Abans que la llibreria Sant Jordi es converteixi en un supermercat 24 h, vaig decidir apropar-m'hi l'altre dia després de rebre un whatsapp força especial. Començava dient “bon dia, volia demanar-vos un favor”, i continuava explicant que en Josep Morales era el propietari del negoci, al carrer Ferran de Barcelona, però que va morir aquesta setmana passada. Com que ara han de deixar el local, resulta que els amics i la família han fet uns lots per Nadal i preguen que se'n faci difusió. “Podreu avisar als vostres contactes que vagin a fer una volteta per la llibreria?”, demanava el text. Mai no és mal moment per fer una volteta a qualsevol llibreria, només faltaria, però el que no em pensava és que el missatge fos tan profundament literal: en arribar-hi, passades les set de la tarda, hi havia tanta gent fent la ‘volteta’ que, més que una llibreria, la Sant Jordi semblava una capella ardent. No d'en Josep Morales, però. Ni tan sols de la mateixa botiga, em penso. Era, més aviat, la cua per dir adeu a una Barcelona que ja no tornarà.

Ho dic perquè abans que la llibreria Sant Jordi passi a ser una botiga de carcasses per a mòbils, em va sorprendre una inesperada riuada de més de cent persones a la porta del local. “¿Qué regalan, aquí?”, em va preguntar un turista aragonès que passava per allà mentre jo esperava el meu torn amb la paciència eucarística de qui fa cua a la carnisseria. Potser l'home es creia que regalaven smoothies o un massatge podal gratuït, ja que quan li vaig respondre que tota aquella filera de gent era per comprar llibres, ell va mirar la seva dona i va exclamar “coño, ¡qué barbaridad!” amb una vehemència umbraliana. Sens dubte, sí, els catalans som l'únic poble del món que, malgrat tenir fama de garrepa, s'apunta a qualsevol bombardeig que signifiqui ajudar econòmicament a alguna causa. M'hi va fer pensar la senyora que tenia al darrere, que fent broma em va dir que aquesta setmana ella ja havia fet el cupo: diumenge, cinquanta euros a La Marató de TV3; ara, una 'volteta' a la necessitada llibreria. El seu marit, que feia cara d'haver anat a donar sang al Clínic quan la dona d'en Krankl va tenir l'accident de cotxe, va somriure i va dir-me que els catalans, quan se'ns reclama, sempre hi som.

Així doncs, abans que la llibreria Sant Jordi esdevingui un club cannàbic, aquest adorable senyor em va fer adonar que en un carrer ple dels McDonald's, els KFC o els Taco Bell de torn, un local en el qual comprar les Obres Completes de Santiago Rusiñol editada a la Selecta o els llibres de Taschen no és una botiga, sinó un element discordant en el paisatge. Gairebé un error del sistema, més aviat, per això quan tot d'una la periodista i escriptora Llucia Ramis em va saludar preguntant-me què em semblava tota aquella gentada, em va sortir de dins confessar-li, amb la urgència de qui necessita fer un riuet i no troba cap lavabo, que inesperadament m'estava fent un article a sobre. Aquest, concretament. Aquella filera gairebé tribal que avançava més lenta que un ciri de missa consumint-se era més que una cua, ja que després de la pregunta “Qui és l'últim?”, la segona frase més repetida entre la gent era “jo hi venia poc, però em dol que tanqui”. Una mica més endavant de mi, un client il·lustre de la llibreria com l'escriptor Josep Maria Argemí va sentir-nos parlar amb la Llucia, ens va venir a saludar amb aquella elegància anglesa de qui llegeix Borges amb batí de quadres i ens va dir, amb agudesa, que la Sant Jordi era l'últim bastió de resistència en un carrer Ferran que ja no té cap mena d'identitat.

Per fi, abans que la llibreria Sant Jordi es transformi en un pub irlandès, després de mitja hora de cua vaig aconseguir entrar a dins, on la densitat humana fent la 'volteta' era semblant a la d'un vagó del metro a Calcuta. Els clients, famèlics d'humanisme i solidaritat, escrutàvem les prestatgeries a la recerca d'algun títol que ahir o demà possiblement podríem comprar a qualsevol altra llibreria, però que avui havíem vingut a buscar a la Sant Jordi per desfici al comerç local, per homenatge a en Josep Morales o senzillament per esperit de resistència. En el fons, no hi ha res més català que mobilitzar-se aferrissadament davant les batalles perdudes, per sort o per desgràcia. La de la llibreria Sant Jordi és la batalla d'una llibreria inaugurada fa quaranta anys, quan el carrer Ferran no semblava el Dutyfree d'un aeroport, quan vendre llibres en català al centre de Barcelona no era una excentricitat i quan sentir la nostra llengua dins una botiga del Gòtic no era sorprenent.

Potser per això, abans que a la llibreria Sant Jordi hi aixequi la persiana l'enèsim saló de manicura i beauty nails, vaig arribar a la caixa amb el volum Prosa de l'Obra Completa de Josep M. de Sagarra i quan la botiguera em va dir que en tenia un fotimer d'exemplars repetits, sense dubtar-ho ni un segon en vaig decidir comprar dos. Si un llibre del mestre és sempre un bon obsequi, no hi ha dubte que un de seu comprat a la Sant Jordi és directament una joia. A l'hora de pagar, quan li vaig preguntar fins quan tindrien obert, la seva resposta va ser tan poètica com la cua de mitja hora que havia fet: “estarem oberts fins que tot es buidi”, em va respondre mentre m'acostava el datàfon. Crec que en aquell moment aquest article ja estava fet, però em faltava una empenteta com la seva frase per escriure'l, per bé que no sé si ella ho sabrà mai. Tampoc sabrà, potser, que quan vaig enfilar carrer Ferran amunt, caminant pels carrers d'aquesta ciutat morta que estimo fins a l'agonia, per fi vaig entendre què certificava aquella cua: que si vendre un llibre pot deixar de ser a vegades un exercici comercial, comprar-ne un, alguns vespres d'hivern, pot també esdevenir un acte d'amor.