El llaç de la Rosalía

Costa molt de prendre una bona decisió si la decisió en qüestió ha de ser presa a la desesperada; la urgència passa per davant del que és òptim, la necessitat per davant del bé i, a llarg termini, amb la lucidesa de la perspectiva, és possible que les conseqüències siguin una absoluta catàstrofe. L’ambient d’emergència nacional amara d’aquest sentit d’urgència la nostra idea de país. La consciència que som entre l’espasa i la paret aguditza el sentiment que Catalunya necessita ser salvada. Carregat per moltes generacions, aquest neguit identitari és la guspira d’una voluntat de ser que ha subsistit durant dècades i que associa, irremeiablement, catalanitat amb resistència. Però també és l’arrel d’una cadena de dèries que ens van a la contra, perquè ens menen a precipitar-nos, a confondre desig amb realitat i a fer passar miratge per victòria política quan, en realitat, només ens està distorsionant encara més el discerniment. Des d’aquest desesper, des d’aquesta ànsia asfixiant per ser deslliurats del nostre jou, projectem il·lusions i transformem en heroi qualsevol que ens faci sentir que la distància entre l’espasa i la paret és més vasta del que aparentment sembla. 

Catalunya vol ídols que l’elevin i li facin sentir que juga al tauler del poder en la mateixa posició que la resta de nacions del món. Passa en l’àmbit musical, en l’àmbit literari, en l’àmbit cinèfil, en l’àmbit gastronòmic i en qualsevol àmbit en què el triomf d’un català sigui susceptible d’esdevenir un triomf nacional a l’imaginari col·lectiu. Necessitem sentir-nos orgullosos de la nostra identitat amb la mateixa contundència amb què sentim que se’ns trepitja i que se’ns menysprea. Així, obviem com la persona a qui anhelem idolatrar brega amb la seva catalanitat. Necessitem sentir-nos poderosos com si, ni que fos per un breu instant, poguéssim capgirar les dinàmiques de poder que ens dominen només per ser com som. Amb aquest deler n’hi ha prou per fer-nos passar gat per llebre a nosaltres mateixos, a veure si convencem el gat i, finalment, es compadeix de nosaltres i acaba metamorfosejant en llebre. És el que passa amb icones com la Rosalía, però, en realitat, aquesta ànsia traïdora és la mateixa que ens fa caure al parany de les promeses de l’esquerra espanyola una vegada i una altra. Volem amb més força que l’opressió que patim deixi d’existir per art de màgia que no pas acceptar que existeix i deslliurar-nos-en. De seguida ens precipitem a pensar que les coses són com desitgem perquè pensem que amb la raó tenim la força de forçar-les, valgui la redundància. En aquests termes, ser català és sinònim de ser miop. 

Si no som capaços d’entendre que qui canta sempre en castellà —exceptuant una cançó sobre diners i una nota de veu de la seva àvia— no ens alliberarà de res, és que no som on hem de ser per trencar la hipnosi de la submissió

L’elogi exagerat amb què bastim herois és proporcional a la decepció quan l’explicitat fa plaf. He vist les millors veus de la meva generació fer articles sobre les cuixes de la Rosalía i necessitar la bandera espanyola —en forma de llacet— a la cara per adonar-se que l’apoderament que lloen treballa per a l’enemic. Fins i tot els que són conscients de la transversalitat amb què el conflicte nacional ho travessa tot, són susceptibles de deixar-se endur pels cants de sirena. “És que ser català és molt cansat”, diuen alguns. Però l’alternativa per deixar d’anar cansat és fer-se espanyol. “És que els catalans sempre estem enfadats”, diuen d’altres. Això és el que passa quan tot el marc cultural i intel·lectual està teixit de tal manera que alegria i xerinola, triomf i desacomplexament, llibertat i poder siguin sempre sinònims de castellanitat. És així com, de mica en mica, confonem identitat catalana amb tots i cadascun dels trets identitaris que l’ocupació espanyola ens ha deformat per jugar-se’ls a favor. Qui s’empassa aquestes preconcepcions —encara que sigui en silenci— està condemnat a sorprendre’s cada vegada que vegi com una artista canta en la llengua de la nació amb què duu lligats els cabells. 

Si no som capaços d’entendre que qui canta sempre en castellà —exceptuant una cançó sobre diners i una nota de veu de la seva àvia— no ens alliberarà de res, per molt que la revestim de poder, per molt que ens proveeixi d’una sensació falsa de llibertat, per molt que estem predisposats a creure’ns que està posant el nostre país al món, és que no som on hem de ser per trencar la hipnosi de la submissió. És amarg haver-s’ho de mirar tot —també els referents culturals— des del prisma de la sospita, però, paradoxalment, l’alternativa és interioritzar que ser català és sinònim d’estar amargat. Amb el sentit de la urgència xarbotat i desesperats per desfer-nos d’aquest entramat en què, fem el que fem, el més fàcil sempre és desprendre’s de la identitat, els herois se’ns desfan a les mans i ens revelen que la realitat sempre és més crua que els desitjos que hi hem estat projectant. La pregunta que ens hem de fer, em sembla, és per què ens és tan fàcil entendre que en la situació en què estem —de substitució cultural i lingüística— cantar en català és polític, i triar fer-ho en castellà no ho és fins que no es demostri el contrari. El llaç de la Rosalía potser no és tan important, però la fórmula per aconseguir que, quan aparegui, no ens sorprengui, és la mateixa que ens servirà per desprendre’ns de la idea d’una Espanya que no existeix quan vinguin a temptar-nos. Abraçar la nostra dissort sense hipnosis, sense miopies i sense il·lusions fugaces que furguen en la nostra set de poder i llibertat és el primer pas per desempallegar-nos de la dissort.