Diu El Nacional que el Govern —i més en concret, el Departament d’Educació i Formació Professional, i encara més en concret, la consellera Esther Niubó— rectificarà la nefasta decisió d’establir la literatura catalana i espanyola com a optatives en el batxillerat social i d’humanitats, fet pel qual les assignatures continuaran essent de modalitat (que és, suposo, com els cursis i els psicopedagogs tanoques es refereixen a les assignatures obligatòries, un adjectiu que deu semblar-los massa ancien régime i traumàtic per a la quitxalla). Desconec si l’administració ha vist la llum després que la majoria de culturetes i lletraferits de la tribu poséssim el crit al cel davant l’enèsima carxofada dels nostres hipotètics líders; si és així, els prego que abandonin el costum de fer més experiments a l’escola, puix que els plomaires tenim altra feina que exercitar la queixa perpètua.
A pesar d’aquesta (entenimentada) rectificació, el ciutadà no pot abandonar la sensació de palesar que el nostre sistema educatiu hagi acabat essent una espècie de playground en què les administracions juguen contínuament a daus. Potser els governs han confós la contingència essencial de lleis com ara els pressupostos amb l’estabilitat legal i de procediment de la qual hauria de gaudir qualsevol estructura d'ensenyament mínimament civilitzada. Dit en altres mots més planers, si cada administració pretén potinejar l’educació com si descobrís la roda a cada legislatura, els nostres professors acabaran més despistats que el pobre Frenkie de Jong i, al seu torn, els alumnes catalans no sabran quins collons de matèries estan aprenent. Caldria, en definitiva, demanar a ses senyories del Parlament que establissin una llei que tingués la pretensió de sobreviure diverses generacions.
Fa feredat que suposats experts en la matèria puguin tenir tanta deixadesa
Sé que peco de naïf, sobretot coneixent que la idea de relegar les literatures al caràcter d’assignatura optativa, com ha reconegut la mateixa Niubó, s’havia temptejat en un “document de treball” intern de la conselleria. Anem malament, en definitiva, si els tècnics del nostre departament —qui sap si pels efectes del sopar de Nadal de l’oficina— han arribat a treballar (sic) amb aquesta hipòtesi; perquè fa feredat que suposats experts en la matèria puguin tenir tanta deixadesa. Repetim conceptes bàsics, que prou falta en fa; l’ensenyament de la literatura és bàsic, en primer terme, per a la salut de la nostra llengua, pel simple fet que no hi ha forma més útil i bella d’aprendre-la que en la seva màxima finesa i llibertat. Al seu torn, la literatura ha d’ésser obligatòria per exercitar la comprensió d’un text, per dir-lo bé i, finalment, perquè a un jovenet no li podem castrar un bé tan preciós com és la imaginació.
Diria que part del problema general amb l’educació és que tots plegats demanem massa coses a l’escola i als seus mestres (els exigim que ens desvetllin el fillam, que els ensenyin a desconstruir-se sexualment i àdhuc a triar la millor dieta rica en proteïnes). Jo combatria el tòpic, i tornaria a la consuetud atàvica d’exigir poques coses a l’escola, però ben triades; servidor és fill de la pedagogia de l’insigne Sant Josep de Calassanç, segons el qual a la mainada cal ensenyar-li a contar, a llegir i a escriure... i la resta són collonades. Si hom vol que els nanos tinguin valors sòlids i una certa decència moral, no hi ha millor solució que garantir bons professors de filosofia, doctes en Hobbes, Kant i Foucault. Si allò que ens preocupa és la salut del català, assegurem-nos que els nostres millors filòlegs (i els més ben pagats) siguin a l’aula, i la genialitat de Rodoreda, Sagarra, la Víctor i Pla obraran tots els miracles.
Però tot això queda lluny, insisteixo, si els nostres agents polítics no paren de magrejar l’educació amb idees de bomber que no duen enlloc. Jo els recomanaria, potser per coses de l’edat, que perpetrin com menys canvis millor i que, davant de qualsevol pensada, s’emmirallin en com s’educaven els monjos. Ara ja hem provat l’efecte benèfic de la nova pedagogia, de les pantalles xupiguais i de tota quanta polla en vinagre. Potser que tornem al paper-i-llapis, a la concentració i a aprendre de memòria (que és l’única manera possible, vaja), i a fer un quelcom tan temerari com a prescindir de l’opinió dels pares i a obligar els alumnes a fer poques coses, però molt ben parides.