Emmanuel Macron ha donat una lliçó d'humilitat a la política europea que els nostres partits haurien d'intentar escoltar. Els discursos polítics —a Catalunya, i a bona part del continent—, viuen massa lluny del sentit comú i fins i tot del món real. A la dreta i a l'esquerra, els usufructuaris de les velles ideologies del segle passat s'han convertit en una llosa i un perill. Només cal veure les desqualificacions despietades que van caure sobre el president francès quan va gosar de convocar eleccions per saber quin suport tenia la seva política.
Com ja fa anys que passa a l'estat espanyol, a Europa els més demòcrates sovint no són els que parlen més de democràcia. La propaganda ha segrestat els debats fins al punt que, a dalt i a baix, als despatxos i al carrer, tothom viu de fórmules gastades i només veu els problemes quan els té literalment a sobre. Macron va fer l'única cosa que podia fer per protegir la poca legitimitat que li quedava. I, de moment, no sols ha guanyat temps, també ha obligat els partits i els votants a reorganitzar-se i a rumiar sobre els seus límits.
El president francès va arribar a l'Elisi com un home providencial que havia de salvar França, i el merder que té davant pot semblar un fracàs, però la història no avança mai en línia recta i els messies tampoc no solen durar gaire. Macron té una idea d'Europa i del seu país i mira d'implementar-la en un context de decadència institucional aguda. L'anomenada ultradreta, que no deixa de ser la França tradicional dels pobles i les esglésies, ha perdut totes les batalles des del segle XVIII. Però els hereus de la Revolució Francesa també fan figa i perden un llençol a cada bugada.
Les solucions estables trigaran molt a arribar i els polítics i els professionals de la moralina enllaunada farien bé d'acostumar-s'hi
Com diu Pablo Iglesias, l'alleujament no durarà gaire i ja és això el que convé a França i a Europa. Les solucions estables trigaran molt a arribar i els polítics i els professionals de la moralina enllaunada farien bé d'acostumar-s'hi. Mentre no es consolidi un nou ordre mundial, els líders del món democràtic hauran d'aprendre a navegar amb una mà al davant i una altra al darrere. El futur és dels polítics amb capacitat per remoure les aigües estancades i, sobretot, amb coratge per involucrar els votants en canvis lents però profunds.
Macron no ha salvat França, però ha colpejat els interessos dels sectors que, a tot Europa, intenten reduir la democràcia a un teatret de partits únics, amb el monopoli d'una superioritat moral o altre. A Catalunya, l'advertiment que Josep Rull va fer a Sílvia Orriols, després d'escoltar el seu primer discurs al Parlament, ens recorda que els partits del règim de Vichy continuen atrinxerats darrere frases fetes putrefactes que només serveixen als seus interessos. Per més que l'insultin, Orriols tendirà a funcionar perquè, igual que Macron o que Meloni, aguanta la pressió i té una relació existencial amb la política.
El president francès s'ha adonat a temps que, per poder deixar una herència positiva, necessita un mínim de suport electoral, i fer copartícips els francesos de les seves tries i els seus drames. A França, com diu l'Enric Juliana, la República ha guanyat Vichy. A Catalunya, el règim de Vichy podria començar a trontollar si el PSC no és capaç d'oferir un bon acord a ERC i les bases del partit d'Oriol Junqueras envien el país a una repetició electoral. No és el feixisme ni la Rússia blanca allò que ve a Europa; és més aviat la febrada de paternalisme i de fanfarroneria amb què els polítics i els partits han intentat amagar els seus fracassos, allò que comença a caure.