Molts creuen que el període històric que travessem és horrible, i potser de raons no els en falten, si més no si hom contempla la llista que segueix.
Els Estats Units d’Amèrica han elegit un president que té molts defectes i quasi cap virtut, a part de ser un delinqüent condemnat. I que ha constituït un gabinet ple de personalitats, si més no, excèntriques.
Ucraïna corre el risc de ser sacrificada, neutralitzada i amputada d’una part del seu territori a major glòria d’un dictador sanguinari.
A Catalunya s’ha posat en marxa la fàbrica d’amnèsia, sota l’eslògan de la normalització (com ja es va fer amb la denominada transició).
Afirmava Albert Camus que “la mateixa lluita per aconseguir el cim és suficient per omplir el cor d’un home”
L’extrema dreta avança imparable arreu, emprant també l’amnèsia sobre allò que ha estat i és, amagada sota un vague concepte il·limitat de la llibertat individual, i vehiculant les nocions autoritàries d’un Sartre no llegit, segons les quals el fi justifica els mitjans.
I, a l’altra banda, tenim una esquerra infantil, seguidora irreflexiva en molts casos del wokisme i del bonisme, en totes les seves manifestacions, permeable a l’islamisme radical sota el pretext de la tolerància, i que no para d’abastir (mitjançant els seus arranjaments, bestieses i acomodaments identitaris impropis) d’electors el camp contrari.
Arreu predomina la convicció de no voler veure més enllà d’allò que hom creu. A l’àgora pública, cap debat no sembla possible (en termes de contraposició d’idees), les propagandes s’enfronten entre si, i la veritat ha deixat de ser un jutge de pau.
El període que travessem és, doncs, sinistre, gebrador, i el que és pitjor és que no es tracta d’un parèntesi, sinó d’un nou ecosistema, en el qual caldrà habituar-se a viure.
Amb aquesta perspectiva, és possible no abaixar els braços? I, en qualsevol cas, on podem trobar la força per continuar lluitant pels principis que ens van fer civilització?
Caldrà trobar la força en el rebuig a fer dependre el coratge per sortir-se’n d’esdeveniments sobre els quals no es pot fer res. O, potser millor, en el rebuig a dependre d’allò que no depèn d’un mateix. Aquesta és justament la lliçó de Sísif.
En la mitologia grega, Sísif fou fundador i rei d’Èfira (el nom antic de Corint), i promotor de la navegació i del comerç, però fou també un ésser avariciós i mentider. Va recórrer a mètodes il·lícits per augmentar la seva riquesa i, des dels temps d’Homer, tingué fama de ser el més astut dels humans.
A la seva mort, i després de diverses vicissituds d’entrades i sortides de l’infern, va ser obligat a empènyer una pedra enorme per un pendent costerut, però va resultar que abans d’arribar al cim de la muntanya la pedra sempre acabava rodolant cap avall i, tal com ens informa l’Odissea d’Homer, Sísif havia de tornar a començar de nou a pujar el pendent des de la base.
Tot i que el motiu d’aquest càstig gaudeix de diverses versions, el fet és que Sísif només se sentia desgraciat quan, esperant arribar al cim, i gràcies a un malentès, la pedra quedava en un precari equilibri, però que ràpidament donava pas, un altre cop, al fet de rodolar enrere. Aquest moment de desgràcia davant un precari equilibri i el somni de fer el cim deu assemblar-se al de les persones que volen acabar d’una vegada amb les injustícies, o amb les fake news, o amb l’antisemitisme, o amb la demagògia prometedora, o amb... La pedra torna a rodolar un cop darrere l'altre.
Això implica que en tots aquests casos la victòria no és mai definitiva, i que la pesta sempre torna.
Sísif ho feia un cop i un altre perquè no depenia d’ell que la pedra quedés en equilibri, i per això es donava com a única raó de ser pujar la pedra tan amunt com pogués, perquè era en aquest gest on trobava l’acompliment de la tasca que podia omplir-lo, en el sentit que afirmava Albert Camus: “la mateixa lluita per aconseguir el cim és suficient per omplir el cor d’un home”.
Als ulls de Sísif, els esdeveniments polítics i civilitzatoris que ens són donats de contemplar només són accidents del camí, i no es pot fer res per canviar de ruta. Cal conèixer i consentir els horrors d’aquest món per poder lluitar-hi eficaçment. Cap atrocitat no ha de fer trontollar una determinació ferma, cap desgràcia no ha de ser capaç d’aturar cap obstinació. La lluita és més important que la victòria. De fet, l’ascensió és més important que fer el cim, el camí és més important que l’arribada.
El descoratjament no hauria de tenir lloc en persones que tenen un objectiu i un camí, perquè l'única desfeta és abaixar els braços. I això només depèn de cadascú.