Lluís Prenafeta és una de les poques figures importants que he conegut sobre la qual podria escriure un Homenot. Curiosament, sempre que algú m’ha posat en relació amb ell, als diaris o a les xarxes, ha estat per insultar-me. La vida del Lluís no es pot entendre sense el còctel de ràbia i de por que el poder real desperta a Catalunya. Els catalans s’espanten de seguida que un nacionalista agafa una mica de poder, i aleshores corren a acceptar els estigmes que els castellans de Barcelona i de Madrid li pengen per debilitar-lo o destruir-lo.

El Lluís va ser, sobretot, un home d’una fortalesa interior fora del comú. Sempre va acceptar portar els estigmes que, a Catalunya, s’associen al poder real per donar al país l’oportunitat de tenir una presència al món, mentre d’altres es penjaven les medalles i es feien passar per bones persones. Durant els darrers anys de la Transició, no sols va ajudar a organitzar les bases institucionals de la Catalunya autonòmica, al costat de Jordi Pujol. Amb els seus dots de comediant, també va servir de parallamps al president, venent la pel·lícula que ell era l’ombra del poder, el Maquiavel que tenia les mans brutes.

Puc comptar amb els dits d’una mà les persones del meu entorn que van mantenir una relació estable amb ell, sense patir pel que en poguessin dir els diaris o els xafarders. El Lluís sabia que tot és vanitat, i es limitava a fer la seva feina mirant que les manies i els capricis de la gent treballessin pel país d’una manera organitzada i constructiva. Es parla molt del seu paper a la Generalitat i en l’organització de TV3. Però també s’hauria de remarcar la feina que va fer per modernitzar el país quan Pujol es va retirar; fins a quin punt va contribuir a propiciar el canvi cultural i mediàtic que ha normalitzat la idea de la independència.

La Fundació Catalunya Oberta, que va posar en marxa i presidir, ha estat fins avui l’únic intent seriós de protegir amb diners un espai de discussió intel·lectual independent de la propaganda espanyola —i dels tabús que aquesta sol promoure. Sense el Lluís, Salvador Sostres no hauria obert el seu famós bloc en català, ni els seus articles a l’Avui haurien tingut el ressò que van tenir. Sense el Lluís, jo no hauria publicat el llibre sobre Josep Pla, ni hauria pogut aprendre a escriure articles. Durant molts anys, la meva única columna d’opinió va ser la que el Lluís em pagava a la Fundació.

Sense ell, els meus amics i jo hauríem quedat fora de joc abans d’entendre com funciona el país i de tenir eines per defensar el nostre criteri, que no sempre coincidia amb el seu. L’experiment de Primàries també va sortir de la pinya de relacions que ell va facilitar, abans i després que els espanyols el detinguessin durant el cas Pretoria. A la cerimònia de l’enterrament, el seu fill Marc va insistir molt que el seu pare era innocent i que no havia fet “res dolent”. Però a mi m’agrada recordar que, sense el respecte que es va guanyar entre els columnistes joves de la Fundació, el seu partit probablement l’hauria abandonat a la garjola.

El Lluís va ser un home d’una fortalesa interior fora del comú. Va acceptar portar els estigmes que a Catalunya s’associen al poder real per donar al país l’oportunitat de tenir una presència al món, mentre altres es penjaven medalles i es feien passar per bones persones

No m'importen gaire els detalls legals d’aquella operació, que es va fer poc després de la consulta d’Arenys. Tenint en compte que els diners estan controlats pel Banc d’Espanya i per les famílies que es van enriquir amb Franco, era difícil que el Lluís se’n sortís de construir un contrapoder de base catalana. Els diners no són nets enlloc, però a Catalunya perverteixen tot el que toquen si la persona que els gestiona no sap molt bé què vol i és prou valenta per assumir riscos. Quan es recorda que el Lluís es va arruïnar algunes vegades, s’hauria de tenir en compte això: que si va ser temerari, és perquè era idealista, en el sentit que tenia una idea neta i clara de les coses que volia.

Amb el Lluís, vam fer els primers viatges per Europa i vam aprendre a distingir les consignes dels polítics de la realitat. A les sobretaules, no li vaig sentir dir mai res sense propòsit, encara que fos una bestiesa estrictament pensada per afavorir el seu partit, que va defensar amb una fidelitat insubornable. En un país on gairebé tothom troba excuses per canviar-se de camisa o per modular els discursos fins a extrems grotescos, el Lluís va donar-nos un exemple de continuïtat i consistència. Amb el temps s’ha vist que si alguna cosa estava corrompuda, a Catalunya, era la superioritat moral dels que el miraven per sobre l'espatlla.

L’últim cop que vaig veure el Lluís va ser abans de Nadal. Feia quatre anys que no ens vèiem i el vaig trobar físicament desmillorat, però amb la mateixa intel·ligència de sempre –àgil, directa i precisa. Veient que les coses m’anaven una mica bé en el camp material, em va preguntar, amb el seu instint per concretar els aspectes generals de la conversa: “Has pogut fer una família?” Havíem parlat tant de política que, d’entrada, la pregunta em va sorprendre, però de seguida li vaig veure el punt. M’hauria agradat complaure’l, sobretot perquè em va semblar que la meva resposta l’afectava.

De sobte el vaig veure cansat, més cansat del que mai l’havia vist des que el vaig conèixer el 2003. Per un moment em va semblar que la vida li passava per davant i que tot l’esforç que havia fet per deixar un país millor li queia a sobre, una mica com li va passar a la meva mare els darrers mesos. Vaig pensar que, quan ens fem vells, tot ho veiem una mica més fosc del que és, al contrari de quan som joves, que totes les dificultats ens semblen poc costerudes. Em vaig adonar que el Lluís s’havia passat la vida vetllant, des de l’ombra, perquè la llum de la gent que l’envoltava brillés tant com fos possible. I que això, encara que no ho sembli, demana una quantitat inenarrable d’energia.