La inferioritat intel·lectual de l’esquerra, que lamenta Puig, es nota més perquè els seus partits són la baula feble del sistema, sobretot a Espanya, on van perdre una guerra civil. Però la putrefacció del liberalisme ha corcat la majoria dels partits, des del PP fins a la CUP, passant pel PSOE i els fillets de CiU, naturalment.
Els darrers anys, només el PNB ha evitat de dir o de fer rucades, i l’explicació és ben senzilla: el PNB sempre s’ha mirat de lluny els discursos i les modes liberals que han servit a la cort de Madrid per espoliar i colonitzar els països catalans en nom de la igualtat i del progrés. Des dels temps d’Isabel II, i ja van 200 anys, el liberalisme ha sigut la gran coartada dels Borbons per mantenir-se al poder i fer passar bou per bèstia grossa. Hem interioritzat tant el liberalisme com a ideal compensatori, que fins i tot els nois d’Alhora es van pensar que la solució a la desfeta del país era afegir-se a la febrada antifeixista i feminista, i insultar Sílvia Orriols, mentre publicaven els seus llibres al grup Planeta.
La putrefacció dels partits s’ha accentuat els darrers anys perquè el ridícul de Joe Biden ha deixat al descobert moltes mòmies repintades, però el problema venia de més lluny. És una llàstima que no hi hagi cap polític liberal que recordi cada dia als espanyols que els Borbons haurien pogut donar un to diferent del món d’avui, i a la imatge de la democràcia europea, si haguessin tractat l’autodeterminació de Catalunya amb respecte. Tothom sap quina era la resposta que calia donar a Putin quan es va annexionar Crimea, el 2014. Tots els europeus que paguen l’estat del benestar saben, en el fons, que la llibertat comença a casa, abans que a Gaza, Veneçuela o Ucraïna.
Quan van detenir Puigdemont a Alemanya els tertulians del programa de Susanna Griso van riure perquè vaig dir que ningú defensaria les fronteres de l’est si Europa no respectava el dret a l’autodeterminació. Suposo que ara deuen ser prorussos i una mica menys demòcrates. Hi he pensat veient que l’Enric Juliana s’indigna perquè han “expulsat el castellà de la Casa Blanca”, quan fa dos dies ell mateix feia gracietes sobre Puigdemont i els carlins, i en sa vida ha alçat la veu pel català —la seva llengua—. Un altre liberal que ha perdut els papers és José Luis Villacañas. L'intel·lectual de Podemos vaticina que els hispans dels Estats Units acabaran com els jueus de fa un segle, quan ell fa anys que utilitza Joan Lluís Vives o Francesc Eiximenis per esborrar la nació catalana de la història.
Molts catalans s’aferren a l’èpica liberal, i als seus esquemes argumentatius, perquè intueixen que si el liberalisme cau, llavors només quedarà l’Espanya dels falangistes i el decret de Nova Planta. Però el liberalisme ja no pot resoldre cap problema
L’1 d’octubre no sols es va carregar els últims equilibris del règim del 78. També va acabar de liquidar l’èpica liberal que durant dos segles havia servit als espanyols per castellanitzar Catalunya a canvi de la promesa de trencar les cadenes de l’Antic Règim i, per tant, l’apartheid imposat pel decret de Nova Planta. Fins i tot Franco va abraçar un cert liberalisme, una vegada va poder substituir l’ocupació militar de Catalunya per una invasió massiva de castellanoparlants analfabets de totes les regions pobres d’Espanya. El bombo que s’ha donat a l’argument del film El 47, o els sermons del director de Casa en flames, són els darrers esperpents d’un imaginari èpic que s’acaba.
Després de l’1 d’octubre, Espanya va alimentar VOX per espantar Catalunya, pensant-se que el liberalisme americà pagaria les factures i ara es troba que el liberalisme naufraga a tot arreu. Fa dos dies, hem vist com un regidor del PSC negava la unitat de la llengua com un franquista qualsevol, mentre els vells partits del procés es conxorxaven amb el seu partit per treure Sílvia Orriols de l’alcaldia de Ripoll. Com passa a Miquel Puig, molts catalans s’aferren a l’èpica liberal, i als seus esquemes argumentatius, perquè intueixen que si el liberalisme cau, llavors només quedarà l’Espanya dels falangistes i el decret de Nova Planta. Però el liberalisme ja no pot resoldre cap problema.
El darrer article de López Burniol demostra fins a quin punt Espanya està tornant a les contradiccions de fa dos segles. Llavors els teòrics del liberalisme proposaven que el dipositari de la sobirania fos el rei en comptes del poble, atès que la monarquia era l’única realitat històrica indiscutible. López Burniol ja demana a Felip VI que estigui disposat a aplicar un 155 a Pedro Sánchez, en la línia del que va fer Alfons XIII fa un segle per posar ordre a Catalunya. No hi haurà més liberalisme a Espanya mentre els catalans se sentin subjugats. La burgesia catalana ja no té força per repartir-se l’Estat amb la cort de Madrid com va fer el 1875, el poble català ja no té tanta por com el 1978, i els americans no volen pagar més la festa.
Si Sílvia Orriols puja a les enquestes no és per les idees que defensa, sinó perquè és l’únic dirigent polític que s’ha fet responsable del dolor dels catalans i se l'ha carregat a les espatlles. Orriols no ha begut, com la resta de polítics, del brou liberal que ha servit per espanyolitzar el país i sap que, en un context de llibertat, les diferències de programa serien de matís, per això ningú l’aturarà tractant-la de feixista o de "massa catalana". El que diferencia Orriols de la resta de polítics del país és el coratge; el coratge per no amagar-se rere una èpica gastada per la hipocresia, l'hedonisme i les butxaques foradades. El coratge per intentar defensar com sigui algun bé comú concret —no teòric—, en un marc repressiu disfressat de democràcia.
El polític d’esquerres que millor podria fer-li oposició és Oriol Junqueras, perquè tampoc no beu del brou liberal que ha idiotitzat el país a base de diners i cofoisme. És clar que hauria de jugar-se el físic i sortir del tacticisme esfèric de mossèn rural, passiu-agressiu, amb el qual ha contribuït amb tanta originalitat a fer caure les caretes del liberalisme putrefacte espanyol i català. La irritació que desperta la seva figura, sobretot en el món convergent, no deixa de ser un negatiu pintoresc dels odis que ha hagut de superar Orriols per fer-se valdre. Els catalans, que ens en vam sortir sent més liberals que els espanyols, ara ens en sortirem sent més tradicionalistes que ningú —de dretes o d’esquerres.