Llibertat, Amnistia i...?

“Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!”, es clamava a les manifestacions del febrer del 1976 a Barcelona, iniciades per l’Assemblea de Catalunya i amb les consegüents càrregues policials. El lema també encapçalaria la manifestació de l’11 de setembre del 1977, la del milió. La resposta de l’Estat fou treure un Decret de juliol del 76 que indultava delictes i faltes “d'intencionalitat política i opinió que no haguessin posat en perill la vida de ningú”, així com una posterior Llei del 77 que incloïa una amnistia total per a “tots els fets i delictes d'intencionalitat política” ocorreguts entre el 18 de juliol del 1936 i el 15 de desembre del 1976. És a dir, que incloïa crims contra la humanitat comesos durant la dictadura. Aquest escàndol va continuar fins al 2009, quan el Comitè de Drets Humans encara va demanar a Espanya que considerés la derogació d’aquesta llei, i l’Estat va respondre, més o menys, que és que ara no li anava bé derogar res.

Bé, i va respondre una altra cosa: que la Llei d'Amnistia va ser una demanda de tota l’oposició al franquisme i que va contribuir a la transició a la democràcia. Aquesta és la clau, penso: una amnistia ara constata dos factors fonamentals a considerar. El primer, que a Espanya encara s’empresona gent per motius polítics i que, per tant, no ha canviat gran cosa des del 1976, en termes de vulnerar els drets humans quan la gent es mobilitza amb capacitat per a fer trontollar l’estabilitat del règim. Convé no oblidar mai aquest primer element: Espanya ha fracassat com a projecte. I el segon, que tota amnistia general, que pot contenir elements considerats injustos per molta gent a banda i banda, pot trobar un cert element de justificació si va acompanyada d’un veritable canvi de règim. No s’hi hauria valgut, l’any 76, fer una amnistia general i no obtenir també la llibertat i l’Estatut d’Autonomia. No hauria tingut cap sentit, ni jurídic ni polític. Per això convé preguntar-se avui: quines són les reivindicacions de “llibertat” i d’“Estatut d’Autonomia” equivalents l’any 2023?

Tothom ha de saber que no hi haurà “pau”, o començament de resolució del tema, si no es reconeix la sobirania de Catalunya

És per això que cal un reconeixement de l’autodeterminació. Cal el reconeixement de l’1 d’octubre i/o el reconeixement del dret a marxar, establint els mecanismes necessaris per fer-ho, és a dir, blindant la sobirania de Catalunya. La “pau” del 1976 va durar 40 anys, però la que es pretén construir ara, el “nou ordre”, no pot ignorar el que va succeir l’1 d’octubre, ni en les manifestacions anteriors, ni l’aplicació del 155, ni l’empresonament i exili de tot un govern, ni la persecució a tanta altra gent. No ho pot ignorar, i molt menys si es pretén (diuen) incloure policies i jutges en una suposada amnistia. Per tant, el debat ja no pot versar ni sobre autonomia, ni sobre l’increment de l’autogovern, ni sobre el reconeixement de cap “nació cultural” (que em temo que és cap a on el PSOE ens vol encaminar). No: tothom ha de saber que no hi haurà “pau”, o començament de resolució del tema, si no es reconeix la sobirania de Catalunya per poder quedar-se o per marxar. Una altra cosa és que se li ofereixin diverses condicions per preferir quedar-se, de moment, en un últim intent de reformar l’Estat cap a una veritable corona (o república) de pobles amb un ampli autogovern. És a dir, una altra cosa és que ens proposin esdevenir una mena d'Euskadi, amb un fort blindatge competencial i de finançament, i que de moment ens estigui bé. Avanço que a mi això només em podria servir si pogués comptar amb un DNI i passaport català, però no veig Espanya capaç ni tan sols d’entendre aquest concepte (que és la clau de tot estat “plurinacional”). Per tant, hi torno: res que no sigui deixar ben clara la porta de sortida ni ens servirà als votants, ni servirà a Catalunya, ni tampoc en el fons haurà servit de res a Espanya. Això, si pensem a llarg termini.

Pensant a curt, és a dir, sobre on som: doncs que no s’està negociant res, sinó mirant si es pot començar a negociar alguna cosa. És a dir, encara som a Saint-Martin-Le-Beau. Tarradellas no va voler tornar fins que no li garantissin el restabliment de la Generalitat, que es va produir fins i tot abans de l’aprovació de la Constitució espanyola. Puigdemont ha de rumiar quina és la seva condició, pensant en un reconeixement de la sobirania de Catalunya previ a qualsevol hipotètic canvi de règim espanyol. I avisar del següent: aquesta sobirania, amb el consentiment d’Espanya o sense, s’acabarà exercint igualment. No tenim cap problema en tornar-ho a demostrar.