Irlanda ha estat presidida per dues dones anomenades Maria. Dues ments duent les regnes del país, una darrera l’altra, que han dibuixat una Irlanda diferent de les tenebroses novel·les del segle passat. Totes dues han sorgit d’un hummus creient, i totes dues, líders indiscutibles, ho han viscut integrant-ho a la seva manera de fer política.
Mary McAleese va ser presidenta d’Irlanda després de Mary Robinson. McAleese, nascuda el 1951 en una família catòlica de Belfast, va néixer en un ambient protestant, i es va interessar de molt jove per les Ciències Polítiques i el Dret. Maire Pádraigín MhiC Ghiolla Íosa, que és com s’anomena en irlandès, va ser professora de Dret Penal i Criminologia al Trinity College de Dublín. També va fer de documentalista i periodista per a la televisió irlandesa. No en va, dominava molt bé l’art de no respondre res del que li demanaven els periodistes. Una artista del mitjà.
Va convertir-se en la primera dona catòlica vicerectora a la Queen's University de Belfast. En un context irlandès catòlic tradicional, McAleese va lluitar en batalles com descriminalitzar l'homosexualitat o en assumptes interns catòlics com promoure l'ordenació de les dones sacerdots. Va obrir la porta també al divorci. Totes les seves lluites ja havien tingut una iniciadora, anomenada Mary, com ella.
El llegat és també un bé social, i no cal que sigui pòstum.
Perquè aquesta Mary McAlesse no és la pionera. Va ser Mary Robinson la dona que l’11 de novembre de 1997 es va convertir en la vuitena presidenta d'Irlanda i en la primera dona a ocupar el càrrec. Robinson, primera presidenta d’Irlanda del 1990 al 1997, quan va acabar el mandat, va passar el càrrec a una altra dona electa a la presidència. Era el primer cop a la història, i fa quatre dies.
Quan ho va deixar, Robinson va marxar a l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans, creat el 1994. Va ser Kofi Annan qui li va demanar personalment que ho assumís. Ella no tenia cap por. De fet, amb només 25 anys ja havia acabat els estudis a Irlanda, s’havia especialitzat en dret als Estats Units, i ja donava classes a la universitat i s’havia posicionat a favor de la lluita pels drets humans, que considerava tova, insuficient i urgent. Robinson era filla d’una família catòlica i algunes de les seves posicions al llarg de la seva trajectòria, com la seva visió a favor de l’avortament, li van causar problemes i ha estat molt criticada per haver ampliat els supòsits en cas d’interrupció de l’embaràs. Robinson va destacar en la lluita pels drets dels pares i mares solters i pels drets dels homosexuals.
Mary Robinson va ser una líder des de petita. Mary Therese Winifred Bourke (Robinson és el cognom de casada) no va tenir temor reverencial i es va convertir en la primera cap d’estat irlandesa que va visitar la reina d’Anglaterra, amb qui va tenir la missió de recosir els fils que la història havia desfet. Robinson ha sigut guardonada amb el Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials i ha estat Ambaixadora de Consciència, un premi d’Amnistia Internacional, entre d’altres. Criticada per ser un esperit lliure i díscol, esperit que ha quedat recollit en el Mary Robinson Center, inaugurat aquest any a Ballina, comtat de Mayo, la seva casa natal, que vol servir d’inspiració en drets humans, igualtat de gènere i justícia climàtica. Una bona idea, aquest llegat social d’una presidenta pensionista que encara pot donar embranzida. Els càrrecs emèrits no s’han mort. Són gent amb un potencial desaprofitat. Han viscut moltes més vides que la ciutadania. Han estat privilegiats, vilipendiats, odiats, estimats. Un referent amb recursos, idees, vida viscuda.
No sé detectar, en el nostre context, fundacions prou implicades amb el progrés social que provinguin de presidents emèrits i no serveixin només als interessos dels seus partits. El llegat és també un bé social, i no cal que sigui pòstum.