Amb llars i amb esperança

"Ciutat de les llars i les esperances perdudes", titula a tota portada The New York Times aquesta setmana, en referència explícita a Barcelona. És la confirmació definitiva ja no de la pèrdua de prestigi com a ciutat funcional, viable, alegre, ordenada i possible, sinó del seu nou dibuix com a gairebé un cas perdut. En efecte, quan es diu que el problema de l’habitatge a Barcelona és un problema de "difícil gestió de l’èxit", com els agrada tant dir als socialistes, es diu una mentida. Si la gent no pot viure a la seva pròpia ciutat, el que s’està gestionant és un fracàs. Un fracàs clamorós, greu, el més greu, marcat per la desídia i la frivolitat política. I ara ja no és un tema de pèrdua de viabilitat o de dimensió humana, només, sinó també de pèrdua del prestigi guanyat. I, fins i tot, com diu el diari americà (amb foto de la casa Orsola inclosa), de pèrdua de l’esperança. I això és el més greu, perquè aquesta sensació és generalitzada entre els barcelonins. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd... D’acord, però de vegades, i a base de repetits cops de puny, finalment es perd.

"Des del 2015, quasi una desena part de l’estoc d’habitatge del país ha estat acumulat per inversors o reconvertit a lloguer turístic", diu l’article, que també esmenta el cas dels residents de la modernista Casa Fajol. I confirma el que ja sabem i patim els residents: "l’escassedat ha permès incrementar els preus molt més que els sous", a banda d’enumerar els constants parole, parole d’Illa i de Collboni en forma de promeses de construcció d’habitatges, de topalls al lloguer i d’aturada de llicències de pisos turístics (prevista per al 2028, ja fora del mandat, alcalde!), tot plegat ara de pressa i corrent, com si pretenguessin amagar el que tothom veu: que la responsabilitat del desastre els últims anys ha estat d’Ada Colau i seva. Seva, ben seva, dels que no només es refugien darrere els llunyans vestigis del 92, sinó que, a més a més, durant les passades eleccions municipals, es van dedicar quasi exclusivament a fer-nos debatre entre "Superilles sí" o "Superilles no". Mentre la gent anava marxant del barri, o bé, si viu en una àrea gentrificada, el barri anava marxant de la gent.

Els que t’han estimat sempre, fugen de tu, i els que diuen que t'estimen, només volen el que volen

L’enèsim intent de desviar la responsabilitat és l'eslògan de "la ciutat dels 5 milions": un cop han comprovat que no són capaços de revertir la tendència del mal creat, els gestors municipals busquen la manera de dir-nos que si anem a viure a Badalona o a Sant Just, també serem a Barcelona. I no. No cola, no és cert, no ens ho mereixem i de cap manera és la solució. Els ciutadans de Barcelona necessiten i mereixen alguna cosa més que ser llençats cap enfora amb la promesa de la suposada "mínima diferència" entre capital i entorn, cosa que esdevé encara més insultant quan es comprova dia a dia el desastre de Rodalies. Illa i Collboni ens volen fer el relat d’una ratera, on malament si et quedes, malament si te’n vas i, sobretot, malament si protestes massa: "el treball sense fer soroll és el que fa encarrilar les coses", proclamava cofoi el president, arran de la tornada de la seu d’un parell de bancs a la ciutat. Ells venen i la gent se’n va. I les solucions, però també el tacte i l’empatia, brillen per la seva absència.

Serà difícil recuperar l’esperança, però sobretot serà difícil fer-ho de la mà de qui ens l’ha presa. Abans de fer el cordó sanitari a Xavier Trias (perquè es veu que és massa intolerable que un independentista governi la ciutat, encara que guanyi les eleccions), Collboni ja sabia que volia ser batlle costés el que costés. El que no sabíem era que no es referia al cost per a ell, sinó a allò que costés als ciutadans. Ara no pot pretendre canviar el seu cartell electoral ni el seu programa, com si l’habitatge n’hagués estat una prioritat. No ho ha estat. Ara tothom sap que les solucions passen per la construcció d’habitatge a preu assequible, però també que altres ciutats han estat molt més taxatives a l’hora de regular la compra d’habitatges per fons estrangers o la seva manca de posada a disposició per a lloguer per part de grans tenidors. I jo hi afegiria un parell de mesures: més que prohibir o provar de regular massa el mercat, cal mirar d’implantar un sou barceloní de referència (que sigui guia per a qualsevol contracte amb l’Ajuntament) i cal establir programes de foment i d’avantatges de tota mena per a les persones que faci més temps que resideixi (i tributi) a la ciutat. En definitiva, evitar, ara sí, costi el que costi, que la nostra gent se’ns en vagi.

Caldrà, també, que aquells que aconsegueixin quedar-se no visquin morts de pena. Que puguin sempre reconèixer la seva ciutat, lluny de les frívoles vulgaritats en forma de franquícia o d’esdeveniment suposadament esportiu i suposadament "popular". Les ciutats poden ser oasis o semirepúbliques on pugui configurar-se un ordre propi, un debat propi que no sigui ben bé el del país. Però de cap manera Barcelona pot ser "cocapital" de Madrid, ni "locomotora" d’Espanya (ja té prou feina amb ser la metròpoli de Catalunya), ni "coorganitzadora" de cap nou festival que se li acudeixi a algú per provar de distreure el personal dels debats més urgents en l’àmbit social, econòmic i (sí, també) nacional. Barcelona es deu a un rerepaís molt concret, i té un horitzó brillant si s’enfoca sobretot cap al Mediterrani. És impossible atreure talent si et vens massa barata: els que t’han estimat sempre, fugen de tu, i els que diuen que t'estimen, només volen el que volen. Aquesta ciutat no és que hagi de recuperar la imatge de ciutat amb llars i amb esperança: Barcelona pot ser, és i ha de ser la nostra esperança. I és i ha de continuar essent la nostra llar.