Del primer a l’últim militant d’Esquerra Republicana hauria d’entendre el que representa Oriol Junqueras ara per ara. Els seus adversaris polítics —alguns erigits en implacables enemics— ho saben millor que ningú. Ell és el líder a abatre i precisament per això és l’objecte de campanyes permanents de descrèdit. De linxament i fins i tot de deshumanització.
Potser per això la militància d’Esquerra Republicana va ovacionar Junqueras d'allò més al congrés nacional del partit, a Lleida, talment com si es tractés d’un acte de desgreuge. La militància, generosa i entusiasta a Lleida, el va aplaudir com mai. És ell —fent tàndem amb Marta Rovira— qui ha portat ERC a guanyar eleccions (una circumstància inèdita que no succeïa des de la República), a evocar l’esperit de Macià i Companys, i a disputar l’hegemonia de 40 anys a la sociovergència. Tothom, dels republicans, hauria d’entendre i integrar que Junqueras és la gallina dels ous d’or.
Quan una formació política té un lideratge tan robust, tan clar, del qual penja tot tant i, alhora, tan a mercè de tants adversaris i de tanta campanya de linxament i descrèdit, l’ha de protegir sempre
Però una flor no fa estiu. Ni dues primavera. El caliu de Lleida hauria de ser una constant i no pas un fet puntual, o un reconeixement o tribut que es fa de tant en tant. Sobretot per part de tots aquells que ocupen llocs de responsabilitat. Del primer a l’últim del Govern. Del primer a l’últim del Parlament. Del primer a l’últim del Congrés i el Senat. I això no significa pas que no hi hagi un gruix de gent molt competent exercint responsabilitats. Significa que sense Junqueras mai haurien pogut demostrar les seves aptituds. Per això també és imprescindible demostrar actitud i, de vegades, es troba a faltar.
Quan una formació política té un lideratge tan robust, tan clar, del qual penja tot tant i, alhora, tan a mercè de tants adversaris i de tanta campanya de linxament i descrèdit, l’ha de protegir, acaronar, mimar i acompanyar tothora. Sempre. No fer-ho no és només covardia. També és un tret al peu.
S’ha de posar la cama, s’ha de suar la samarreta, s’han d’estimar els colors que defenses. Si és així, no només s’ha de posar la galta quan baixen seques, s’hi han de posar les dues. I ser conscient que cada punyalada a Oriol Junqueras acabarà per arribar multiplicada a tots i cadascun dels membres de l’organització. Posar-se de perfil, a la llarga, és un mal negoci. Ja cantava Barricada allò de "Nadie evita la paliza por salir corriendo". Restar impassible no és una opció, és un suïcidi.
A Oriol Junqueras li conec tantes virtuts com defectes. La qüestió és que els seus vicis o defectes no tenen res d’extraordinari. Són ben profans. Per contra, les seves virtuts sí que són excepcionals. I aquí rau la seva fortalesa i un lideratge sòlid —sempre amb Marta Rovira, avui també al punt de mira— que ha portat el partit de Macià i Companys a ensumar aquella hegemonia republicana que el franquisme va arrasar. I no us equivoqueu. Esteu sols en la tempesta. Us cauran garrotades a dreta i esquerra. Per reeixir, és el repte a superar i el preu a pagar.