Aquesta setmana he anat a comprar a una botiga de roba de la marca Subdued a l’Illa Diagonal de Barcelona. El tracte que em van dispensar les seves treballadores va ser tan amable com castellanoparlant en tot moment. Jo parlava en català, elles responien en castellà. A l’hora d’anar a pagar, vaig veure que darrere de la persona que em cobrava hi havia un rètol amb les adreces de les altres botigues que Subdued té a Barcelona. I hi posava literalment: “c/Provenza, 268” i “c/Pelayo, 12”. I aquí ve la clau de volta d’aquest article: tot i que —com és evident— m’hi vaig fixar i em va sorprendre, no vaig dir res. Podria dir que tenia pressa (cosa certa), podria dir que hi havia gent darrera meu fent cua (cosa certa), però la raó més important és que en el fons vaig voler esquivar el moment de conflicte. Pel que fos, no vaig demanar explicacions de per què tot estava en castellà, fins i tot una toponímia que fa molts anys que està normalitzada en català (Si arriben a tenir una botiga a Terrassa, haurien escrit Tarrasa?). Així doncs, vaig voler evitar el conflicte per una barreja de pressa, de treure-li importància, però sobretot de vergonya. Vergonya de tenir la sensació que anava a muntar un número, de ser el raret i vergonya també de queixar-se a unes treballadores que, segurament, no en tenien cap culpa. Però qui va tenir vergonya d’aixecar el dit vaig ser jo. Fins avui.

Fins avui perquè, en sortir de l’establiment vaig pensar que qui havia de passar vergonya era Subdued, una multinacional italiana que, de la mateixa manera que deu pagar impostos, que deu tenir donats d’alta els seus treballadors a la Seguretat Social i que segueix uns determinats horaris comercials, també ha de complir la normativa lingüística. En la meva no queixa, també hi va pesar el fet que quan esgrimeixes tot això quedes com el que assenyala. L’incompliment de les normes lingüístiques deu ser l’únic àmbit legal en què quan algú vulnera la llei, la vergonya recau en el denunciant i no en el denunciat. Exposa públicament que SEUR no t’ha entregat a temps un paquet, i tindràs una catifa vermella a xarxes i mitjans perquè expliquis el teu cas. Exposa públicament que el repartidor no t’ha volgut lliurar la comanda perquè li has dit el DNI en català i ets tu qui quedaràs com un intolerant. Es dona la paradoxa, doncs, que el moment d'incomoditat pública el passa aquell a qui se li trepitgen els drets, no pas qui els vulnera. Fins avui: la incomoditat l'ha de passar qui incompleix, la vergonya lingüística ha de canviar de bàndol.

Es dona per fet que el catalanoparlant també és castellanoparlant i aquesta habilitat acaba transformant-se en imposició. Del castellà, clar

Els catalanoparlants tenim dret a viure les 24 hores del dia en català a Catalunya, igual que els veïns de Valladolid tenen el dret a viure les 24 hores del dia en castellà o, a Itàlia, els directius de Subdued segur que tenen el dret, la tranquil·litat i el plaer de poder viure les 24 hores del dia en italià. No exhibeixo cap intolerància, ni exerceixo cap supèrbia, simplement exigeixo els mateixos drets per a tothom; i ja que des del 2017 el mantra ha estat que la llei, la llei i la llei, doncs la llei, la llei i la llei: L’article 18 de la llei de política lingüística estableix que l’única llengua de la toponímia a Catalunya és el català. Aquesta llei és del 1998. Aquest any, doncs, en farà 27 que —a tots els efectes legals— el carrer Provença és el carrer Provença, no Provenza. Segurament la majoria de les treballadores de l’establiment no havien ni nascut quan es va aprovar, però per antiga que sigui la llei no n’eximeix el compliment: també tenen dret a una sanitat pública i de franc gràcies a una llei aprovada el 1986 i bé que deuen ser-ne conscients.

A diferència dels italianoparlants a Itàlia o dels castellanoparlants a Espanya, els catalanoparlants a Catalunya no tenim garantit el dret a poder expressar-nos en la nostra llengua en tots els àmbits. Hi haurà algun moment, alguna situació, algun cas, en què el catalanoparlant es veurà obligat a deixar de parlar en la seva llengua i passar al castellà si vol continuar mantenint la conversa, el tracte o el tràmit. Qui és l’intolerant? El castellanoparlant que sense necessitat ni aparença de plantar-se es planta, o el catalanoparlant que fa visible que es planta i queda assenyalat com el que no baixa del burro? Per què el catalanoparlant? Perquè es dona per fet que el catalanoparlant també és castellanoparlant, i aquesta circumstància es transforma en imposició. Del castellà, clar. Per als catalanoparlants que són també castellanoparlants és una sort poder dominar les dues llengües. Que aquesta habilitat vagi en detriment d’una de les dues és injust pel català i pels catalanoparlants. I, cal repetir-ho, a més d’injust en algunes situacions és il·legal. Que a Catalunya no es pugui viure en català les 24 hores del dia no és culpa dels catalanoparlants. Però, en la línia del que deia aquesta setmana Xavier Antich en el seu discurs de Cap d’Any, o Jordi Cuminal en el seu article a aquest diari, el moment de la queixa ha acabat. O si més no, de la queixa estèril: cal detectar aquells àmbits on el català no és present per oblit, deixadesa o militància monolingüe i fer-ho constar al personal, al llibre de reclamacions, a l’Agència Catalana de Consum o a qualsevol estament que hi tingui responsabilitat. Sigui on sigui: en una botiga, en un jutjat, o en una classe programada en català però impartida en castellà perquè un sol dels 20 alumnes així ho demana.

No s'han de donar explicacions per reclamar el català, són els qui no el tenen a la carta, al rètol, al taulell o a la consulta mèdica els qui han d'explicar-ne l'absència"

De la mateixa manera que és surrealista que et truquin des d’un número que no coneixes, que l’interlocutor tingui el teu telèfon sense que li hagis donat, per oferir-te un producte que no necessites, en un idioma que no és el teu, i hagis d’acabar sent tu el qui t’excuses i t’hagis de justificar de per què no vols una assegurança pel cotxe, els catalanoparlants no han de donar explicacions a l’hora de reclamar el català arreu. Són els qui no tenen el català a la carta, als rètols, al taulell o a la consulta mèdica els qui han d’explicar aquesta absència. Per als amants de la inclusivitat, que consti que això no fa més que incloure i sumar perquè les llengües no són vasos comunicants de suma zero: un castellanoparlant amb obligació d’atendre en català no deixarà de ser-ho i, en canvi, el catalanoparlant podrà ser atès en la seva llengua. Encara més, malgrat les fake news que van repetint els monolingüistes del castellà, la llei obliga que tot estigui també en català, no només en català. És evident que s’ha d’estendre l’ús social del català, però hi ha una pantalla prèvia: el d’evitar que es continuïn perdent parcel·les on es fa servir. La llengua es troba en emergència lingüística i cal preservar i recuperar espais, mil·límetre a mil·límetre. I perquè això passi, la vergonya ha de començar a canviar de bàndol.