L’estiu és una invenció nefasta que serveix bàsicament per llençar el temps de forma miserable. Ara que no hi ha gaire cosa a fer, confesso que sovint m’entretinc capbussant-me a Instagram per veure en què ocupa el descans la meva conciutadania virtual. S’hi troben aspectes de la vida autènticament fascinants. El primer que sobta de les vacances alienes és admirar com alguns col·legues de professió (que aprofiten qualsevol situació per identificar-se com a “precaris”) es casquen uns viatges de gran fastuositat. Sembla impossible que gent amb un discurs proper als homeless afectat d’inanició puguin aparèixer de sobte a la pantalla en ubicacions tan llunyanes com ara el Japó, Vietnam o alguna d’aquestes illes paradisíaques on Déu ha regat l’aigua amb altes dosis de clor. Devem ésser un país amb els precaris més viatgers del món; de fet, si tingués la seva fal·lera per moure’m arreu del planeta, abraçaria sens dubte llur condició misèrrima.

Al seu torn, Instagram resulta una eina tremendament útil per comprovar un fenomen de certa alarma: la majoria dels meus coetanis (de mitjana edat, aclareixo) practiquen l’art de fer vacances com si encara tinguessin vint anys. Fa certa basarda veure nanos amb els cabells mig cendrosos viatjant encara amb els col·legues d’insti o de la feina cap a Menorca, fent positura de guais en una cala tot embocant frisosament una birra i —això ja resulta dramàtic— assistint a festivals de música. Fillets meus, jo ja entenc que això de fer-se gran toca molt la pebrotera i que renunciar al dret d’esplaiar-se provoca molt dolor d’ànima. Però, així com encara tenim edat per anar a Londres a fer rutes cocteleres i visitar museus altament absurds, això d’ajuntar els amigots i la xati per passar el dia en una cala fent el mongo ja no fa de la nostra lliga. Tenim edat d’acumular hipoteques (o contractes precaris), però el boti-boti, Oques Grasses i tal... creieu-me, ja no toca.

Heu-los ací, donant pel sac als autòctons de tota quanta illa de Grècia o festejant l’art de la gentrificació al racó més aparentment allunyat de Formentera

Les vacances d’Instagram, especialment la dels nostres sapientíssims influencers, també són útils a l’hora de palesar l’art de la coherència; ho dic perquè la majoria d’aquesta tribu (que ordeix la seva feina mercès a la xarxa, però, per coses de la vida, es declara recalcitrantment anticapitalista) ens han donat la tabarra tot l’any sobre els inconvenients del turisme de masses aplicat al cas de Barcelona. Doncs bé, després de mesos fotent-nos la turra, que dirien ells mateixos, heu-los ací, donant pel sac als autòctons de tota quanta illa de Grècia o festejant l’art de la gentrificació al racó més aparentment allunyat de Formentera. La cosa fot molta gràcia, de debò, i soc de l’opinió que aquesta consuetud no deu ser només cosa dels influencers de la tribu; per això, de cara a l’any vinent, tots els crítics del turisme podrien reunir-se juntets en una convenció contra les masses, posem per cas, en un indret escassament visitat com ara Florència.

Finalment, la conciutadania d’Instagram no en té prou de torturar-nos amb la seva perpètua adolescència ni amb el seu marxisme a la carta, sinó que —per a acabar-ho d'adobar— té la gosadia d’intentar fer-nos creure que amaneix el seu temps de descans amb allò que ara s’anomenen “continguts culturals”. En aquest aspecte, a mi em plau observar especialment el curiós habitant d’Instagram que fa veure que llegeix molt. De fet, per aquest tipus ben concret de cultureta, qualsevol indret del planeta (sigui el cim del Kanchenjunga o un roquissar de la Costa Brava) resulta bo per repassar l’última novetat d’Anna Pacheco, amb algunes pàgines oportunament subratllades. Aquest tipus de gent, ho confesso, em tenen el cor robat i el seu esforç eternament performatiu mereix que continuïn monopolitzant espais suposadament culturals als mitjans catalans. Viure en un estat de falsia tan currat, siguis on siguis, t’ha de garantir una mesada prou digna.

Per fortuna, la gràcia del mes de setembre s’acosta i, ben aviat, les xarxes tornaran a ser l’indret on tots ens dediquem a vendre el propi peix. Ben aviat, podrem tornar a distreure’ns amb les piulades cada dia més assilvestrades d’en Lluís Llach i amb les notícies d’En Blau, que són un dels pocs continguts culturalment rellevants que produeix la nostra pàtria, ara per ara. Caldrà tenir paciència, perquè encara ens queden dues setmanes de viatgers precaris a Indonèsia, antigentrificadors a Eivissa i llibres amb una pàgina subratllada i la resta igual d’intactes que els malucs de la Verge Maria. Ànims, que falta poc.