Res fa que una propietària sigui més reticent a llogar un immoble que aquella que ha viscut l'experiència d'un impagament sostingut en el temps. M'ho explicava una senyora que fa més de tres anys que carrega amb les despeses de propietària, amb els maldecaps d'uns llogaters que al tercer mes van deixar de pagar i amb els costos de l'advocat al que fa tres anys va pagant minutes per resoldre un litigi que s'ha eternitzat. Tres anys i resant per no arribar al quart en les mateixes condicions, una situació que ha esdevingut un malson.

Ella fa tants anys que està jubilada com que lluita contra un maleït càncer. Un dia, de fa més de tres anys, va decidir ajudar la filla que havia de canviar de domicili amb tota la seva família per qüestions laborals. La nova feina aconsellava traslladar-se a viure a un altre municipi. Així és que aquesta àvia jubilada va agafar els estalvis de tota una vida i li va comprar el pis a la filla per tal que aquesta se'n pogués comprar un altre. La idea era posar el pis de la filla a lloguer per arreglar-se la pensió i arribat el dia, pensava, deixar el pis en herència a la seva neta. Com que diners ja no n’hi podria deixar, va pensar que un pis sempre fa servei.

Era un pis de més de 100 metres quadrats en una finca de 40 anys però amb ascensor i en un carrer a prop d'una zona esportiva. A cinc minuts a peu del centre. Sense plaça d’aparcament. Però ubicat en un d’aquells carrers, de poble, sense zona blava. D’aquests on encara es troba habitualment lloc per aparcar el cotxe al carrer en cas de necessitat.

El poble en qüestió és a pocs quilòmetres de la costa. S’hi arriba amb un cop de cotxe, a la platja. Anar en transport públic és bastant més complicat. Abans, no fa tants anys, li encantava anar a fer un bany. Amb la família o de vegades sola. Ara només de tant en tant i al capvespre perquè no li convé gaire deixar-se rostir pel sol.

No entén de cap manera que després les institucions ‘et puguin deixar així, que no responguin, que no mostrin cap mena de sensibilitat i que et facin carregar a tu amb tot com si fossis una depravada escanyapobres’

El pis és en una d’aquelles localitats en què el preu de l’habitatge, de propietat i de lloguer, ha pujat per sobre de la mitjana. Quan va decidir llogar el pis ho va fer per sota preu de mercat. El que havia de ser, es va dir, un lloguer social. Li va semblar que era el més just. Ella sempre ha votat una formació política que ha defensat i impulsat la regulació dels lloguers. I no se’n penedeix si bé ara se sent desemparada i es pregunta si és just el que li passa. Fins i tot dubta, insisteix, en si mai recuperarà el pis.

Fa uns mesos va estar a punt d’acceptar abonar una quantitat per resoldre el litigi. És a dir, de pagar uns diners als llogaters. No només per poder recuperar el pis, sobretot per viure sense aquesta cabòria que li ha fet perdre moltes hores de son i diners. I de deixar enrere tots els maldecaps que l’han acompanyat des que va decidir, amb la millor de les intencions, fer un lloguer social. El juliol passat, en plena sessió de quimioteràpia, el veí del pis de sota —del pis que té llogat però pel qual no percep cap retribució— la va trucar esverat i enfadat perquè hi havia una fuita d’aigua que venia ‘de dalt’. Perquè el pis nominalment continua sent seu. I és ella qui ha de respondre. Va ser aleshores que va estar a punt de pagar ‘el que fos perquè ja no podia més’. Però finalment la filla la va fer desdir, li va aconsellar paciència ‘aviat s’arreglarà tot, segur’. Ella, vista l’experiència dels darrers anys, no ho veu tan clar. Ni el Jutjat sembla tenir cap pressa, ni l’ajuntament l’ha ajudat en res. Serveis Socials, de l’ajuntament, li va dir —extraoficialment— que ella almenys ‘té un sostre’ i la va alliçonar —en horari laboral, és clar— sobre els problemes del món i de la societat.

Ara, aquesta senyora jubilada, diu que si un dia es resol la qüestió només pensa a vendre’s el pis, que després del que ha viscut aquests anys només de pensar a llogar té calfreds. Manté que sí, encara ara i malgrat tot, que s’ha d’afavorir l’accés a l’habitatge i continua defensant que s’ha de regular el preu del lloguer "per evitar abusos". Però no entén de cap manera —ho diu amb llàgrimes als ulls— que després les institucions "et puguin deixar així, que no responguin, que no mostrin cap mena de sensibilitat i que et facin carregar a tu amb tot com si fossis una depravada escanyapobres".