El Girona és líder de la Lliga, el Congrés decideix cap a quin model de convivència va el Regne d’Espanya i el Barça és imputat per un suposat suborn als àrbitres.

El diumenge 29 d’octubre del 2017, s’esperava a Carles Puigdemont a Montilivi, on jugaven —com aquest cap de setmana— Girona i Madrid. El president no hi va anar, però va piular: “Gran GironaFC guanyant 2-1 al Real Madrid a Montilivi (i el dia de Sant Narcís). Enhorabona, i seguim!”. Però el cas és que, aprofitant potser que els focus estaven en aquell partit, Puigdemont se’n va anar camí de Brussel·les. L’ANC, de la seva banda, va piular: “A vegades, hi ha resultats esportius que reflecteixen la realitat política”. Res més, cap conflicte. No hi va haver independència, no es va suspendre el partit com hagués passat en cas d’independència o disturbis, i els gironins, i els catalans, van estar la mar de contents amb el futbol.

Interessa més que la gent estigui als camps de futbol que al carrer, que ja se sap que alguns clubs són exèrcits, però desarmats

La Reial Societat i l’Athletic de Bilbao van guanyar quatre Lligues seguides entre 1980 i 1984, en ple final de la Transició. Ningú nega els mèrits esportius, però, òbviament, hi ha una teoria de la conspiració. La que diu que allò va ser una operació d’Estat per ajudar a apaivagar Euskadi. De base real, n’hi ha. Després de la primera Lliga de la Reial va baixar el nombre d’assassinats d’ETA. De 86 el 1979 a 32 el 1984. Fins i tot s’ha escrit una novel·la, Gooolpe de vista, de Ricardo Gómez, que situa com a cervell de l’operació Guillermo Quintana Lacaci, tinent general al capdavant de la I Regió Militar —assassinat per ETA el 1984—, en una trama de ficció que implica el governador civil de Guipúscoa, el president de la Federació Espanyola de Futbol —aleshores Pau Porta— i el president de la Reial. Uns altres pactes de Sant Sebastià, amb maniobres i suborns, per tal que els bascos guanyessin la Lliga espanyola, amb l’objectiu de “normalitzar” Euskadi. Ja se sap que interessa més que la gent estigui als camps de futbol que al carrer, que ja se sap que alguns clubs són exèrcits, però desarmats. De fet, suprimida la mili, l’únic que uneix Espanya és la Lliga de Futbol. Bé, i una mica l’AVE.

Recordeu aquell gran argument que deia que, en cas d’independència, el Barça no podria jugar la Lliga i seria un desastre per al club? Fins i tot els nervis de Messi? Ignoro si les institucions polítiques i esportives s’hi van posar bé pels èxits dels dos equips bascos a primers dels vuitanta. La història diu que no s’han tornat a repetir, això sí. I en cap cas plantejo que l’èxit del Girona tingui res a veure amb això. Res més lluny de la realitat. Els motius de l’èxit dels gironins són coneguts i no cal entrar-hi. I són bàsicament esportius amb noms i cognoms, com el de Míchel Sánchez i Quique Cárcel. Que quedi ben subratllat. Però no deixa de ser curiós el paral·lelisme històric. I el que sí que és una realitat és que sis anys després de l’1 d’octubre, els èxits del Girona obren programes de màxima audiència i generen més emoció que la llei d’amnistia i el referèndum.