Hi ha un dia que t’expliquen que l’Església som tots. Aquell dia, si t’ho pares a pensar gaire, no li acabes de veure l’entrellat. Després, amb el temps, resulta que hi ha vegades que et sents formant part d’un tot que et transcendeix, i que entens que pertanys a una comunitat que ve de molt lluny i està a tot arreu. Comparteixes la fe en un estrany misteri que fa que creguis que Déu, la transcendència, el creador, diguem-li de mil maneres, es fa home per assenyalar-nos amb la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, que som part d’un tot amorós, malgrat que sovint ens agradi espatllar-ho, i hàgim d’assumir desgràcies incomprensibles.

Els homes hem construït una Església com hem pogut, inspirats per l’esperit que sempre hi és. I donant-li forma humana l’hem utilitzat, també com hem pogut, unes vegades per fer el bé i d’altres no tant. Com era Església d’homes, ens ha calgut posar-hi algú al capdavant. L’esperit bufa com bufa i posa qui posa, amb l’ajut compromès dels escollits, els cardenals, per intercedir com bonament poden. Però el posa l’Esperit. Ell sap el que fa. Nosaltres només hi convivim.

Per això recordo perfectament on era quan em va trucar el Capi, un bon amic que entén de qüestions vaticanes molt més que jo, per dir-me: “Pedret ja pots estar content! El Sant Pare és un dels nostres!”. “Si és que hi ha Sant Pare d’algú” crec que vaig afegir. Ho deia amb segones perquè ja teníem fama de ser ignasians, i el papa Francesc era Jesuïta. A l’església cadascú és del seu pare i de la seva mare, només faltaria. Uns més progres, altres més consagrats, alguns especialment reconsagrats.

Amb el temps ha resultat que el Capi tenia raó només en part. Francesc ha sigut de tots, amb més o menys aquiescència, però de tots. Conec bons amics de l’obra que m’han dit “ho ha fet prou bé”, i bons amics més progressistes que opinen “que ho hauria d’haver fet millor”. Però tots ens hem sentit estimats i hem acollit els seus escrits i les seves paraules sovint amb interès, i a vegades amb fascinació.

Ens toca pregar per continuar fent de l’Església, guiats per l’eterna llum del papa Francesc, un lloc on l’amor de Déu continuï sent la llum que ens escalfa, que ens fa caminar sense pors

No l’he plorat, com no vaig plorar quan va morir el Ballarín o quan moren al llit homes extraordinaris que no ha fet més que portar la llum allí on han estat. Per què plorar quan només podem estar agraïts per la seva vida? Per què no alegrar-nos per tot el que ens ha donat i demanar que ens continuï il·luminant? Francesc era llum amb la seva mirada, era llum amb els seus enutjos, i amb les seves frases a vegades fora de lloc. Era llum anant a llocs impossibles, era llum parlant amb tothom i escoltant tothom. Molts l’han vist. D’altres no hem tingut el privilegi. Però tots l’hem sentit a prop. Deixa una Església en camí, amb moltes coses per fer, però moltes ja indicades. A Francesc l’ha tocat assumir una Església que ha hagut de confessar públicament pecats difícils d’explicar, ha vist com en el Vell occident deixava de batejar i casar, i ha assumit com els seus principals missatgers, la primera línia de capellans, monjos, i membres d’ordes religiosos, continuaven minvant de manera alarmant. I els laics massa sovint continuem tocant la guitarra. Ha vist com malgrat tota la sinodalitat que ha posat en marxa, és a dir, malgrat els intents d’implicar-nos a tots, els resultats continuen sent molt minsos. No s’ha resolt la qüestió de ministeri sacerdotal ni per a les dones ni per als homes casats. Però, sobretot, ha quedat clar que, especialment a Occident, la plena dedicació no és una opció fàcil per als creients.

Tot això, almenys, ha quedat formalment plantejat. El papa Francesc, com cada Sant Pare, només tenia un petit tros de camí, una dotzena d’anys. En cada un d’ells ha anat preparant el camí per al futur, perquè l’Església, com el món, sempre canvia, sempre intenta adaptar-se als temps dels homes, perseguint el temps de Déu. El llegat que ens deixa és llum i amor. Demanar perdó i perdonar. Actuar i saber quan no fer-ho.

Ha sigut una època de llum per a l’Església perquè el papa Francesc és llum. Ens toca pregar per continuar fent de l’Església, guiats per l’eterna llum del papa Francesc, un lloc on l’amor de Déu continuï sent la llum que ens escalfa, que ens fa caminar sense pors. La llum que tots i cadascú dels homes portem dins i que ell, el papa Francesc, ha sabut veure en tots i cadascú de nosaltres.