Fins i tot morir-se ho ha sabut fer bé, en un Dilluns de Pasqua i en l’any jubilar, que ell mateix va convocar, de l’Esperança. Una esperança que no defrauda i que en ell s’encarnava en una profunda alegria encomanadissa que il·luminava les foscors i calamitats del nostre món.

Ha estat un home honest, autèntic, proper, càlid, humil, fidel a l’Evangeli i a la seva opció preferencial per als més pobres i els qui viuen als marges de l’existència. Un Papa, rostre amable i creïble de l’Església, que ha sabut viure fins al darrer respir, el seu compromís per a una nova humanitat, més oberta i atenta als altres, més amorosa, més justa, més fraterna.

Es fa difícil assenyalar en poques paraules tanta intensitat de vida i, probablement, res del que puguem dir en aquests dies faci justícia a tot el que ens ha deixat. Amb tot, m’atreveixo a destacar alguns aspectes que, al meu entendre, em semblen especialment rellevants:

  • L'originalitat del seu magisteri. No pel fet que s’inventés coses, tot i que per tots és sabut la seva facilitat de generar paraules mai contemplades en cap diccionari, sinó justament pel seu retorn als “orígens” del cristianisme, la seva lluita per desclericalitzar l’Església i desemmascarar totes les obscuritats i “peixos podrits” amagats a la barca de Pere. D’aquí el terme originalitat. El papa Francesc, des dels seus inicis, i malgrat totes les dificultats i resistències que ha trobat en el mateix si de l’Església, ha intentat retornar a la gènesi i l’essència del cristianisme, de la que tant ens hem distanciat. Retornar a la font de la vida, retornar a la vida evangèlica, que és una vida senzilla, sòbria, pròxima, misericordiosa, humil, honesta, oberta, universal. La seva crida a una església en sortida que deixa de mirar-se el melic i surt de la seva autoreferencialitat era ja una crida a l’obertura al diferent, a la cultura de l’encontre amb “els que no són dels meus”, una crida a la vida fraterna.
  • La seva mirada desmoralitzadora de les relacions humanes i de la vida en general, perquè era conscient que els moralismes són font de discriminació, d’exclusió, de supremacies, de confrontacions. Els moralismes no construeixen fraternitat sinó dicotomies exclusivistes (bons i dolents), prejudicis i desavinences. Ell, com a bon jesuïta, apel·lava al discerniment i a la consciència de cada persona per damunt de qualsevol moralisme. Un camí molt més complex que, com ell deia, passava pel diàleg constant i per l’escolta de l’altre i no per la imposició o el criteri d’autoritat.
  • La seva proposta d’un projecte comú per a la humanitat. Com ell deia, “els nostres somnis tan sols els podem aconseguir junts. Sols ens enfonsem. Estem cridats a ser per als altres perquè no podem viure sense estimar” (FT 87 i 88). En aquest sentit, va saber apuntar al desplaçament d’una civilització tècnic-industrial i individualista a una civilització de la solidaritat, la cura mútua i la cura de la casa comuna. I no va escatimar esforços en denunciar governants i tota mena d’estaments, la vulneració permanent dels drets humans i els atemptats contra la sostenibilitat del planeta.

El papa Francesc ha obert nous camins al si de l’Església i també per a tota la humanitat. La seva torxa continua encesa i el seu alè el continuarem respirant. Gràcies per tant

La seva vida ens ha recordat, com a l’Evangeli, que a la casa del Pare no hi sobra ningú, hi ha lloc per a tothom. I que tan sols l’Amor i la revolució de la tendresa poden ser la dinàmica capaç de construir aquesta universalitat. Una proposta d’universalitat, però, que no dissol les personalitats, ans al contrari, les afirma en una realitat més gran. Universalitat que no és uniformitat sinó sintonia profunda des de la diversitat de creences, d’ideologies, d’identitats, de cultures, de religions.

El papa Francesc ha obert nous camins al si de l’Església i també per a tota la humanitat. La seva torxa continua encesa i el seu alè el continuarem respirant. Gràcies per tant.

Mar Galceran
Presidenta del Grup Sant Jordi