Fa un any i tres dies em vaig prometre un difícil propòsit d’any nou: no escriure cap article sobre la llengua catalana. En aquell moment, havia dedicat gairebé deu de les últimes dotze columnes del 2023 a parlar de què si la catalanofòbia, si el català se’ns mor a Barcelona o si el maltès és una llengua oficial de la UE i la nostra pobra, trista i dissortada llengua, en canvi, no. Un dia, però, una amiga a qui feia temps que no veia, l’Andrea, em va dir que li agradaven més els meus articles hedonistes i arrauxats a La Gourmeteria que no pas les meves encícliques carregades de plany a la columna dels divendres, i em va etzibar una frase que mai no li agrairé prou: si no tractem la llengua com una cosa sexi, les teves paraules només serviran per convèncer els convençuts.

Aquella reflexió em va fer obrir els ulls i adonar-me que repetir cent vegades que una cosa s’està morint no genera seducció, sinó en el millor dels casos compassió, tendresa o autocomplaença. És a dir, eines la mar de vàlides per guanyar la batalla del folklorisme, però no per lliurar la guerra de la universalitat. El primer article del 2024, doncs, es va titular Una vacuna contra el desànim, i val a dir que durant gairebé dotze mesos el seu efecte ha resultat intacte en el meu corrent sanguini; fa tres setmanes, però, quan la primera dosi ja devia haver deixat de fer efecte, vaig escriure el primer i únic text del 2024 sobre el català: una carta al pallasso del Bob Pop cantant-li les quaranta per haver dit que “obligar a parlar català a algú és classista”. L’endemà, milers de lectures al text i centenars de retuits, possiblement dels convençuts a la causa, sí, però justament també un únic missatge de la meva amiga Andrea dient-me que “quina mandra tantíssim hate”. Tenia raó.

La Història ens diu que els catalans vivim còmodes en el resistencialisme, però sovint oblidem que la nostra manera de resistir no és tancant-nos a camp propi, com els equips petits, sinó jugant bé la pilota i construint amb creativitat des de casa, malgrat que el rival sigui més fort, més gran o més bo. Una de les últimes coses que m’ha fet veure claríssim això és El contracte (Columna, 2024), el magnífic llibre del Ramon M. Piqué que explora les connexions gairebé tel·lúriques entre el fitxatge de Johan Cruyff l’any 1973, el paper del directiu Armand Carabén en aquella operació i el teló de fons d’un país, Catalunya, que si en aquell moment havia aconseguit no deixar d’existir era, precisament, perquè gent com Carabén vivien vacunats contra el desànim. “El Carabén va néixer quatre anys després que l’Espinàs”, li vaig escriure al Ramon després d’acabar el llibre, “no és casualitat que la seva generació, la dels nens de la guerra, fos la que va salvar Catalunya de l’extinció”.

Així doncs, si he decidit començar el 2025 repetint-me el mateix propòsit que el 2024 és perquè, igual que el Ramon M. Piqué amb Cruyff i Carabén, jo també m’he passat gairebé tot l’any passat parlant de dos personatges vacunadíssims contra el desànim: Josep M. Espinàs i Àngel Guimerà; del primer en vaig escriure el llibre L’aire de les coses (Ara Llibres, 2024), i del segon en vaig fer la docusèrie de 3Cat Guimerà, el Nobel sense premi. A la majoria de presentacions del llibre, però, sovint m’ha passat una cosa: he acabat repartint vacunes, gairebé sense voler, mentre parlava amb el públic de l’actitud amb què l’Espinàs va aixecar la seva obra literària en plena postguerra i la seva obra musical en ple franquisme. Salvant les distàncies, era la mateixa actitud de quan Guimerà, més de mig segle abans, va erigir la seva obra dramàtica en català i en un moment en què la tradició teatral era pràcticament nul·la, en part per culpa de l’amnèsia col·lectiva que havia fet oblidar autors com Fontanella o Ramis i Ramis. Sense vacunar-se contra el desànim, dubto que ni Guimerà ni Espinàs haguessin aconseguit ser autors normals, escrivint coses normals i en la seva llengua normal, enmig d’aquell país en el qual vivien, tan anormal com el que vivim nosaltres també avui.

Sí, la situació de la llengua catalana és avui dèbil, preocupant i feble, però l’actitud que adoptem davant d’aquesta realitat és el que determinarà si d’aquí a deu, trenta o cinquanta anys el nostre resistencialisme innat haurà servit per aguantar el resultat, només, o també per remuntar el partit. Ho vam aconseguir a finals del segle dinou, quan en pocs anys vam passar de parlar 'bell llemosí' només a casa a tenir una llengua normativitzada i un dramaturg a les portes del Nobel. Ho vam tornar a aconseguir a finals dels anys setanta, quan en poques dècades vam passar de l’imperatiu hable en cristiano a la demanda d'ensenyament en català per part dels migrants arribats d’arreu d’Espanya. Per què, doncs, és tan difícil fer entendre que també ho aconseguirem ara?

Jo no sé si el català era sexi al Vendrell de 1853 al que va arribar Guimerà o a la Santa Coloma de Gramenet de 1984 en què es va aplicar la immersió lingüística, però estic segur que a tots dos llocs hi havia algú als carrers, als bars, a l’Ajuntament, al jutjat o al diari local fent-ho tot en castellà. El que també n’estic segur, però, és que al costat no hi havia cap català planyent-se d’allò i plorant per la mort de l’idioma propi, sinó gastant les energies en parlar aquell mateix idioma amb la naturalitat i la fermesa de qui se sap més poderós que el context feble en el qual viu. Per això, estimats lectors, us desitjo bon any 2025 i us convido a vacunar-vos també contra el desànim de nou: perquè fins a l’any vinent, aquest serà el meu únic article sobre llengua, però quan d’aquí a un any ens tornem a trobar, sigui en aquesta columna o a algun altre lloc, vull que ens mirem als ulls i ens diguem que ens hem passat l’any resistint, com sempre, sí, però que ho hem procurat fer jugant a l’atac. Si és així, creieu-me, voldrà dir que estem més a prop de merèixer la victòria.