Des de les primeres eleccions que es van fer després de la dictadura franquista, celebrades l’any 1977, el sistema ha evolucionat. La il·lusió per una cosa que ja es fa sovint ha disminuït i la decepció davant dels incompliments ha augmentat. També ha evolucionat, tornant-se més laxa, l’ortodòxia respecte de l’observança de la llei, la tradició i, en algunes ocasions, l’ètica. A Catalunya aquest canvi va accelerar l’any 2003 quan, després de 23 anys de Pujol, es va justificar un tripartit. És legal? Sí. Respon a una lògica política? A vegades sí, però no sempre. I la pregunta més important que gairebé no es fa ningú: és bo per al municipi o per al país on això passa? Depèn sobretot de la segona pregunta, si té lògica política. Un cop fets aquests pactes, tothom corre a interpretar el vot de la gent. Ja és difícil saber per quin motiu voten com per interpretar quins acords postelectorals desitgen. Sempre que no s’hagi anunciat anteriorment, durant la campanya. Seguir aquesta dinàmica generarà més desafecció? Sí. Sobretot si es fa a l’estil Barcelona on Collboni va dir que si no guanyava aniria a l’oposició, on tot el sottogoverno dels Comuns es manté a sou d’un ajuntament que no governa i tot gràcies al PP. Per llogar-hi cadires. Actualment, a Catalunya, tot i que per sort hi ha notables excepcions, en general el nivell intel·lectual, polític, professional i ètic de molts dels que ens governen és inferior a la mitjana del país.

Arribats aquí el més raonable seria que d’una vegada per totes es destapi la caixa dels trons de la llei electoral catalana al Parlament. El món ha canviat, el país ha canviat i el sistema de partits ha degenerat: ara toca. Seria una bona herència del president Aragonès.

Les lluites compartides no sumen per la independència, sumen per cada una de les lluites, però com va dir el president Companys “Catalunya només ens té a nosaltres”

Tornant a Barcelona, les municipals han donat algunes lliçons a l’independentisme que ja hauria d’acceptar com a realitat d’una vegada per totes i deixar de picar ferro fred. Repetim-ho: la base no s’eixampla rebaixant els objectius. Les lluites compartides no sumen per la independència, sumen per cada una de les lluites; però com va dir el president Companys “Catalunya només ens té a nosaltres”. Aquest fet és cert especialment pel que fa a l’esquerra espanyola. Que abans que esquerra és espanyola. No és cap retret, és una constatació: Els blocs existeixen. Un vol una Catalunya lliure i un altre vol una Catalunya sotmesa. I els comuns no són al costat dels que volen una Catalunya lliure.  Mai hi han sigut, però sembla que aquesta vegada ja ho ha vist tothom. Mana Madrid. Si cal el suport de Ciutadans, bé. I si cal el del PP, també. En aquest cas ni tan sols per governar, sinó per impedir l’alcaldia a qui va guanyar les eleccions.

Que hi hagi dos blocs no vol dir altra cosa que ho veiem diferent. I que els interessos són contraposats, això ja és més problemàtic. Però en cap cas no hauria d’implicar que no es pugui dialogar, negociar i, fins i tot, pactar. Fer política. La qüestió és tenir clar el model de país que anheles, la coherència amb què el defenses, el preu que poses a cada pacte i el que n’obtens de cada negociació. Perquè els ciutadans són adults i això sí que ho entenen. Prou comèdia. Cal donar estabilitat institucional i solucions a la gent, que prou problemes té. Cal acabar amb la baralla permanent de l’independentisme per qualsevol tema, que ja és insuportable. I cal desmuntar tòpics falsos que ens porten pel pedregar. Hi ha opcions de pacte independentista? Hauria de ser prioritari. No hi ha aquesta opció? Què és millor que el PSC governi sol o influir des de dins? A quin preu? Parlem-ne. Expliquem-ho. Però no és la mateixa situació una cosa que l’altra. Han passat gairebé 6 anys de l’octubre de 2017. La gent no ha canviat el seu punt de vista principal, però cal tenir present que no es va assolir l’objectiu i portem massa anys de baralles incomprensibles per al ciutadà corrent. Cal assumir-ho. Perquè d’avisos ja n’hi havia hagut molts. L’abstenció d’aquestes municipals no és un avís. És la constatació que, després de nombrosos avisos, una part de l’independentisme ha desconnectat dels seus partits. Se n’ha cansat. I això és rellevant. Perquè el pacte de Barcelona és, de nou, una vergonyosa operació d’estat contra l’independentisme, sí. Però aquesta vegada no els ha fet falta inventar-se notícies falses, moure policia patriòtica i jutges franquistes. Amb els vots n’han tingut prou.