"La veritable pau no és simplement l'absència de tensió, és la presència de justícia".
Martin Luther King
Cada vegada que sento la paraula repartiment i la paraula menors a la mateixa frase m'estremeixo. Fa mesos que dura la baralla política per tenir el menor nombre de bitllets de la loteria de la misèria. Ja no em fico en qui té raó, és el mer concepte o més aviat la manca de concepte.
El repartiment de menes, diuen, i hom no sabria si parlaven d'estabular animals o de donar un futur a nens que han fugit de la misèria, la violència, la guerra o la fam. Els nens als quals els seus pares llencen a navegar contra la mort buscant una vida millor. Cap nen no puja a un caiuc pensant en les nodrides carteres dels vianants, més aviat en unes societats que veuen a través de la televisió als racons més pobres del món. Jo ho he vist al Marroc profund. Nens descalços, demanant-te alguna cosa per portar a casa, amb les samarretes (falses) d'en Messi o d'en Ronaldo. Ells ens somien i nosaltres els despertem.
El nombre de menors migrants no acompanyats a tot l'Estat ronda els quinze mil. No sembla un nombre asfixiant. No és possible que entre quaranta-vuit milions d'habitants no arribar a vint mil sigui un problema rellevant. No és possible, però els polítics ho han fet possible. Algú va començar a anomenar-los menes, alguns van començar a relacionar-los amb la delinqüència, amb la violència sexual, amb problemes als barris. Algú va començar i ara tots volen treure's les puces del damunt. No s'explica com no hem sigut capaços de girar la truita i veure-hi una força de futur, amb capacitat per ser construïda i modelada com a ciutadans, en un país amb l'índex de natalitat més baix del continent. No som capaços d'extreure d'aquests divuit mil o vint mil nens els gruistes, els perruquers, els arquitectes, els informàtics o els paletes del futur? Valenta societat la que ni aquest petit repte pot assumir.
Si els tractes com a escòria, tindràs escòria
No em preguntin, doncs, si "el repartiment" és just o injust, perquè per tots és sabut que el millor tall és pel cuiner. És just que Catalunya hagués sigut més solidària? Potser això només mostrava la grandesa de la seva estructura social. Hi havia una mà negra política per enviar-los a fastiguejar els catalans? Els habitants i la riquesa són els millors indicadors per decidir qui ha d'acollir? És just que Andalusia i Madrid en rebin gairebé el mateix nombre quan la primera té un territori amb una extensió deu vegades superior a la de la segona? No ho sé tampoc, quan tenim una gran quantitat de territori despoblat, pobles abandonats, escoles sense nens i zones sense futur. Potser, si algú no hagués estigmatitzat aquests nens, no hi hauria una població reticent a l'acolliment; nosaltres, que sempre hem sigut tan generosos.
Si els tractes com a escòria, tindràs escòria. I és el que fem. Començant per la quantitat de temps que fa que estan abandonats en males condicions en territoris petits i mancats d'infraestructures com les illes, Ceuta i Melilla. Potser si els haguéssim evacuat a temps a un lloc decent, amb una habitació, un llit, roba neta i un pupitre, l'imaginari popular no estaria pensant en petits delinqüents. Si és cert que són conflictius, la culpa més gran resideix sobre nosaltres o sobre aquests polítics que fa mesos, des que van arribar, que es disputen uns vots a canvi que ells visquin als carrers i aprenent a sobreviure com en Lazarillo, perquè els llocs on han arribat no tenen la possibilitat d'oferir-los una altra cosa. No és un cas només peninsular: a França hi van arribar, el 2023, 67.000 menors no acompanyats, que vegin ja la diferència. D'aquests, només el 23% va ser reconegut com a menor i la resta va haver de recórrer a la determinació d'edat davant dels tribunals. I on esperen la resposta a la tutela judicial efectiva? Als maleïts carrers. De qui és la responsabilitat que acabin delinquint? De qui el que passa en fer divuit anys a Espanya, on en moltes autonomies se'ls planta al carrer perquè es guanyin les garrofes? I com se les guanyaran?
No sé si Junts aconseguirà molts vots amb aquest acord o no. No sé si el PSOE aconseguirà fastiguejar prou els governants del PP. No sé fins a quin punt aquell algú que enverina societats generoses ha avançat en la seva intenció de pervertir la seva condició per tornar-los desconfiats. Parlo dels menors, insisteixo, no de la qüestió general de la immigració. No sé si Catalunya no hauria pogut intentar fer d'algun nen més un català de bé. El que sé és que una qüestió humanitària, de legalitat internacional i de drets de la infància s'ha convertit en un tripijoc polític de la pitjor mena. I és que són nens, nens com els nostres, nens esponja que es poden amarar de les coses bones i dolentes que els adults els ofereixin.
De vegades tinc somnis. Veig escoles-taller lluminoses i àmplies en què els nens que han arribat sols a una societat a la qual literalment no entenen podrien aprendre-hi l'idioma i rebre-hi instrucció i coneixements que quan complissin la majoria d'edat els permetessin exercir oficis amb què tenir una vida digna. Al cap i a la fi, per això s'han jugat la vida, per ser com nosaltres. Tot és qüestió de diners, suposo. Aquests diners que no existeixen per a coses que podrien ser tan boniques com aquesta; per descomptat molt més boniques que pagar falsos llocs de treball a les prostitutes dels polítics o el sobrecost que produeixen els suborns; en fi, ja saben, en tota aquesta misèria que ens envolta i que com que és nostra, de casa, ens sembla molt més polida i practicable.
Els nens són el futur. Mirin si ho sap Putin, que ha deportat més de vint mil nens ucraïnesos de forma il·legal al seu territori per criar-los com a russos. Enginyeria de conquesta. Els infants també són el futur de territoris envellits. Només hem de criar-los com a europeus, com si fossin nostres, i ho seran. Què dic? Això costa diners i probablement no dona vots. No passarà. Per això no els felicitaré pel que els ha tocat a la loteria de la misèria. Una altra vegada serà.