Moltes vegades ens fan mirar el dit sense deixar-nos veure la lluna o, fins i tot, molts cops ni tan sols som conscients de què cal mirar realment. Amb el delicte de sedició i la seva possible reforma com a via per solucionar el conflicte entre Catalunya i l'Estat passa el mateix... Com si el problema fos la mètrica penològica continguda en l'esmentat tipus penal o la dicció del delicte.
Discutir, negociar i provar de fer-nos creure que el problema polític existent entre l'independentisme català i l'Estat trobarà la solució a través de la reforma del delicte de sedició és no entendre el problema o, simplement, voler que ens fixem molt en el dit en lloc de mirar directament la lluna.
El dret dona uns resultats o uns altres en funció de com s'interpreti, i a l'estat espanyol fa dècades que l'interpreten d'una manera que no ajuda gens a avançar cap a una consolidació democràtica. Al contrari, veiem que aquesta interpretació del dret errònia o antidemocràtica va llastant el procés democratitzador i d'integració en una Unió Europea on aquestes pràctiques són cada vegada menys compreses i tolerades.
En els últims anys, quan els sectors més rancis i reaccionaris s'han sentit prou forts, han començat a treure's la careta i a fer servir, obertament, el dret no com una tècnica de resolució de conflictes, sinó com un instrument amb el qual perfilar un model de societat incompatible amb la nostra permanència a Europa, i això, sempre, amb independència de les normes existents, a les quals se'ls dona el sentit que aquesta elit ostentadora del poder real els hi pretén atorgar.
Existeix una tensió permanent entre les visions que tenim uns i altres, els diversos operadors jurídics, sobre com ha de ser entès i interpretat el dret. Mentre uns advoquem perquè no sigui més que una tècnica de resolució de conflictes, els altres ho entenen com una eina per cisellar la societat a imatge i semblança d'uns temps passats als quals ens volen remuntar... I ho estan aconseguint.
Això, i no una altra cosa, és el que passa amb el delicte de sedició que, com ja hem demostrat a la pràctica, no és considerat ni un tipus penal conforme amb els principis democràtics ni una norma útil per mantenir la pau social, fins i tot, s'ha arribat a derogar, mentre que aquí continuem discutint sobre com reformar-lo per buscar solucions de pedaç a un problema polític d'una envergadura que ja no admet més pedaços.
Una reforma del delicte de sedició que no comporti que es derogui serà sempre un pedaç, però, a més, només servirà perquè continuem mirant el dit en lloc de mirar la lluna
No, la solució al conflicte existent entre Catalunya i Espanya no implica la modificació de la literalitat d'un determinat tipus penal, sinó altres vies més complexes i doloroses que els autèntics demòcrates hauríem d'estar disposats a transitar-hi.
És cert que algunes normes no tenen encaix democràtic —d'exemples n'hi ha molts i la del delicte de sedició n'és un—, però si realment es vol avançar, buscar solucions i que aquestes siguin duradores i satisfactòries per a les parts, llavors toca mirar molt més enllà que uns retocs metricopenològics que serveixin de maquillatge i no de solució al problema.
Quan s'assumeix una interpretació democràtica del dret, s'arriba a conclusions molt diferents de la necessitat de reforma d'un tipus penal en concret. Simplement, es deroga o, si fos el cas, s'inaplica; reformar una cosa dolenta sempre és quedar-se amb una cosa dolenta; encara que sigui menys costosa, continuarà sent dolenta.
Quan s'assumeix una visió democràtica, autènticament democràtica de la realitat, un no s'hauria de preocupar tant per les normes escrites, sinó per com s'interpreten, cosa que sobrepassa els límits tolerables de qualsevol estat democràtic i de dret, i es fa inviable la subsumpció de determinats fets en unes normes odioses per antidemocràtiques.
Sí, els fets, aquells pels quals molts han estat a la presó i altres perseguits a l'exili, no encaixen, des d'una perspectiva d'interpretació democràtica del dret, en el tipus penal de la sedició i, per tant, el problema no només està en la norma que ara es pretén reformar, sinó en el fet que existeixi i, pitjor encara, en l'ús antidemocràtic que se'n fa.
Una reforma del delicte de sedició que no comporti que es derogui serà sempre un pedaç, però, a més, només servirà perquè continuem mirant el dit en lloc de mirar la lluna, que és on realment rau el problema i, a més, de què serveix reformar un tipus penal si després l'interpretaran i l'aplicaran com vulguin?
Espanya no té un problema de sedició, sinó un profund dèficit democràtic i una absència total de contrapesos o contrapoders que puguin impedir l'ús arbitrari del dret com a instrument de repressió o eina per modelar la societat en format blanc i negre, d'acord amb una realitat que hauria d'estar ja superada.
El conflicte entre Catalunya i Espanya està molt lluny d'estar relacionat amb la sedició, és de qualitat i entesa democràtica de la realitat, en el qual s'impedeix l'exercici ple de drets tan democràtics com el de decidir sobre el propi futur. No hi ha reforma del Codi Penal que solucioni aquest conflicte i fer-nos creure que reformar un tipus penal ha de ser un objectiu polític fonamental és, insisteixo, continuar fent-nos mirar el dit.
La sedició, que per a uns va ser l'excusa repressiva, per a altres està sent una excusa d'altres actuacions que disten molt d'apuntar en la línia de resolució d'un conflicte que, ja ho veurem, no es decidirà per apedaçar ni el Codi Penal ni la situació d'uns quants líders polítics.
El problema, que és d'una altra naturalesa i intensitat, necessita solucions valentes, amb perspectiva i altura d'estat, amb projecció històrica i, sobretot, molt, molt de sentit democràtic. I mentre no s'assumeixi aquesta realitat, difícilment no es trobarà una solució no ja satisfactòria, sinó duradora, i el conflicte es cronificarà, amb el que això representa per a dos països que estan condemnats a compartir veïnat i entendre's, però no necessàriament integrats en un mateix estat ni sota una mateixa corona.
Continuar debatent sobre reformar o no un tipus penal en concret, el de sedició, només és continuar perdent el temps, les oportunitats, els moments històrics i mantenir-nos atents a un dit que cada cop ens deixa veure menys la lluna, i no perdem de vista una cosa que és essencial: el temps i la paciència s'esgoten.