Quan era molt jove, a classe competíem en fer gests absurds i difícils: hi havia companyes que podien moure les orelles una mica. Jo en soc incapaç, però sí que puc enroscar la llengua o doblegar-la cap avall, una cosa anava per l’altra! Es considera que hi ha fins a sis moviments bàsics de la llengua: enroscar-la, torçar-la cap a la dreta o l’esquerra, doblegar-la cap avall, fer la forma d’una cassoleta al mig o posar-la punxeguda. No tothom pot fer aquests moviments, per exemple, un estudi fet a Holanda demostra que al voltant del 80% de la gent pot enroscar la llengua, prop d’un 30% la pot doblegar, o torçar-la cap als costats, i menys d’un 15% pot fer la forma d’una cassoleta. El mateix estudi a Àsia, indica que els percentatges poblacionals de les habilitats linguals són una mica diferents segons l’origen geogràfic de les persones. Heu provat vosaltres quins moviments podeu fer amb la llengua?

La llengua està constituïda per un complex entramat de músculs, que són els mateixos per a tots els humans. El que sí que varia és la seva innervació i, per tant, els moviments. La llengua és essencial en processos tan importants per als humans com menjar, deglutir, tastar, besar i parlar. Tot i que la capacitat de moure la llengua és genètica, determinada per molts gens diferents, també hi ha una certa capacitat d’aprenentatge. De fet, els humans aprenem a parlar en un procés d’aprenentatge innat i no dirigit quan som nadons. Segurament us esteu preguntant per què pot ser rellevant aquest tipus d’estudi, fins i tot us pot semblar una curiositat sense gaire importància. Doncs bé, un dels efectes secundaris del càncer de llengua és la pèrdua de la seva mobilitat i, per tant, de totes les funcions que depenen d’aquest òrgan. Si arribem a escatir com dominem cadascun d’aquests moviments, podem guiar la fisioteràpia lingual d’aquestes persones per a millorar les seves condicions i recuperar el control de deglució o de parla. El que està clar és que si no sabem com fer un determinat moviment abans, no podrem repetir-lo després dels tractaments oncològics.

Si ho penseu fredament, la llengua és increïble! Per això, aquesta setmana la revista Science ha dedicat la seva portada i un reportatge a explicar les particularitats de la llengua (us recomano que el llegiu, hi trobareu imatges d’especialització lingual molt sorprenents). Evolutivament, la llengua és una invenció dels vertebrats, de quan van començar a envair la terra ferma, fa aproximadament 400 milions d’anys. La llengua és un dels òrgans que presenta major diversitat funcional i estructural del cos d’un vertebrat. Ara bé, per què va sorgir la llengua? La tasca ancestral de la llengua és ajudar a deglutir el menjar i aquesta tasca és crucial en els vertebrats terrestres, ja que als peixos només els cal obrir la boca i xuclar, i el moviment de l’aigua els porta el menjar a la boca. Tots els vertebrats tenen una regió similar a la llengua, però els peixos no tenen una estructura muscular unida als ossos del coll clarament organitzada i estructurada. Els primers animals que van sorgir dels oceans per ocupar la terra eren amfibis, i sembla molt probable que quan enganxaven una presa aèria o terrestre, o bé se l’emportaven a l’aigua per a tragar-la, o bé aixecaven el cap per a poder engolir-la per gravetat, com fan alguns ocells. De totes maneres, aquestes estratègies són poc eficients i, molt probablement, es devia desenvolupar una “protollengua”, una zona musculada sobresortint que podria donar cops contra el paladar per ajudar a engolir. La veritat és que com no hi ha restes fòssils, hem d’inferir com devia ser aquesta llengua ancestral (la llengua és un teixit tou i, per això, rarament es conserva la seva forma en el registre fòssil). Ara bé, sense llengua, molt pocs dels vertebrats terrestres podrien sobreviure a la terra ferma. La selecció natural va portar a no només desenvolupar una llengua, sinó també a diversificar-la per a poder-se alimentar de moltes fonts diferents.

De fet, la diversitat de tipus de llengües és sorprenent i fascinant: les llengües de les girafes es poden allargar fins a 46 cm per agafar les fulles més altes d’un arbre; les llengües de les salamandres, més llargues que el seu propi cos i amb una saliva espessa i enganxifosa, són trampes mortals per a les seves preses (encara que siguin formigues mossegadores o insectes tòxics), ja que les immobilitzen literalment en el moc; les llengües bífides de les serps les permeten detectar molècules odoríferes emeses per les preses amb tanta precisió que els serveix de guia per a caçar-les, encara que no les vegin; les llengües dels colibrís estan dissenyades específicament per a xuclar i fer de bombes de nèctar; les llengües dels picots verds són com arpons amb espícules per empalar les seves preses; les llengües dels ratpenats xoquen contra el paladar per emetre ultrasons que els permeten orientar-se amb la ressonància del so, i la nostra llengua ens permet elaborar, a una velocitat espatarrant, tota mena de fonemes que es concatenen per a formar paraules i frases, mentre alhora podem estar tastant el gust d’un caramel. Sense la llengua controlant els moviments del bol alimentari dins de la boca i la seva deglució en el moment correcte, per tal que l’epiglotis estigui tancada i no entri el menjar per la tràquea, ens ennuegaríem.

La llengua (i la cavitat oral) té el seu propi microbioma, i aquest és tan responsable que patim de càries i mal alè, com de protegir una de les entrades al nostre cos des de l’exterior, evitant invasions de microorganismes patògens. A més, ajuden a digerir o a generar nutrients que no podem obtenir fàcilment d’altra manera. Hi ha investigadors que pensen que tot el que passa per la llengua, passa per les nostres mans i el nostre cervell… Certament, la llengua té una sensibilitat al tacte, la pressió, el dolor, la temperatura i una versatilitat que només es pot comparar amb la de les mans. A més, la parla està tan connectada amb el nostre cervell, que diem “ho tinc a la punta de la llengua”, quan no trobem la paraula adient; “m’he de mossegar la llengua”, quan voleu transmetre que no voleu dir alguna cosa de la qual us podríeu penedir després, o “té una llengua viperina”, per a indicar una persona que fa comentaris tòxics sobre altres persones, talment com les serps immobilitzen o maten a les seves preses. Fixeu-vos que aquestes accions estan governades pel nostre cervell, no pas per la llengua, però tots entenem aquestes expressions i, és més, s’empren expressions similars en altres llengües.

Quina regió controla els moviments de la llengua? De forma tradicional es pensava que els moviments de la llengua eren reflexes, i no hi intervenia cap regió del còrtex cerebral, però assajos molt curosos amb electroencefalogrames demostren que el còrtex també hi està implicat. Fixeu-vos com ens adaptem als diferents menjars i no fem servir igual la llengua per menjar una sopa de galets que per menjar un tros de carn o una patata fregida. Adaptem els moviments de la mandíbula i la llengua a la consistència que pensem trobar-hi. Un grup de científics (en un treball que està a punt de publicar-se) ha identificat una regió “oromanual”, que tant controlaria de les accions de la llengua com les de les mans, ambdues altament especialitzades. Potser llavors no ens ha d’estranyar que moltes vegades, quan fem una activitat amb les mans que pot requerir molta concentració, també fem moviments amb la llengua… Recordeu com els infants treuen la llengua quan s’esforcen per a escriure; o com nosaltres, també fem gestos amb la boca i la llengua quan estem concentrats en una activitat manual que demana precisió... La nostra llengua és una meravella de la selecció natural!