Dissabte passat, Lluís Llach va presentar el nou full de ruta de l’ANC en un discurs de missatge ben clar dirigit a la nostra partitocràcia: “del difícil procés que hem viscut n’hem guanyat un aprenentatge taxatiu: en la lluita per la independència, mai més no serem la vostra crossa.” Catalunya, certament, és un indret ben curiós de viure. Si un alienígena gosés visitar-nos i escoltés els mots de Llach, el bon ésser potser pensaria que l’antic cantautor és només el que sembla; a saber, un senyor que remenava melodies i que ara s’ha passat a l’activisme amb el nobilíssim objectiu de collar uns partits d’escassa ambició. Aquest marciano en qüestió se sentiria altament reconfortat en saber que Catalunya té agents cívics de conviccions d’independent robustesa i qui sap si abandonaria la tribu explicant als seus semblants com en som d’ardits en la difícil lluita per l’alliberament nacional.

Llach diu que no farà mai més de crossa i aital frase només amaga un petit problema. Tu, Lluís; tu mateix ets la crossa. Cal dir que aquesta no és només una condició que pugui imputar-se al genial autor de hits com ara Neofatxes globals, car la tara podria ampliar-se a tota la casta d’un moviment cívic que sempre ha trescat a remolc de convergents i republicans. N’és mostra el pobre Lluís, que va formar part activa de la candidatura d’aquella andròmina anomenada Junts pel Sí que Artur Mas s’inventà per fer-nos creure que caminava amb pas ferm cap a Ítaca. Recomano al lector que viatgi a la Viquipèdia amb tal de repassar els actius de la llista electoral d’aquesta formació per a les eleccions al Parlament del 2015 perquè, amb la pols que el decurs del temps cobreix el món, resulta un exercici entre el plor i el riure que fa molta gràcia. És de llavors ençà, estimat Lluís, que els fas de crossa.

Una de les grans característiques de la nostra tribu, singular entre tots els pobles del món, és aquesta qualitat dels seus líders consistent a parlar sempre com si no tinguessin història política a l’esquena

Una de les grans característiques de la nostra tribu, singular entre tots els pobles del món, és aquesta qualitat dels seus líders consistent a parlar sempre com si no tinguessin història política a l’esquena. Així el nostre protagonista d’avui, qui ara posa rostre i veu a un full de ruta polític que té la ironia de bramar perquè els nostres partits retornin a la via unilateral, recomanant a juntaires i republicans que trenquin tota quanta relació amb el PSC i, finalment i tatataxan, que reivindica la necessitat de nous lideratges. Has dit “nous lideratges”, Lluís? Però fill meu, si ets a la sopa des de fot una dècada! Com es pot menjar, adorat músic nostre, que demanis coherència quan et vas empassar el full de ruta dels divuit mesos? Com ens dius, pare exclusiu de La gallineta, que cal foragitar els socialistes quan formaves part d’una coalició que en cooptà més d’un per tot allò d’ampliar la base ideològica?

I això dels “nous lideratges”, estimat Lluís! Com pots exigir que apareguin noves cares dins la política catalana quan tu —sí, tu i ningú més— vas dir fa quatre dies que votaries Toni Comín a les europees de l’any passat, justificant-ho tot com “una qüestió humanitària”? Cal que te n’adonis, Lluís carinyo, que és molt difícil criticar el processisme quan tu —per posar-t’ho en termes musicals— en guardes una part molt important dels drets d’autor. Tot això són preguntes retòriques, no t’espantis; sé que els que veniu del comunisme això de les contradiccions us ho empasseu igual que els monjos, a base de silenci penitent. Només te’n faré una més, de propina! Ara que parlàvem d’en Comín; com veus això del Toni i el Consell de la República? Fort, no, això d’anar gastant-se els estalvis de la dissortada padrineta amb les vacances de la family? Si n’hem d’aguantar de crosses, ja veus, Lluís!

Jo podria estar d’acord amb moltíssimes idees d’aquesta nova etapa de l’ANC. Però, en política, les cares són igualment d’importants que el missatge. De la mateixa forma que és difícil empassar-se una regeneració del moviment independentista amb el duet Puigdemont-Junqueras en el mateix automòbil de creativa matrícula, això d’eliminar les crosses amb gent com Lluís Llach és tan difícil d’empassar com la versió més llarga de Campanades a morts. Això que us conto ho entén tothom, però vivim en una crisi tan fosca que fins i tot allò més comprensible s’acaba passant per alt, només per no desentonar o ser el rondinaire de la festa. Ja us ho trobareu. De moment, l’independentisme només ha perdut un milió de vots. Potser encara no en tenen prou, els de la crossa.