Les eleccions a la presidència dels Estats d’Units d’Amèrica (EUA) i les eleccions a l’alcaldia de Barcelona tenen un punt en comú, i és que no es guanyen, sinó que es perden. Qui ocupa la Casa Blanca durant el primer mandat ho té tot de cara per guanyar un segon mandat. Si governa bé i fa servir el poder amb intel·ligència, el més probable és que renovi el càrrec quatre anys més. Les dades així ho indiquen: segons The Washington Post, dels 46 presidents que els EUA han tingut fins ara, 10 no van aconseguir ser reelegits (entre ells Trump), 4 no van optar a un segon mandat (entre ells Biden) i 2 van ser assassinats abans d’acabar el seu primer mandat. Per tant, 30 presidents van guanyar la reelecció a les urnes. Per això es troben menys candidats quan hi ha unes eleccions per revalidar una presidència i se’n troben més quan tots dos candidats són nous de trinca. A Barcelona passa el mateix, més o menys: qui té l’alcaldia la pot perdre per una mala gestió (com li ha passat a Ada Colau), mentre que si es governa bé i amb encert, es pot revalidar l’alcaldia indefinidament (com li passava a Pasqual Maragall). A un lloc i a l’altre, és molt difícil desbancar un líder que governi bé i amb un lideratge que depassi els límits del seu partit.

Per tant, no només ha guanyat Trump: ha perdut Harris estrepitosament. És cert que la candidata demòcrata va arribar a la nominació tard i malament, de manera tan accelerada que ni tan sols es va sotmetre a les primàries del seu partit. Però, tanmateix, el relleu de Joe Biden va ser ben acollit pels seus votants potencials i es va disparar a les enquestes. Però una flor no fa estiu i de seguida va començar el lent però inexorable declivi demoscòpic. Es va confiar massa i no va entendre que una bona part del vot republicà formava part de la majoria silenciosa i era un cas perfecte de l’espiral de silenci, un mecanisme de defensa psicològic pel qual una persona té una posició concreta en un tema, però no ho diu mai en públic (i molt menys a un enquestador) perquè intueix que pot ser mal vist. El mateix passa a Catalunya amb alguns votants d’alguns partits o amb uns quants defensors d’Israel, que tenen una opinió molt clara, però se’n guarden prou d’expressar-la en públic per no ser assenyalats per la Stasi del pensament políticament correcte. Doncs això mateix li ha passat a Kamala Harris, al seu equip i als seus propagandistes nord-americans i catalans: que s’han centrat en les enquestes (que són només mostres) i no en les tendències evidents que projectaven les xarxes socials (que és on hi ha la gent real).

Als ciutadans americans els afecta directament molt més la inflació que no pas la Franja de Gaza. Per això, per cert, els Comuns i la CUP treuen resultats marginals a Catalunya

El segon gran error de Kamala Harris no és nou, sinó que fa temps que és un error persistent del Partit Demòcrata. Han segmentat l’electorat a la recerca de missatges concrets per a grups específics, i això està bé, però ho han dut a l’extrem d’oblidar-se del “tot” per adreçar-se a una “part”. Han construït una estratègia electoral per adreçar-se a les dones, als negres, als hispans, als col·lectius LGTBI, als asiàtics, als migrants, als estudiants i als propalestins. Han convertit les eleccions en un plebiscit sobre l’avortament. Han radicalitzat el seu discurs en excés i, per exemple, s’ha passat del “Black Lives Matter” (una idea majoritària) al “Defund the police” (una idea minoritària). S’ha passat del suport a Palestina a l’expulsió dels estudiants jueus de les universitats per part de grups totalitaris. Els missatges sempre es poden radicalitzar i el Partit Demòcrata no se n’ha sabut desmarcar, oblidant-se de construir un projecte engrescador i atractiu per a la globalitat. Per exemple, un problema que afecta tothom, de tots els segments, ètnies, religions, classes, Estats i edats és la inflació i l’accés a l’habitatge: i la gent vota pensant, sobretot, en la cartera i en el futur dels fills. Com bé va dir l’estrateg demòcrata Jim Carville durant la campanya que va fer president Bill Clinton l’any 1992, “És l’economia, estúpid!”. Sembla que al quarter general demòcrata ho hagin oblidat, malauradament. Moltíssima gent vota pensant estrictament en allò que el pot afectar personalment, i és evident que als ciutadans americans els afecta directament molt més la inflació que no pas la Franja de Gaza. Per això, per cert, els Comuns i la CUP treuen resultats marginals a Catalunya.

A més, Kamala Harris no ha entès que la suma de minories no constitueix una majoria. Un bon exemple són els hispans, el sentit del vot dels quals li ha esclatat als morros. No cal ser un expert ni un sociòleg per saber que la majoria d’hispans que viuen als EUA, hi hagin nascut o no, allò que realment volen és ser americans. No pel fet de ser d’origen mexicà o hondureny, de primera, segona o tercera generació, es tenen més simpaties pels nouvinguts d’aquests països, i menys encara si hi han arribat de manera il·legal. Tot sovint és al contrari. Poden ser vistos com una competència laboral o, encara pitjor, com un element que els pot condicionar a ells mateixos a nivell social. Un cas semblant passa a França, on una bona part dels francesos d’origen estranger són partidaris d’expulsar els immigrants il·legals. El factor humà existeix i cal tenir-lo sempre en compte; el més racista de tots és sempre el penúltim a arribar, de la mateixa manera que aquells que no volen més xalets a la costa són els que en van comprar la darrera promoció. El resultat de tot plegat és que Donald Trump, un autèntic brètol, un delinqüent i un misogin, ha guanyat les eleccions i ha incrementat el seu suport electoral entre els homes i les dones blanques, entre els homes i les dones hispanes, i entre els homes negres. Només ha reculat entre les dones negres, que avui constitueixen el grup compacte més fidel al Partit Demòcrata. Trump va pujar fins i tot entre les dones joves d’entre 18 i 29 anys. La part bona de tot plegat és que Trump només s’hi podrà estar quatre anys. La part dolenta és que el Partit Demòcrata no corregirà cap dels seus errors. La part que no sabem és si alguns partits catalans prendran nota de l’experiència i adreçaran alguns dels seus errors persistents.