Difícil decidir-se entre Lluís XIV i Lluís XV. El primer va passar a la història com el Rei Sol, no només perquè va ser aquest astre el que va escollir com a emblema, sinó perquè se sentia com un ésser infal·lible, un enviat de Déu, a qui representava a la terra. Però la seva frase més coneguda és la que hauria pronunciat al Parlament de París a mitjans de 1600, quan, en mig d’una forta disputa amb els parlamentaris, hauria segellat l’esperit del seu reialme: “L’État, c’est moi”. És a dir, l’estat, la corona i el poble convergien en la seva persona, i tot allò que l'injuriés o l’ataqués, atacava l’estat, la corona i el poble, convertida la seva figura en paradigma del poder absolut. Passat pel tamís dels segles, i amb la lògica democràtica del temps actual, Pedro Sánchez comença a mostrar els signes del Rei Sol, amb una confusió intencionada i persistent entre la seva figura i l’estat al qual representa. I aquest és el punt, perquè hi ha una gran diferència entre “representar” un estat, i “ser” l’estat: la que marca els límits entre un líder democràtic i un autarca.

Però també podria ser un èmul del successor del Rei Sol, el rei Lluís XV, que va llegar per a la història una altra cita tenebrosa: “Après moi, le déluge”; és a dir, després d’ell, el diluvi, la catàstrofe, la fi... I, certament, devia ser una frase ben encertada, perquè més enllà de les seves famoses amants, com la marquesa de Pompadour o la comtessa Du Barry, va deixar una herència estrepitosa que acabaria amb el cap del seu successor, Lluís XVI, a la guillotina. Emperò, i novament salvant les enormes diferències de segles i règims, Pedro Sánchez també fa servir aquesta idea de “o jo o el diluvi”, tant en la versió catalana, “o jo, o el caos independentista”, com en la versió espanyola, “o jo, o la dreta ferotge”. És a dir, fonamenta com a principal virtut política la cultura de la por.

Entre Lluís XIV i Lluís XV, potser Pedro Sánchez no és ni un, ni l’altre, sinó la fusió perfecta de tots dos, alhora encarnació de l’estat i salvador del poble, l’estat és ell i després d’ell, el diluvi. Sigui com sigui, èmul d’un o altre, el que és segur és que ha estudiat Maquiavel, si més no en la seva part més cínica, perquè en aquest joc de cites, n’hi ha una altra del pare de la ciència política que li escau com un guant: “A un príncep mai no li falten raons legítimes per trencar les seves promeses”.

És difícil recordar un dirigent espanyol que hagi mentit tant i amb tanta desimboltura com ho fa Pedro Sánchez

Quants més jocs malabars ha de fer aquest home abans que no li caiguin tots els plats xinesos! Pel que fa a la frase de Maquiavel, és difícil recordar un dirigent espanyol que hagi mentit tant i amb tanta desimboltura com ho fa Pedro Sánchez. Incompleix les promeses, es desdiu d’afirmacions fetes el dia anterior, no té cap dificultat en canviar de criteri i sempre jibaritza als aliats, amb l’esperança de quedar-se el seu territori. De moment, per posar un exemple, queda clar que ens està aixecant la camisa amb el tema del català a Europa i, només passar les catalanes, ja ha beneït l’opa del BBVA al Sabadell. No és que sigui un home de paraula líquida, és que senzillament no té paraula.

Però si la seva tendència a mentir i incomplir promeses és especialment aguda, encara ho és més la megalomania que l’ha portat a la confusió absoluta entre la seva persona i l’estat. La baralla esperpèntica amb el president d’Argentina i l’ús intencionat i barroer del conflicte d’Orient Mitjà, sumat a tot el xou amb la seva dona —convertida en estructura d’estat—, inclosos els exercicis espirituals dels cinc dies, en són els símptomes més inequívocs i preocupants. En tots els casos, el pitjor ha estat l’evidència que s’ha tractat d’un tactisme electoral perfectament elaborat tant per rebentar les eleccions catalanes —i així ajudar a garantir al triomf d’Illa—, com per estressar les europees i evitar el presumible èxit del seu adversari. L’escàndol no és, òbviament, que Sánchez vulgui guanyar totes les eleccions, com és rigor en qualsevol líder polític, sinó la manca d’escrúpols en els mètodes que fa servir.

El cas Milei és de nota: l’ataca i el menysprea durant la campanya electoral a l’Argentina; no envia ningú del govern a la investidura; permet que el ministre Puente el denigri de la manera més barroera, i quan l’altre se li torna, munta un ciri d’ofensa pàtria implicant l’Estat, l’ambaixada, la Moncloa, els empresaris, la premsa..., un deliri absolut, tot amb la intenció de crear un gran espectacle de victimisme en la seva persona, novament fusionada amb l’estat. L’objectiu, doble: devorar l’espai de Sumar, conciliant en la seva figura la persona a la dreta, i afeblir l’espai del PP donant protagonisme a Vox, el partit que llima les fronteres electorals de Feijóo. I pel camí, munta un embolic d’enormes proporcions amb un conflicte endèmic i complex, sense cap mania d'utilitzar les víctimes d’ambdós bàndols en favor del seu oportunisme. De fet, té la mà trencada a crear greus problemes diplomàtics: Marroc, Algèria, Argentina, Israel... I de tots ells en treu benefici. És un supervivent, és un resilient, és un tàctic nat, dedicat permanentment a mantenir-se al poder. I en el poder està. Però el poder pel poder és el més perillós dels ingredients en l’art de governar: crear monstres.