Manllevo el postulat a l'enyorada Montserrat Roig per encarar una setmana absolutament clau per al nostre futur. Les eleccions d'aquest dijous ens situen en una cruïlla que demana de tots nosaltres una determinació màxima. Però no només això: també calen coneixement i fermesa perquè tot allò que ens hi juguem és fonamental. Són les nostres llibertats, és el nostre futur allò que hem de guanyar de manera col·lectiva. Potser perquè ho vivim de molt a prop, en primera persona (l'alè de l'amenaça i la por, que mai no han de ser paràmetres vinculants) ens hem conjurat per tal que Junts per Catalunya sigui una candidatura transversal, integradora i que entén la cultura com un motor de llibertat i de construcció potentíssim.

Però com la volem, aquesta cultura? De pensament únic? Còmoda? Intervinguda o, igualment nociu, intervencionista? Enyorat com estic pel fet de no poder viure aquests moments decisius físicament a prop del potentíssim sector cultural del nostre país, que és transversal, que és integrador, que s'explica des de la diversitat i la capacitat de regeneració, d'innovació, de revisió dels seus propis fonaments, em pregunto: què és allò que ens fa capdavanters, que ens universalitza, que ens projecta al món? En la resposta hi trobaríem una mescla de factors entre els quals hi ha el nostre esperit de voler ser —i de voler continuar sent.

Els grans genis de la cultura de tots els temps han exercit la seva singularitat de manera desacomplexada i fins a cert punt han mostrat una rebel·lia contra l'ortodòxia que n'explica el seu triomf. La majoria dels grans creadors han estat, en aquest sentit, revolucionaris. I no em refereixo a l'exercici de l'extravagància, sinó a la determinació d'aquell qui se sap legitimat per coherent, per compromès. I quin paper hem de tenir, en aquest context, les administracions públiques? Sens dubte, el d'acompanyament, el de generar les millors condicions possibles per tal que els artistes i els creadors, en un sentit ampli del terme, puguin desenvolupar la seva tasca de manera lliure i, si cal, punyent.

Estarem d'acord que la raresa de la campanya que ens ocupa no ens ha permès debatre a fons sobre models culturals de present i sobretot de futur. Temps hi haurà, n'estic segur, perquè ara el més important és guanyar aquesta llibertat fonamental per al ple exercici de la nostra condició com a ciutadans de ple dret en el segle XXI. No obstant això, agraeixo aquesta finestra per apuntar alguns aspectes que per a mi són el moll de l'os del programa cultural de la candidatura que encapçala el president Puigdemont. Per exemple, les garanties per a l’accés a la cultura en igualtat de condicions des de qualsevol punt del país (estimem les nostres capitals però no oblidem la fortalesa d'un territori meravellosament divers). O la inversió de fins a 100 euros anuals per habitant destinats a la cultura o la regulació d'un marc òptim per al correcte exercici de l'activitat dels professionals de la cultura (això és el desenvolupament de l'Estatut de l'artista)...

Impregnar de cultura, amb cultura, tots i cadascun dels estrats de la nostra quotidianitat: a l'escola, amb els amics, a les famílies. Convertir la cultura en una cosa necessària, estructural, imprescindible. Consumir-ne de forana i exportar la pròpia. Són voluntats, sí, però no només: són objectius a mitjà termini i són possibles.

 

Lluís Puig i Gordi, conseller de Cultura