A la gran majoria dels humans ens agrada el dolç: tota mena de pastissos i postres, el sucre a la llet o al cafè, i els caramels i les llaminadures. Tanmateix, no és bo anar afegint sucres a tots els àpats que fem. Hi ha aliments, com ara la fruita, que contenen sucres sense que calgui afegir-n'hi més. D'altres també són dolços de manera natural, com la llet. Així i tot, els humans cerquen el gust particularment ensucrat, sobretot si està combinat amb àcid o gas, i a la majoria ens agraden les begudes carbonatades i energètiques, que contenen una quantitat generosa de sucre. Ara bé, les recomanacions mèdiques és que hem de disminuir o, fins i tot, eliminar la consumició de sucres afegits, particularment la gent gran, ja que molta gent a partir de la mitjana edat desenvolupa diabetis d’adult, obesitat o altres malalties metabòliques.

El sucre en si mateix no és el perill. De fet, les nostres neurones s’alimenten de glucosa (un monosacàrid que forma part de la sucrosa, la lactosa i la maltosa, disacàrids molt freqüents en la nostra alimentació) i per això tenim aquest delit —de vegades, quasiaddicció— pel sucre. El perill principal n'és el consum excessiu. Podríem discutir quina és la quantitat més recomanable de consumició diària, però segons l’OMS i moltes agències mèdiques, la recomanació seria no excedir els 40 g diaris de sucre afegit en adults, els 15 g en nens, i no oferir caramels, llaminadures ni res addicionalment ensucrat als infants menors de 2 anys. Molta gent té clar que si ets diabètic no pots prendre sucre, però som conscients de la limitació de consumir sucre quan no hi ha cap malaltia i, en especial, quan parlem d’infants? Tot just s’acaba de publicar el resultat d’una recerca que ens fa repensar la nostra actitud permissiva envers el sucre en nens petits, ja que el seu impacte en la salut no és menor.

Cal dir, primer de tot, que fer estudis de nutrició en humans és complicat. En la recerca en models animals, pots determinar quina és la quantitat d’aliment que dones als ratolins o a les rates, i quina n'és la composició exacta. Són experiments controlats. En canvi, quan parlem d’alimentació, els humans tenim llibertat d’opcions, d’opinió i d’acció; tenim preferències i restriccions, volem menjar el que ens agrada i defugim el que no ens agrada. Podem dir al metge que fem una dieta, i saltar-nos-la contínuament o variar-la. Tanmateix, existeixen el que anomenem “experiments naturals”, en què les circumstàncies són tan extremes que imposen unes condicions que tothom ha de seguir i ningú se les pot saltar. És clar, en aquests casos no pots triar quina és la pregunta que vols investigar, ja que les condicions són limitades, però alhora, el gran nombre de persones involucrades implica una significació estadística molt elevada. Aquest és justament el marc conceptual de la recerca que us voldria explicar avui. La qüestió que es plantegen els investigadors és si poden escatir quin és l’efecte de la consumició de sucre en humans en edats molt inicials i quin efecte té en la seva salut al llarg del temps, tot i que, de fet, podríem dir que la pregunta que realment responen és: quin és l'efecte de la restricció en la consumició de sucre en nadons en la seva salut a llarg termini. Aquest és un estudi que fins fa uns anys era pràcticament inassolible, però gràcies al fet que al Regne Unit estan recollint dades genètiques i clíniques de la seva població, en l’anomenat biobanc del Regne Unit (UK Biobank), es pot disposar de xifres molt significatives de persones. A més, aquí cal tenir en compte una circumstància externa molt rellevant que va aplicar específicament el Regne Unit: les restriccions alimentàries pel racionament imposat a conseqüència de la Segona Guerra Mundial van durar més d’una dècada, des del gener del 1940 fins al setembre del 1953. Per tant, tenim una població en la qual tothom va tenir restriccions pel que fa al sucre: un límit de 40 grams diaris de sucre per adult i cap quantitat de sucre per a nadons menors de 2 anys (molt semblant a les recomanacions de salut d'avui dia).

La restricció del consum de sucres afegits durant l'embaràs i els primers anys de vida impacta positivament en la salut de l'individu

Els investigadors han analitzat l’estat de salut actual de les persones que van néixer abans del 1953 i que, per tant, quan es va aixecar la restricció, tenien més d’un any i mig, i les van comparar amb el de persones les mares de les quals estaven embarassades durant la restricció, però que van donar a llum just després, i també amb el de persones que ja van néixer en l’època sense restricció de sucre. La franja de diferències d’edat no és gaire gran, estem parlant d’una finestra de 4,5 anys de temps (octubre del 1951-març del 1956) i l’estat de salut és el que presenten actualment, particularment respecte a malalties com ara diabetis d’adult tipus 2, hipertensió, problemes cardiovasculars i obesitat, a més de la consumició actual de sucre. Els resultats són molt rellevants. Cal considerar que la consumició de sucre (mesurada en vendes de sucre i de dolços) entre el 1953 i només un any després, el 1954, es va duplicar, i va passar de 40 a 81 grams diaris per persona.

L'anàlisi es duu a terme sobre 60.183 participants (al voltant del 93% són caucàsics, un 44% són homes i la història familiar de malalties és semblant), dels quals aproximadament 38.000 van néixer durant el racionament i uns 22.000 van néixer després. De tot el conjunt, 3.896 tenien diabetis d’adult i 19.644 amb hipertensió. El més rellevant és que els investigadors demostren que els individus que van néixer i viure fins 1,5 anys abans d’entrar en contacte amb els sucres afegits tenen un 35% menys de probabilitat de desenvolupar diabetis d’adult i un 20% menys de presentar hipertensió. I en el cas que ho fessin, l’edat d’aparició de la malaltia, era de 4 i 2 anys més tard, respectivament, respecte a les persones que des de nadons havien tingut accés a aliments amb sucres afegits. De fet, només pel fet que la mare hagués estat embarassada en temps de racionament, l’efecte in utero ja disminuïa un terç la probabilitat de presentar aquestes malalties, amb un 15% menys probabilitat de desenvolupar diabetis i un 5% de presentar hipertensió. Una demostració fefaent que la restricció de la quantitat de sucres afegits durant l’embaràs i, sobretot, durant els primers anys de vida, condicionen clarament l’estat de salut de les persones en l’edat adulta.

Cal dir que el racionament va afectar altres aliments, però que mirant la composició alimentària de proteïnes, lípids i carbohidrats (sense els sucres afegits) no hi havia diferències significatives en la consumició durant el racionament respecte a quan es va aixecar. És cert que hi ha altres científics que, sense qüestionar l’efecte de la restricció en sucres afegits, comenten que potser també la finalització del racionament va implicar altres canvis socials, com ara, fer menys exercici, cosa que també impacta en el desenvolupament de malalties.

Sigui com sigui, el missatge és molt directe, la restricció del consum de sucres afegits durant l’embaràs i els primers anys de vida impacta positivament en la salut de l’individu i en disminueix la probabilitat de desenvolupar diabetis d’adult i hipertensió a l’edat adulta. Per tant, seguim les recomanacions mèdiques i esperem a donar sucre, llaminadures i caramels als nostres nadons i infants fins que hagin passat els dos anys de vida. No perdran el gust pel dolç, però és segur que estem invertint en la seva salut i qualitat de vida quan seran més grans.