La meva àvia va morir sense saber escriure la llengua que va parlar tota la vida, com molts avis dels qui em llegiu. Ho vaig descobrir tot revisant l'agenda de telèfons escrita a mà que deixava al costat del fix. "Montse nieta", hi posava. Ella i jo no ens vam parlar mai en castellà. De fet, em sembla que no la vaig sentir mai parlar castellà amb ningú. Penso en aquest paperet cada vegada que hi ha alguna polèmica lingüística que ens vol fer creure que el català gaudeix de bona salut, que no n’hi ha per tant, que el català ja no està amenaçat. Hi penso perquè a qualsevol catalanoparlant d’avui, viure en la seva llengua li pot ser més o menys sinònim d’una lleugera —o no tant— pressió mental de qui sap que les generacions que venen per sota seran testimonis del tancament d’aquest cercle. La meva àvia no sabia escriure la llengua que parlava, i avui molts joves del país saben escriure una llengua que no parlen. Perquè no volen, perquè no els cal, fins i tot perquè no en saben.
L’alarmisme neix de veure amb un ull com l’ús del català entre els joves empitjora cada any i, amb l’altre, que no hi ha ningú disposat a prendre mesures actives
És lògic que el to sigui d’alarma en el debat sobre la situació lingüística de la nostra llengua, ara en procés de minorització, fase prèvia a la substitució. La situació és alarmant, i ho és perquè durant anys s’ha viscut la llengua des d’una percepció de protecció política que generava confiança, tal vegada despreocupació. Va semblar que amb una autonomia al servei de la llengua del país n’hi havia prou per garantir un futur en català. Potser era així. Potser podria haver estat així. L'episodi de la infermera del Vall d'Hebron —evidentment, havia de sortir— destapa que avui, això, ja no ho sabrem. Entre proclames de lluita incansable per la llengua i sentències heroiques —“no ho permetrem”, “ens hi deixarem la pell”— la Generalitat de Catalunya se salta la seva pròpia llei quan els professionals contractats no han de passar unes oposicions. És a dir, estem lingüísticament desprotegits i el govern no només ho tolera, ans ho promou, quan decideix contractar treballadors públics sense exigir-los el C1 ni preocupar-se de l'atenció que donen als ciutadans. L’alarmisme, doncs, neix de veure amb un ull com les dades d’ús del català entre els joves empitjoren cada any i, amb l’altre, que no hi ha ningú disposat a prendre mesures actives que n’afavoreixin l’ús, sinó a deixar de prendre aquelles que n’afavoreixen el desús. És el mateix que fa Ada Colau quan anuncia grans plans de promoció lingüística amb tiktokers per a la capital, però es dirigeix en castellà als seus seguidors diàriament.
Per a la classe política catalana, la llengua no és cap prioritat més enllà del màrqueting amb què es repinten per garantir-se el vot i assegurar-se que entenem que són “dels nostres”
L’alarmisme no és necessàriament negatiu si l’alarma trenca la sensació de falsa confiança i protecció en què molts s’han avesat a viure. Vull dir, hi ha alarma perquè hi havia miratge. És negatiu si, altre cop, ens serveix per a enfrontar-nos a la realitat des de la llagrimeta, des de la hipocresia, o des d’escollir bocs expiatoris per a la nostra desesperació sense apuntar mai a qui promou la situació que ens desespera. Per a la classe política catalana, la llengua no és cap prioritat. No ho és més enllà del màrqueting amb què es repinten per garantir-se el vot, per assegurar-se que entenem que ells són “dels nostres” perquè parlen la llengua dels nostres avis, la llengua que volem que parlin els nostres fills. Treuen a passejar el moribund quan toca per aprofitar-se de les nostres pors i fer-nos el mateix xantatge dels presos i els exiliats. Són ells o els espanyols, i així s’afirmen en la contraposició sense haver de fer gaire cosa més que expressar-se públicament en català perquè ens pensem que li garanteixen un futur.
La meva àvia no sabia escriure en català perquè hi havia una dictadura, i els meus fills no en sabran per la deixadesa dels qui, podent fer-hi alguna cosa, sempre escullen evitar el conflicte
Quan això els funciona —en general els funciona—, l’autoexigència dels polítics i dels funcionaris per a prendre mesures amb efectes palpables es rebaixa perquè els sembla que, si no, prendre-les no es tradueix en un retret electoral immediat —o gairebé immediat—, són menys necessàries o menys urgents. Penso ara en el coordinador de la secció de llengua de la Intersindical, en Gerard Furest, quan parla de la inacció dels inspectors a les escoles en aquesta matèria. A Catalunya, els serveis que haurien de garantir l'ús públic de la llengua emparen, amb discursos més o menys durs, la catalanofòbia de tot aquell que vulgui formar-ne part. La meva àvia no sabia escriure en català perquè hi havia una dictadura, i els meus fills no en sabran per la deixadesa dels qui, podent fer-hi alguna cosa, sempre escullen evitar el conflicte. No em sembla caricaturitzant ni preocupant que això alarmi si l’alarma, lluny de convertir-nos en el vell que escridassa el núvol, s’apunta cap als que tenen responsabilitats i sempre miren d'escapolir-se'n.