Ha mort Marta Ferrusola. Més enllà de la caricatura, que és l’única manera de relacionar-s’hi que ha trobat la part del país que no ha optat per l’escarni, Ferrusola va fer tant pujolisme com el va fer el seu marit. Aquestes ratlles escrites de matinada no volen servir ni de blanqueig judicial, ni de justificació política de l’obra de govern del president Pujol, ni de ficció contrafàctica d’un país en què, anys després, el nom d’aquesta família no s’ha sabut tornar a encaixar a la vida pública. Hi ha un estol convergent que ha volgut recuperar el president Pujol de medalleta com si els últims deu anys no s’haguessin succeït. Aquests convergents són tan lluny d’entendre’n la figura com els qui el proscriuen d’entrada amb la paraula “màfia” a la boca. Passa el mateix amb els qui parlen de Ferrusola com l’àvia del país i els qui de seguida la titllen de racista o li llancen missals. Uns els volen sense plecs, els altres els volen rebregats.

Per entendre per què hi ha tanta gent al país a qui encara li costa parlar-ne amb matisos, però, s’ha de parlar dels Pujol Ferrusola dels immaterials. En aquests immaterials, en aquesta representació d’un caràcter comú d’àmbit familiar, en aquest miratge de classe mitjana, en aquesta catalanitat pretesament desacomplexada i pagerola, hi havia una identificació col·lectiva que als anys vuitanta i noranta va marcar la vida política del país. I això, Pujol no ho hauria pogut fer sense Ferrusola. El pujolisme cultural, l’atmosfera en què molts es van sentir representats gairebé des de l’espiritualitat, eren tots dos. Per entendre per què encara hi ha qui arrossega un dolor íntim quan sent els seus noms, més que una anàlisi política o judicial, cal fer-ne una anàlisi cultural. L’únic encaix realista dels Pujol Ferrusola a l’imaginari col·lectiu passa per entendre el perquè d’una commoció que ha durat deu anys: la confessió de la deixa del president Pujol, en gran mesura, va trencar el pacte íntim amb la seva gent. La confiança que en tenia prou amb una atmosfera per emmirallar-se en els Pujol Ferrusola va quedar malmesa. Els motius pregons que n’havien justificat l’hegemonia política durant vint-i-tres anys van perdre el sentit. La fal·lera espanyolista per treure’n draps bruts no ho va millorar. La família Pujol Ferrusola no pot explicar-se avui sense això, però tampoc pot explicar-se només des d’això. 

Marta Ferrusola era la part del pujolisme que es movia en l’ideal més que en el material. L’any 2012, Albert Om va gravar un episodi de El convidat amb tots dos. A la casa de Premià, Marta Ferrusola —en una estampa de rols tradicional— fa el sopar per als homes. Em sembla que és Sergi Pàmies, qui diu que de les coses importants se’n parla a la cuina. A l’escena, Ferrusola duu un davantal amb dibuixos de verdures i va passant el llucet petit per la farina amb delicadesa. El pujolisme atmosfèric passa allà: la manera que el president té de burxar-la, la insistència amb què ella es dedica a corregir-lo, la mitja indignació amb què ell s’ha de defensar dient que sap fer un ou ferrat, l’esglai que ella fa quan ell diu que sí, que s’unta el pa amb tomàquet. És Marta Ferrusola dient “juriol” uns instants abans. Aquella cuina, aquell costumisme d’un lloc i d’un moment, és la concreció de la domesticitat que, anys abans, els va permetre entrar a casa de molts catalans. Jordi Pujol i Marta Ferrusola van fer de mirall del mínim comú de caràcter de la generació dels meus avis i, fins i tot, dels meus pares. No pretenc fer cap judici de valor al respecte. Bo o dolent, em sembla que va ser així. 

Jordi Pujol i Marta Ferrusola van fer de mirall del mínim comú de caràcter de la generació dels meus avis i, fins i tot, dels meus pares

Cal el llucet petit per encaixar la història familiar dels Pujol Ferrusola amb la història del país. Per no mirar-la de reüll, però sense ficcionar-la. Per entendre el desengany, més que per negar-lo. Per parlar-ne amb propietat, sense abocar-los a l’escarni espanyolista i, alhora, sense parlar-ne amb l’enlluernament de qui és davant l’aurèola d’un gran líder i perd el criteri. El llucet petit explica el vincle, explica la commoció i explica la contradicció. Minuts després que se sabés que Marta Ferrusola havia mort, Xavier Trias va parlar-ne així: “suport incondicional del president al llarg de tota la vida, una dona també de forta personalitat i destacada activista en el catalanisme”. Destacada activista en el catalanisme. Qualsevol posicionament d’extrems al voltant de la figura, tant de Ferrusola com del president Pujol, els converteix en una desfiguració, per això sembla que l’imaginari del país s'incomoda i els acaba rebutjant. L’hegemonia pujolista s’explica, també, per una representació de tarannà. Qualsevol tracte que rebin que no ho tingui en compte no podrà reubicar les figures a la història del país sense que el país les escupi. El llucet petit de Marta Ferrusola, però, encara assenyala el camí.