Som l’únic país del món en què per parlar una llengua, la catalana, i tenir vuit cognoms catalans, Déu ens va donar la prosperitat creant fàbriques del no-res i va fer dels camps horts d’una riquesa on els fruits i les verdures creixien sense necessitat de ser cuidats. I tot per ser català, perquè ja se sap que, si tens vuit cognoms catalans i parles català, lligaràs els gossos amb llonganisses des del primer instant en què el teu pare català i catalanoparlant posi la llavor a la teva mare, per descomptat, catalana i catalanoparlant.
El fenomen estrany que va succeir en aquest país és que molts d’aquests catalans que lligaven gossos amb llonganisses, els de veritat, varen decidir passar-se al castellà després de la Guerra Civil per una qüestió de distinció social respecte als freturosos i per una fidelitat a un règim franquista que considerava el català un dialecte molest per a la implantació d’una sola llengua a l’Espanya imperial. A les cases en flames repartides per Catalunya, en un alt percentatge parlen en espanyol, perquè, com deien en temps pretèrits, feia més “fino”, i han aconseguit un fet paranormal: quan parlen en castellà tenen accent català, quan ho fan en català tenen accent castellà, dos accents que solen agermanar amb una melodiosa cantarella pija.
Com Eduard Sola, jo també sento amb orgull els meus orígens xarnegos, però entenc que el seu discurs hagi incendiat les xarxes i que molts catalanoparlants de vuit cognoms catalans s’hagin sentit tractats com classistes explotadors
Jo, que tinc un pare xarnego i que he viscut una vida confortable amb barqueta i caseta empordanesa i una existència banyada de tragèdies pròpies de la vida disfuncional, soc un bilingüe de manual. Amb el pare parlava castellà, amb la mare parlo català, amb un fill parlo en català, amb l’altre fill parlava castellà, amb l’avi Joan i la iaia Josefina parlava català, i amb l’avi Evaristo i la iaia Rosa parlava castellà i català respectivament. I, seguint la corrua de vides encadenades, amb les meves parelles parlava castellà, menys amb la meva parella actual, amb qui parlo català i que em deleixo per poder dir-li: són dos quarts i cinc de dotze o tres quarts menys cinc de tres.
I mira per on, el meu avi Joan, catalanoparlant i amb vuit cognoms catalans, va tenir la malanança que a casa seva mai varen poder lligar els gossos amb llonganisses. I, com a bon català, va poder anar a l’escola, sí, on li varen ensenyar a escriure i a llegir en castellà, evidentment. El meu avi Joan va ser un autodidacte i va aprendre a llegir i a escriure en català pel seu compte, i, a poc a poc, va construir-se una vida no regalada a pesar que fos catalanoparlant. Va ser fuster, va anar a la guerra, va ser un exiliat, va tornar, va ser un pres polític i, després, va treballar vint-i-cinc hores de vint-i-quatre al dia per crear una petitíssima empresa familiar a Barcelona. El meu avi era un catalanista de soca-rel i una mica soca, ja que, si hagués estat més a l’aguait, hauria viscut de les rendes de ser un catalanoparlant amb vuit cognoms catalans, burgès i explotador d’immigrants.
El meu avi Evaristo, natural d’un poblet de Lugo, va arribar a principis dels anys trenta i va ser un obrer fins a la jubilació. L’Evaristo va venir a Barcelona per no morir-se de fam i va conèixer, per atzars de la Guerra Civil, la meva àvia Rosa, una obrera xarnega de pares murcians que va néixer al mateix pis del barri xinès on va néixer el meu pare. La meva àvia Rosa se sentia catalana i parlava en català, a diferència del meu avi Evaristo, que mai va aprendre català perquè el considerava un idioma inútil. El rebuig del meu avi cap a l’idioma no es devia a qüestions de classe com el de les famílies burgeses de cases en flames, sinó a la utilitat d’una llengua minoritzada.
El maniqueisme és el pa nostre de cada dia. És maniquea La casa en flames, i és molt maniquea El 47. I això no impedeix que m’agradin força les dues pel·lícules, com m’han agradat altres pel·lícules maniquees que formen part de la meva memòria sentimental. Lamentablement, La casa en flames i El 47 han servit per manipular i donar a entendre que Catalunya es divideix entre bons i dolents, i que no hi ha lloc per als grisos, que és el color que fa tridimensional la condició humana. El director de El 47, Marcel Barrena, és d’aquesta mena d’intolerants que titllen de nazis tots aquells que no pensen com ells.
El que va quedar clar i català després dels Gaudí és que Catalunya l’ha construïda la immigració, sense tenir en compte que la immigració va arribar a un territori en què ja hi havia fàbriques o conreus que van créixer del treball d’obrers i de camperols amb vuit cognoms catalans. Quan aquesta immigració va arribar perquè, siguem clars, es fotia de gana a les seves terres d’origen, devia quedar-se emmirallada davant d’una classe obrera i camperola catalana que lligava els gossos amb llonganisses i treballava per no avorrir-se mentre llegien versos de mossèn Cinto Verdaguer.
Com Eduard Sola, jo també sento amb orgull els meus orígens xarnegos, però entenc que el seu discurs hagi incendiat les xarxes i que molts catalanoparlants de vuit cognoms catalans s’hagin sentit tractats com classistes explotadors. El paternalisme amb què molts grups polítics tracten el tema de la immigració porta a reaccions equivocades. L’immigrant deixa de ser-ho quan vol i el deixen integrar, i això vol dir voluntat, drets i obligacions per a ambdues parts i esborrar els maniqueismes amb què se solen construir les identitats. Si els catalans de vuit cognoms catalans haguessin lligat els gossos amb llonganisses, els immigrants no haurien arribat a Catalunya buscant feina perquè no n’haurien trobat.
A quatre dies de distància del Gaudí, felicito Eduard Sola, però li regalo la fava del tortell de Reis a Valentina Viso, la guanyadora al millor guió adaptat per Salve María. Va arribar de Caracas amb onze anys i, tres dècades després, és incapaç de fer un discurs en català. Si exigeixes que et tinguin respecte com a immigrant, hauries de respectar el país que t’ha acollit aprenent la llengua autòctona, encara que les paraules catalanes facin olor d’embotit farcit de carn de porc picada.