"Em vaig casar amb ella perquè el seu pare la tenia ben ensenyada: havia de mirar cap a un altre costat quan el marit era infidel. A canvi, cada Nadal li regalem un Chanel". Em pensava que ho havia entès malament en italià, però no, ho havia entès bé, el seu marit havia dit això mateix davant d’ella i de nosaltres. Ella, rossa, sense maquillatge, tota vestida de color beix, com el seu sofà de color vainilla, amb nanny de Manchester i minyona filipina. Una mica com totes les dones, filles i joves del Donald Trump, dones de bisturí que vesteixen amb colors normatius i que pateixen l’estrès de lluir un cos de Hollywood.
Vaig fer un curs de prepart al Vènet. Tota una experiència, malgrat que els meus dos parts han estat per cesària. Ens van explicar que en el postpart estaríem molt cansades de no dormir i de donar el pit, però que igualment el més intel·ligent que podíem fer era donar-li la figa al marit perquè no marxés amb una altra. No, no estem parlant de les tradwives, ni de fa cinquanta anys. El que em va agradar més del documental "Les mestresses de Trump" al 30 minuts és veure com aquests homes judicialment t’intenten enfonsar amb mil plets per continuar exercint aquest domini. I, per desgràcia, ho continuem veient amb el patriarcat italià, que continua donant la raó a l'exmarit de Juana Rivas, i destrossa un cop més la vida del petit i tortura la seva mare. Vergognati, Italia.
Les que tenen sort, venen la llibertat per un Chanel. I és que la classe alta del nord d’Itàlia és, segons la meva experiència, molt més masclista que la del sud. "Ens hauríem d’assemblar més a les nostres àvies", deia en el documental una jove republicana americana que ha deixat d’anar a l’institut perquè informaven sobre l’ús del condó. "Sí, i portar el cinturó de castedat, ja de passada", vaig dir en veu alta davant de la tele. Dir-ho va ser tan inútil com parlar amb qui té arrelada aquesta estructura mental. És, tècnicament, com parlar un altre idioma i que, per molt que cridis, no ho voldran entendre mai. La qüestió és retrocedir en tots els drets que tant ens han costat conquerir? "Ara mateix, un esquirol o un ocell té més drets que una dona a l'Afganistan", assenyalava Meryl Streep a l’ONU. I és que és veritat que les coses poden anar molt enrere —mireu què està passant als EUA amb l’avortament— i, per aquesta raó, no podem anar fent passes cap a una altra direcció que no sigui endavant.
És millor pagar tu i que el temps sigui teu que no pas dependre de l’altre
"Saps quin va ser el meu secret per casar-me? No dir-li mai que no a fer l’amor", em va aconsellar l’única amiga que tenia a Vicenza, que, tan bon punt es va quedar embarassada, va deixar la feina. I, passat un temps, havia de demanar-li al marit permís per anar a la pelu o comprar-se crema hidratant; la mateixa universitària que va acabar fent el pa i melmelades a casa. No era Roro, només una catòlica europea que es podia permetre viure amb el sou del marit. De vegades, el que sembla bona sort no ho és tant.
Intueixo, per l’èxit dels llibres No digas nada i Mañana será otra vida, que les senyores de la Moraleja de Madrid i de l’upper Diagonal parlen la mateixa llengua. Precisament, quan vivia a Itàlia, fa deu anys, va ser un èxit Primates of Park Avenue. El llibre versava sobre una antropòloga que es va traslladar a l'Upper Side de Manhattan i explicava la cursa per aconseguir el Birkin (la prestigiosa bossa de mà d’Hermès) o els concursos de qui tenia el diamant més gran quan paries el primer fill. L’autora, Wednesday Martin, afirmava que "les societats més elitistes són molt jeràrquiques i estan molt estratificades". També el "sou" de les esposes, que el marit els donava per a les seves compres. No és el primer cop que algú d’una botiga de luxe del passeig de Gràcia m’explica que les riques també roben, perquè no poden arribar a comprar tota la col·lecció creuer. De la meva vida de 'senyora de', abans de tornar a ser la princesa de Sants, recordo especialment dues coses. Que mentre tots miraven la nouvinguda o l’anell, la meva mare era l’única que tenia ulls per a mi. I que mai, ni per anar a la tele, m’havia de mudar tant com per anar al parc amb els nens. En antropologia es diu "perfeccionisme tècnic" i et prometo que és millor pagar tu i que el temps sigui teu que no pas dependre de l’altre. I és que, literalment, "no es oro todo lo que reluce". Jo soc de les que pensen que l’èxit és la millor venjança. Una diva no trepitja ningú per brillar, diu Melody. Però, en el fons del cor, em pregunto quantes no deuen haver fantasiejat en ser vídues per deixar de sentir-se culpables per desitjar marxar de les gàbies d’or? Entenc la seva por, no les jutjo i, en el fons, les compadeixo. Fins i tot en aquell moment del diumenge a la nit, quan recordo que no he netejat les bates dels nens i m’haig d’aixecar del llit a fer la rentadora. Perquè el trauma no és sempre un drama visible, també és haver de ser sempre complaent. (Si algú s’enfada perquè li has posat un límit és perquè s’estava beneficiant de no tenir-lo). És massa fàcil criticar les dones riques amb rol de gènere, maternitat intensa i dependència econòmica, de superficials.