Jordi Pujol va governar Catalunya durant 23 anys. Només els deu primers va tenir com a col·laborador Lluís Prenafeta i Garrusta, nomenat el 1980 secretari general de la presidència, però gairebé mig segle després, en el moment de la seva mort, ha estat reconegut com un home clau en la reconstrucció de l’autogovern català.

Prenafeta no ha estat mai un polític, en el sentit estricte del terme. Més aviat es va prendre la política —i més que la política, la governança— com una més de les seves iniciatives emprenedores. Van ser només deu anys dels seus 86, però prou per deixar una empremta notòria i transcendent.

Jordi Pujol tenia un projecte de país i Prenafeta va saber interpretar com ningú la partitura pujolista assumint en bona part la direcció executiva d’una empresa anomenada Generalitat de Catalunya. Les comparances sempre són odioses, però el traspàs de Prenafeta és un bon pretext per analitzar la sinuosa trajectòria d’una Catalunya que ha mostrat la seva voluntat de ser amb estratègies contradictòries i resultats ben diferents.

Malgrat que l’autogovern català es basava en un sistema parlamentari, Pujol va optar per un esquema presidencialista. De la mateixa manera que als Estats Units el cap de gabinet de la Casa Blanca és més important que els secretaris/ministres del Govern i sovint fins i tot més que el vicepresident, Prenafeta mai va arribar a tenir càrrec de conseller, però tret de poques excepcions, se’l considerava la prolongació del poder del president, per damunt de la resta de membres de l’Executiu.

Pujol va establir el que podríem denominar dues sales de màquines, una del partit i un altre del Govern. Del partit s’encarregava Miquel Roca i Junyent, que, a més, exercia el lideratge parlamentari al Congrés. Aquells anys Roca no era un segon de Pujol, sinó un colíder, amb experiència, ideologia i llum pròpia. Prenafeta, en canvi, formava part inherent a la jerarquia presidencial. Mentre aquesta estructura va funcionar, que no va ser sempre, Convergència primer i Convergència i Unió després es va consolidar com el partit de referència de Catalunya, fins i tot més que no pas el Partit dels Socialistes, malgrat que el PSC superava CiU a les eleccions generals i als municipis més importants.

El projecte convergent sorgia de la reivindicació nacional, és a dir amb una component d’agitació política, però amb vocació inequívoca de govern o més ben dit de Poder, el poder entès com l’eina que permetria desenvolupar el projecte polític nacionalista. I en aquest sentit tots els esforços van ser dirigits a penetrar i situar-se com a actor de referència en l’àmbit de l’establishment polític, econòmic i social. No per soscavar-lo, sinó per compartir-lo, per formar-ne part. Així que CiU es va constituir en factor d’estabilitat del poder establert. El seu suport als diferents governs espanyols va tenir com a contrapartida una mena de laissez faire, laissez passer per part de l’Estat, que va ser fonamental per a la progressiva reconstrucció nacional: des del català a l’escola a un pioner sistema de salut universal, uns mitjans públics de referència, un cos nacional de policia, la promoció d’infraestructures pendents i certes capacitats de promoció econòmica i de projecció internacional.

Les comparances sempre són odioses, però el traspàs de Prenafeta és un bon pretext per analitzar la sinuosa trajectòria d’una Catalunya que ha mostrat la seva voluntat de ser amb estratègies contradictòries i resultats ben diferents

Lluís Prenafeta no tenia cap procedència ideològica ni experiència política quan es va oferir a un Pujol que liderava un partit que a les primeres eleccions democràtiques va quedar en quart lloc, superat per socialistes, comunistes i centristes del partit d’Adolfo Suárez. Va ser una nova aposta arriscada, com les que havia fet en el camp dels negocis un home que al llarg de la vida tantes vegades va fer molts diners com es va arruïnar, sempre però tornant a començar. Així que no tenia experiència com a home de partit, però sí que havia conreat, en tant que home de negocis, relacions amb gent de poder a Llatinoamèrica. Aquella experiència li va fer entendre el funcionament del Poder, lliçons que va aplicar exercint el seu càrrec institucional.

Pujol presidia una administració regional, però la seva voluntat era, si més no, figurar en la mesura del que era possible en un àmbit superior, el reservat als caps d’Estat i de govern. Era difícil per a un president d’un país desconegut amb un govern que tenia nom d’empresa d’assegurances. Pujol tenia agenda de contactes espanyols i internacionals i Prenafeta gestionava la manera d’arribar a les elits. A nivell espanyol, mentre les relacions amb el govern funcionaven amb un permanent estira-i-arronsa, Prenafeta es va assegurar una relació exquisida amb la Corona, amb no pocs conflictes de protocol. “El protocol —deia Prenafeta— és important perquè és l’expressió plàstica del Poder. Hi ets o no hi ets”.

En l’àmbit internacional la intervenció de Prenafeta és destacada pel mateix Pujol en les seves memòries: “En Lluís Prenafeta va fer que moltes portes s’obrissin, tenia idees, sabia aplicar-les i coordinava molt bé”. I amb aquesta ambició es van produir els contactes de primer nivell: el Papa Joan Pau II, el president George H.W. Bush, l’emperador del Japó, el president francès Jacques Chirac, el canceller alemany Helmut Kohl, el líder rus Borís Ieltsin, els reis del Marroc, el president argentí Raúl Alfonsín, Hosni Mubarak d’Egipte i pràcticament tots els primers ministres europeus... Tot plegat tenia com a objectiu situar Catalunya al mapamundi, però també, i no menys important, alimentar en la societat catalana un sentit de pertinença col·lectiu. Només en una ocasió, Pujol es va deixar anar pel conflicte amb el govern de Felipe González i, sent un atlantista convençut, es va negar a donar suport al sí en el referèndum de l’OTAN. Prenafeta, sempre partidari de jugar a cavall guanyador, va intentar que en el darrer moment el president fes una declaració de suport a l’OTAN. No se’n va sortir, i el no a l’OTAN de la majoria dels catalans, propiciat pels moviments pacifistes i antimilitaristes, incloses les joventuts socialistes, va quedar en el balanç de l’establishment internacional com un error no forçat del nacionalisme català.

Prenafeta va abandonar la política el 1990 i CiU encara va continuar governant tretze anys més, fins al 2003 quan Pasqual Maragall va assumir la presidència. Ja l'any 2000 el govern de José María Aznar va transformar l’intercanvi de suports amb Catalunya per un conflicte permanent que va desembocar en la reforma de l’Estatut, una iniciativa assumida també per CiU, en contra del parer de Pujol i del pragmatisme que sempre va inspirar la seva actuació política. La batalla pel nou estatut va radicalitzar les posicions fins al punt de fer caure el Govern Maragall, víctima de conspiracions internes. El clima conflictiu entre Catalunya i Espanya es va mantenir in crescendo fins i tot amb Rodríguez Zapatero al govern espanyol i José Montilla a la Generalitat, que va avisar del perill de la desafecció catalana. Amb la CiU d’Artur Mas al Govern i amb un Partit Popular a l’ofensiva que pretenia treure partit del conflicte, ningú apostava per l’estabilitat sinó pel conflicte.

CiU, que sempre havia cercat l’acord amb el govern espanyol de torn, es va refugiar amb acords amb partits que li disputaven l’hegemonia nacionalista arrossegant-la a les posicions rupturistes. Tot plegat, per interès espanyol i la reacció catalana de resposta, va desembocar en un procés sobiranista que va començar com una festa, la revolució dels somriures, i un referèndum que també va informar la resta del món de les ànsies independentistes dels catalans. Els mitjans internacionals ho van entendre com un moviment democràtic pel dret a decidir, però no pas els governs que malgrat la violència contra la gent que votava, no van donar cap suport. L’Estat va optar per la repressió política, la persecució judicial i la desactivació de l’autogovern que encara domina l’escenari ara amb un president encara exiliat i un govern català d’inequívoca i orgullosa inspiració espanyolista.

La diferència entre una època i una altra rau en el fet que uns eren partidaris de construir la nació jugant, com Pujol i Prenafeta, només amb les cartes guanyadores disponibles. Altres, davant l’ofensiva espanyola, estaven convençuts que sense un Estat propi la nació se n'anava en orris. Però tot depèn sempre de l’habilitat en gestionar una correlació de forces que sempre serà adversa. Prenafeta se sentia tan independentista com el que més, però va ser molt crític amb el procés. “Van ser molt ingenus, no sabien a què s’enfrontaven”, deia. Els seus referents principals eren Maquiavel, Josep Pla i Winston Churchill. Fins i tot va patrocinar la col·locació d’una estàtua del primer ministre britànic a la Via Augusta de Barcelona. En els darrers anys, quan et convidava a esmorzar, sempre treia alguna cita de la màniga. Conversant sobre el fracàs del procés, recordava una frase de Churchill que sempre va aplicar en la seva vida novel·lesca: “El fracàs no és fatal i l’èxit tampoc no és definitiu, el que compta és el coratge de continuar”. DEP