El llegat del papa Francesc

No havia vist mai una valoració global tan positiva de la figura d’un sant pare com la del papa Francesc. És força possible que no la torni a veure mai més. M’agradaria poder dedicar aquest espai a explicar per què considero que això és així; a veure si me’n surto. Em sembla que al fons de la cosa, al fons d’aquesta opinió pública favorable en general a la figura de Francesc, ha estat un mínim comú en què creients i no-creients poden dir avui que estan d’acord: el papa Francesc ha estat, per sobre de tot, un bon home. Amb què omple cadascú el significat de la bondat d’aquest bon home, però, és on rau la diferència. Jo diria que, sobretot pel que fa als no-creients, el sentit d’aquesta bondat s’ha omplert —sobretot, però no només— d’una connivència política que ha permès a agnòstics, ateus i fins i tot apòstates de validar-lo. De fet, ara que ja és a la casa del Pare, aquesta validació i aquest reconeixement s’han traduït en un desdibuixament de l’home que ha estat, fins i tot elaborant-ne una imatge antagònica al fet que Francesc era sant pare de l’Església catòlica. Em sembla que això parteix d’un prejudici i que, per poder reconèixer-li la “bondat”, alguns —sobretot des de l’esquerra més anticlerical— han necessitat descatolitzar-lo per poder-lo lloar. Però el papa Francesc no era el Che Guevara: el papa Francesc era el sant pare de l’Església catòlica. I alguns, per no passar per la incomoditat de reconèixer-li un bé a una institució contra la qual tenen escrúpols —molts d’ells justificats—, em sembla que han preferit idear una realitat paral·lela per poder-s’hi relacionar. He arribat a llegir que hi ha dues Esglésies i que el sant pare era el cap de l’Església progressista. Evidentment, una cosa així només la pot dir algú que és lluny —espiritualment, emocionalment, ideològicament— de la institució. Sembla una absurditat, però en general es fa molt difícil parlar d’una successió papal amb propietat si fa anys que no trepitges la teva parròquia. 

El papa Francesc va ser un home que va apostar per l’obertura del cor i que ens va convidar a obrir-nos al món. Això no vol dir ni fer passar els mals del món per bondats, ni negar el pecat —el de tots—, ni renegar de la jerarquia que ell mateix encapçalava. Aquesta voluntat d’obertura es va traduir en una obertura institucional que, al seu torn, avui ja podem llegir com un gest de proximitat fructífer. Res del que ha fet el papa Francesc ha estat autoconsum: el seu llegat, a grans trets, pot llegir-se com un convit per als catòlics a sortir d’ells mateixos i a posar-se a disposició de qui ho necessiti. L'herència espiritual del papa Francesc pot reduir-se a la mà estesa de qui no vol deixar ningú enrere i de qui sap que servir fins a negar-se a un mateix és l’única manera d’estimar. El papa Francesc ha estat un home que ha predicat amb l’exemple, i, en temps de corrupció moral i ideològica, la coherència duta fins a les últimes conseqüències brilla fulgurantment: el seu exemple ha parlat i parla avui amb més claredat que el de cap altre líder mundial. La seva capacitat per trobar l’equilibri entre defensar la Veritat i fer sentir inclòs, escoltat i comprès tothom que volgués atansar-se a Crist li ha permès d’explicar-se. D’explicar-nos, de fet. He vist el titular suat de “El papa que va voler canviar l’Església” a diversos diaris. Els canvis de fons hi són. No ha descatolitzat res, però; i em sembla que des de fora la institució aquests canvis sovint s’interpreten confonent desig amb realitat. El “canvi” de més valor per als qui formem part de la institució, però, no és un canvi formal ni institucional: és l’actitud i la manera de servir d’exemple per als catòlics pel que fa al nostre posat enmig del món. Aquesta és la “bondat” que des de dins li reconeixem, la de convertir la seva vida en un acte de servei per fer millor la vida dels malalts, dels immigrants, dels pobres, dels marginats, dels qui se senten sols, dels qui viuen amb pena. La de ser esperança en un món que l’ha perduda, que és el mateix que Crist ens demana que siguem per als altres. L’exemple del papa Francesc és el reflex d’una llum que ve de dalt. 

Amb aquest sant pare ha passat que els seus dons han estat reconeguts també fora de l’Església

Tots els sants pares tenen els seus dons i els seus defectes, i amb aquest sant pare ha passat que els seus dons han estat reconeguts també fora de l’Església. Això no passa gaire sovint, i evidentment per als catòlics és plaent —fins i tot un punt còmode— sentir que la figura que encapçala la institució de què formen —formem— part fa que el senzill fet de reconèixer-se com a catòlic sigui rebut més amablement. Potser rere l’onada de conversions al catolicisme que comença a treure el nas a Europa i als EUA hi ha una mica d’això. Em refereixo a una qüestió de forma més que de fons, perquè el fons d’una institució que fa dos mil anys que es manté dempeus continua força intacte. Aquests dies fa la sensació que la realitat d’una institució amb aquest bagatge i amb aquesta idiosincràsia pot llegir-se com si es tractés d’un parlament estatal, però la institució amb la missió més important de la història, bo i que forma part del món i les seves dinàmiques, també treballa amb una dinàmica pròpia i no admet ni reduccionismes, ni eixos ideològics clàssics. Per això és un punt absurd tractar-ne els moviments interns com si es tractés d’un parlament estatal, o fer campanyes en favor d’un candidat al papat o un altre. O dir, ras i curt, que l’Església està dividida entre defensors i detractors del papa Francesc per motius ideològics. Una de les coses que només es pot entendre des de prop o des de dins de l’Església és que, tot i que determinats sectors puguin criticar o qüestionar algunes decisions preses pel sant pare —el que sigui—, en general el respecte i l’obediència sempre estan per sobre de la crítica. Però la premsa sempre es fixa més en la crítica que en el respecte i l’obediència, que expliquen la institució d’una manera més fidel. Diria que aquesta és l'enèsima manera de no entendre —o de no voler entendre— com s’ordena el catolicisme, perquè no hi ha res que reveli amb més lucidesa el grau d’adhesió amb la institució, el grau de generositat amb la humanitat dels qui la configuren i el sentit de dir-nos família que la manera com un catòlic parla del sant pare quan no combrega del tot amb el seu tarannà. Això és el que serveix per comprendre’ns, la resta és sensacionalisme barat. 

Aquests dies llegirem i sentirem coses molt grosses, perquè amb l’Església tothom s’atreveix a sucar pa quan pensen que toca decidir què ha de ser i què ha de fer. Hi ha una part d’aquest futur, però, que és a les mans dels qui no serem al conclave ni tindrem dret a vot. De vegades els catòlics ens oblidem que, per a molta gent agnòstica o atea, l’únic contacte personal amb el fet religiós, o amb la possibilitat de tenir una conversa sobre espiritualitat, o amb la institució de què formem part, som nosaltres. El llegat del papa Francesc no és només un llegat que adobi les altes esferes institucionals o la intel·lectualitat imbuïda: també és un llegat per a nosaltres. Per a la nostra manera de viure la fe, per a la nostra pregària, per a recordar-nos que reclosos sobre nosaltres mateixos i aïllats, els catòlics no podrem fer arribar la bona notícia al món. Deia el papa Francesc que “hi ha dos tipus de persones: les que es fan càrrec del dolor i les que passen de llarg; les que s’inclinen reconeixent el caigut i les que acceleren el pas. És l’hora de la veritat: ens inclinarem per tocar i guarir les ferides dels altres?”. Al final del camí, per a l’Església, per als creients, per als qui potser encara només sospiten que hi ha alguna cosa més, per a la gent a qui en silenci i amb el nostre testimoni hem acostat a Déu, això és tot el que valdrà. El llegat del papa Francesc no és un manifest polític, ni un lideratge que pugui ser omplert d’allò que cadascú considera que és bo, ni un pols entre faccions a l’Església. El llegat del papa Francesc és un posat d’escolta sincera, de compromís honest i de fermesa espiritual enmig de les vicissituds; per això és percebut més o menys unànimement com a bo, malgrat que no tothom pugui o vulgui llegir el rastre del viarany que mena a l'origen d’aquesta bondat.