Se’n va Ada Colau de l’Ajuntament de Barcelona, però no pas el seu llegat i la seva herència, amb la qual hem de viure molts anys els veïns i veïnes de la capital. Ara que marxa podem fer un balanç, però pràcticament no hi ha cap indicador en el qual la seva gestió indiqui una millora, sinó més aviat al contrari. Per exemple, els Comuns van arribar al poder el 2015 fent bandera de la lluita per l’habitatge, però en vuit anys la seva gestió ha provocat un èxode de famílies a altres municipis i una gentrificació sense precedents. Les dades són clares: durant els vuit anys que va ser alcaldessa el preu del lloguer a la ciutat de Barcelona es va incrementar en un 79%. El registre de sol·licitants d’un habitatge de protecció oficial ha passat de les 27.499 persones del 2015 a les 36.518 de l’any passat. El 40% dels habitatges que actualment estan per llogar són de lloguer de temporada, mentre que el 2019 només ho eren un 19%. Ada Colau va prometre 4.000 habitatges protegits per mandat i no només no ho ha complert, sinó que els desnonaments a Barcelona marquen xifres rècord. En l'àmbit lingüístic, l’ús del català no para de recular a Barcelona i avui és la llengua habitual del 36% dels seus habitants. L’any 2015 n’eren gairebé el 42%, i per tant durant els dos mandats d’Ada Colau el català ha reculat gairebé sis punts percentuals. L’any 2015 dormien al carrer 693 persones, mentre que el 2023 hi dormien 1.283 persones. L’any 2015 es van registrar 174.482 delictes i l’any 2022 se’n van registrar 193.288 en total. El servei de dentista públic, tants cops anunciat, ha acabat al calaix de les promeses incomplertes, com el tancament del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), la funerària pública i tantes i tantes altres mentides. Avui a Barcelona s’hi viu pitjor que fa vuit anys, és més perillosa, està més bruta, és més car viure-hi i és menys catalana. Tot això és indiscutible.

Més enllà de les dades objectives que demostren que han estat vuit anys de reculada, hi ha un llegat menys quantificable però igualment demolidor. Durant el seu mandat, Colau i els seus han jugat perillosament a dividir els barcelonins. Es donaven carnets de bons barcelonins i mals barcelonins. Tots sabem la llista. Els bons són els llogaters, els que van en bicicleta, els que van a l’escola pública, els que ocupen habitatges, els que parlen amb llenguatge inclusiu, les persones migrants o els que es colen al metro. Els dolents són els propietaris del seu pis, els emprenedors, els agents de la Guàrdia Urbana, els botiguers, els que van en cotxe privat, els turistes o els que porten els fills a l’escola concertada. Contra tots aquests, tot s’hi val, fins al punt que al seu discurs de comiat també es va referir a algun d’aquests col·lectius, per abocar-hi tota mena d’insults. Un governant ha de tenir la seva ideologia, naturalment, però ha de governar per a tothom i ha de respectar tothom. No governar amb respecte, en el fons i en la forma, és una fer-ho de manera demagògica, populista i perillosa, a la manera de Nicolás Maduro o Donald Trump, que són les dues cares de la mateixa moneda. Hem viscut això, a Barcelona, durant vuit anys. La llavor de la discòrdia i la divisió ha arrelat a la ciutat.

Colau i els seus han jugat perillosament a dividir els barcelonins. Un governant ha de tenir la seva ideologia, naturalment, però ha de governar per a tothom i ha de respectar tothom

Però el més greu de tot plegat és que, tanmateix, tot era retòrica, perquè a l’hora de la veritat Ada Colau va governar sempre amb el suport de les elits que demonitzava públicament. El primer cop va guanyar les eleccions gràcies a l’impuls de les actuacions falses de les clavegueres de l’Estat contra Xavier Trias i el segon cop va ser escollida amb els vots de Manuel Valls. No està malament, per pretendre ser l’alcaldessa dels activistes antisistema. Aquesta ha estat la tònica del seu mandat, tanmateix, i el colofó de tot plegat ha estat portar la Copa Amèrica a Barcelona, que ha constituït un exemple molt depurat de fer amb la mà dreta allò que es critica amb la mà esquerra. El pitjor defecte, en política i en la vida, és ser fort amb els febles i feble amb els forts, i aquesta ha estat la dinàmica del govern municipal dels darrers anys. Per exemple, aquesta manera de ser i d’actuar la vam veure ben nítidament ara fa set anys, durant el referèndum del primer d’octubre. L’exalcaldessa es va negar a cedir els centres educatius i altres indrets per instal·lar-hi col·legis electorals, que habitualment a la ciutat de Barcelona són uns 260. En aquella ocasió va amagar el cap sota l’ala i mentre lamentava públicament les càrregues policials no movia ni un dit per evitar-les. No hi ha constància que fes cap gestió davant del govern espanyol per aturar la repressió, com sí que va fer, per cert, l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, que va aturar personalment una càrrega policial a l’Institut Can Vilumara. Ja és trist que una alcaldessa del PSC fes més aquell dia per a defensar els seus veïns que no pas l’alcaldessa dels Comuns, però la realitat és la que és.

A fi de comptes, aquesta actitud de submissió no és altra cosa que una mostra de covardia. Un bon exemple d’aquesta covardia l’hem pogut comprovar, precisament, aquests mateixos dies. El dia que es va acomiadar de l’Ajuntament de Barcelona i es va celebrar el ple de comiat, Colau duia la kufia palestina que llueix sovint, darrerament. Res a dir sobre això concret, si bé podríem considerar que defensa els palestins però oblida els sahrauís, els uigurs, els sudanesos, els armenis o els tibetans, i tots sabem per què. Ara bé, després del ple es va desplaçar a Qusra, una petita localitat de Judea i Samaria, per protestar contra el govern d’Israel. Allà, davant els soldats de les Forces de Defensa d’Israel, l’exalcadessa no duia pas la kufia. Per què? Doncs perquè dur-la a Barcelona és un gest gratuït i estètic, destinat a “épater les bourgeois”, i fer-ho a Israel, davant els militars israelians, ja no fa tanta gràcia. Vet aquí la qüestió: com bé va dir Miguel de Unamuno a Joan Maragall en una carta, als catalans “ens perd l’estètica”. Governar bé i ser coherents amb les idees pròpies ja és una altra qüestió ben diferent.