Per entendre el fons de qualsevol cosa cal saber-ne interpretar la forma. Especialment en tot allò que fa d’expressió ritual d’una idea, en tot allò que se serveix de la pauta en el moviment per retre culte i enaltir alguna cosa, entendre com fons i forma s’expliquen l’un a l’altre és determinant per no qualificar segons quines expressions de ridícules. És possible que la catedral de Westminster de Londres sigui una de les catedrals amb més afluència de feligresos a la missa de diumenge del món. Aquest segon diumenge de quaresma, com a mínim, era plena de gom a gom. No havia estat mai en una missa “convencional” enterament en una altra llengua, però no va ser difícil de seguir: si domines una mica l’anglès i tens la litúrgia de la missa de diumenge al cap, de seguida dedueixes en quin punt es troba la celebració i, per tant, quina és la resposta que cal tornar. A còpia de repeticions, el ritual es fa previsible, i la previsibilitat —que no li resta valor extraordinari— afavoreix el descans i la possibilitat d’accedir a la interioritat. 

Entre aquelles parets de la catedral anglesa dedicades als màrtirs catòlics del segle XVI, en un lloc del món on la meva confessió cristiana no és la majoritària, sentint dir missa en una llengua que tampoc és la meva, l’escrupolositat de la litúrgia va ser essencial perquè, a part de sentir-me interpel·lada i constatar de què parlem quan parlem de vocació universal, pogués fer-me càrrec de fins a quin punt és capital tenir referents sobre la forma per arribar al fons. La missa de la catedral de Westminster es pot seguir pràcticament sense escoltar el parlar del mossèn. La gràcia d’atendre’s a la litúrgia i no modificar-la a gust personal, de fet, és la de poder anar a qualsevol església —catòlica— del món i participar de la celebració sense la necessitat d’entendre la llengua en què el ritual se celebra: amb la pauta al cap n’hi ha prou per orientar-se. Si agaféssim un dels feligresos anglesos que eren a la catedral —avesats a aquella minuciositat litúrgica— i el teletransportéssim a segons quines misses del nostre país, aniria absolutament desorientat. 

En sortir de missa, al carrer hi havia un desgavell considerable. Al palau de Buckingham, que és a la vora de la catedral, hi havia hagut el canvi de guàrdia. Vaig arribar-hi tard, però al pati de Wellington Barracks encara hi havia moviment. No vaig entendre què hi passava. Cada estat fa anar les commemoracions militars d’una manera pròpia i destil·lada en les seves tradicions, però en aquell context, servidora no tenia pauta —ni de fons, ni de forma— més enllà d’una intuïció basada en pel·lícules i en una cultura general esprimatxada. Els catalans de la meva generació som militarment analfabets per diversos motius: no hem fet la mili —però n’hem sentit moltes històries truculentes com a màquina de fer nacionalistes—; la Guerra Civil i el franquisme culminen en una cultura seixantista d’indefinicions que encara perdura; l’exèrcit que per qüestions polítiques i geogràfiques ens és més “pròxim” és el de la nació que ens ocupa i no és gaire bon exemple de res; no coneixem la història militar de Catalunya i, a més a més, la indefensió apresa de la repressió ha desembocat a associar catalanitat i consignes buides de pau. Escric “buides” no perquè no s’hagi d’aspirar a la pau, ans perquè parteixen de la idea que bramant per la pau pots evitar, de cop i volta, trobar-te enmig d’una guerra. I parteixen de la idea, alhora, que dir això és atorgar automàticament un valor moral positiu als conflictes bèl·lics i a la política de defensa i que, per tant, dir-ho és reprovable. Venint d’aquí, la lògica era la de sentir-se absolutament desorientada davant d’aquells soldats. 

Anem sense pauta perquè durant molts anys s’ha confós desig amb realitat

Tot aquest brou de cultiu culmina en una visió ingènua del món i del poder. De fet, escric això avui perquè aquell pati amb aquells soldats, la seva litúrgia i la meva incomprensió em van semblar una bona metàfora de la confusió que un català criat sota el marc cultural que he descrit pot sentir davant l’escenari geopolític actual. Anem sense pauta perquè durant molts anys s’ha confós desig amb realitat: la manera com hauria de ser el món i la manera com, malauradament o no, és. Sense coneixements sobre el fons, aquell ritual de soldats i medalles i bombins i sacs de gemecs se’m feia teatre. Sense poder identificar cap punt en comú amb algun referent de forma propi, no podia accedir a allò que passava en aquell pati. Llegim el món des dels eixos que travessen la nostra identitat, però, pel que fa a la nacionalitat —que en la majoria de casos és el pinyol d’aquesta identitat—, el llegat cultural que n’hem rebut presenta mancances serioses per causa de la nostra condició de nació ocupada. 

En contraposició al meu catolicisme —que des de la litúrgia compartida de la missa em permetria orientar-me sense haver d’entendre la llengua de la celebració en qualsevol lloc del món, que em permet accedir a altres religions i maneres d’entendre l’espiritualitat des de la pròpia—, la cultura política associada a la catalanitat, si no faig l’esforç de contestar-la, no em permet, d’entrada, entendre els moviments geopolítics: no em permet entendre els rituals del poder i del món. De fet, la reacció immediata en sentir parlar de remilitarització o de Trump, Putin i Zelenski es força semblant a la de mirar-se el pati de Wellington Barracks sense pauta: “quin ridícul”. Quin teatre. I així, de mica en mica, anem perdent la capacitat d’explicar-nos, de bastir un discurs realista d’alliberament nacional sense candideses, de trencar amb un marc cultural que beu d’un universalisme infantil, i de tenir un prisma propi i actualitzat dels conflictes bèl·lics que ens envolten i que poden afectar-nos. De fet, perdem la capacitat d’albirar les causes i els efectes de la nostra captivitat. Els soldats que hi havia en aquell pati van escoltar el sermó d’un mossèn, van marxar per anar a homenatjar el monument als caiguts de la Segona Guerra Mundial i van redirigir-se a Buckingham per ser rebuts pel rei Carles. Eren soldats irlandesos de l’exèrcit britànic i l’endemà era Sant Patrici. Té pebrots. Evidentment, tot això m’ho van haver d’explicar perquè pogués entendre’n el sentit.