Els motors necessiten lubricant per funcionar i no gripar-se. Els idiomes també. Però sembla que a Catalunya —i ja no diguem al conjunt dels Països Catalans— hi ha una miopia respecte a aquesta necessitat. No és fins que et trobes amb gent formada al Quebec, a Flandes o als diversos cantons suïssos, que t'adones que tenim una manca de "lubricant" lingüístic esfereïdora a casa nostra. El règim constitucional espanyol en què ens van fer entrar com als nens d'Hamelín el 1977 —què podia anar malament, oi?— era i és un marc sociolingüísticament insostenible per a la salut dels idiomes no castellans. Ho explica magníficament la catedràtica de Dret Constitucional de la UV, Vicenta Tasa, a les seves conferències, on compara l’estatus del català a Catalunya amb el del flamenc a la ciutat de Brussel·les, que venen a ser molt semblants. Apunta que a la històrica capital de Flandes (i Bèlgica), amb el seu bilingüisme actual, en què el neerlandès o flamenc és oficial —però no obligatori—, el coneixement d’aquest idioma ha baixat al 22,3% de la població (menys que de l’anglès!), amb una estimació de menys d’un 10% de famílies que el tenen com a llengua familiar habitual. Amb una immigració massiva monitorada per l’Estat, una llengua "franca" competidora poderosíssima i un règim de no obligatorietat i invisibilització de la llengua pròpia, no és aquesta la realitat que tenim als territoris catalanoparlants del regne d’Espanya, amb l’agreujant que, a més, l’idioma castellà hi és l’únic obligatori?

Certament, el marc que ens ofereix Espanya és estretíssim. Ni el català és obligatori, ni el sistema educatiu està blindat, ni tenim armes per competir amb un univers mediàtic hostil, ni controlem —ni, espoliats, podem finançar— l’operació d’acollida als immigrants que en nombre massiu ens arriben. Però potser no hauríem de culpar Madrid de tot, sinó admetre la nostra part de culpa. Algú se’n recorda d’alguna vegada en què el Consell Executiu de la Generalitat s’hagi reunit en una reunió monotemàtica sobre l’emergència lingüística? I si a sobre veiem presidents de la Generalitat parlant de "Lérida" o proclamant que els immigrants no cal que s’integrin perquè "ja estan integrats", la magnitud de la tragèdia a la qual hem arribat ja no pot estranyar ningú. No cal ni dir que una declaració d’aquesta cega irresponsabilitat seria impensable en boca d’un president quebequès, flamenc o cantonal suís.

I tant de bo que aquesta falta avui de "lubricant" —i sentit de país i del més bàsic sentit comú— no fos més que la punta de l’iceberg. Les raons que han desembocat en el gran fiasco de la llengua catalana al Principat —a la resta de Països Catalans el colonialisme de Madrid i París segurament hi ha pesat proporcionalment més— també les hem de buscar a casa. I per bé que el MHP Jordi Pujol fes molt per la llengua a través de l’escola immersiva i TV3, se’ns fa palès el gran taló d’Aquil·les d’aquell model de normalització lingüística, que va raure, sens dubte, en el terreny de les actituds i, eventualment, en l’opinió pública. Perquè en aquells anys 80 es va implantar dins la societat catalana una sensació que tot estava encarrilat, que les institucions farien la feina, que —gran tranquil·litat— de la normalització ja se n’encarregaria la Generalitat. I sí, al principi es van veure avenços i campanyes de normalització. Però en paral·lel a la minva d’aquestes campanyes, la relaxació que va causar ha resultat mortal. Ara que l’estat d’alerta pel català s’ha percebut, trobem en gran part desmantellada la maquinària que fa temps que s’hauria d’haver posat en marxa per prevenir i corregir-ho.

Algú se’n recorda d’alguna vegada en què el Consell Executiu de la Generalitat s’hagi reunit en una reunió monotemàtica sobre l’emergència lingüística?

Al País Basc —on tenen un idioma molt més difícil per als neòfits—, tenen la sort que aquesta relaxació no es va produir amb el nou règim autonòmic. Sabien que l’Espanya constitucional no els portaria res de bo en aquest camp. Potents agents no han deixat de treballar en favor de l’euskera, dins i fora del govern. Les ikastoles van ser en gran manera promogudes pels mateixos pares, fins al punt de contribuir generosament al seu finançament i, de vegades, fins i tot a la seva construcció física. A TV3 no en parlen, però els cinc principals festivals regionals a favor de les ikastoles tenen la capacitat de moure desenes de milers de persones cada any. Quant a l’ensenyament d’adults, la xarxa d’AEK continua essent el lloc on milers de bascos aprenen o s’alfabetitzen en aquest idioma. Però el govern basc tampoc no s’ha quedat quiet. Ha anat creant un potent i molt ben finançat organisme d’ensenyament d’euskera als adults —HABE— mentre també fa la labor d’estendre el model D (l’únic vàlid per potenciar l’euskera) a l’educació, operació que també ha requerit una constant campanya publicitària a favor del model basc, al qual els pares han d’apuntar voluntàriament els fills. El resultat és que al País Basc, malgrat les dificultats, l’euskera s’enforteix i gaudeix d’una popularitat i uns recursos econòmics, ideològics i d’imatge que dificulten molt el discurs bascòfob. Una operació lingüicida com Ciudadanos seria impensable al País Basc avui, n'estic convençut per les raons exposades més amunt.

A Catalunya, però, ha estat tota una altra història. Una història que sí que ha permès l’aparició d’aberracions ideològiques com Ciudadanos, i en menor grau, com Vox. Una història que ens porta a una societat en què la relaxació "autonòmica" descrita més amunt, juntament amb una franca burocratització del tema, ha permès que conceptes absurds com "lengua impuesta", "lengua de la burguesía", "háblame en cristiano" o "el catalufo de la clase" —amb les hostils entitats que els alimenten— hagin fet fortuna en una societat amb, aproximadament, la mateixa proporció d’immigració espanyola que la catalana. El rebuig a la catalanitat aconseguit per l’inefable senyor Albert Rivera —per molt que l’assistís la Caixa, el Sabadell i l’Ibex-35— penso que hauria estat impossible si s’hagués trobat amb un discurs sòlid al davant, una situació sociolingüística més musculada, més participació parental, més sensació col·lectiva de causa al voltant de la llengua i més campanyes massives de popularització com les basques. Tenim una situació que només podrem canviar tot augmentant la lubricació que aporten campanyes com l’IMPLICA’T de Plataforma per la Llengua, el No Em Canviïs la Llengua i el Mantinc el Català, juntament amb un canvi radical d’actituds, pressupostos i acció per part de la Generalitat, consells comarcals i ajuntaments.