Al meu últim llibre, Tasta’m, parlo de la Barcelona del 2010. Amb una certa melangia, descric una ciutat on passaven més coses que ara, o potser m’ho semblava, perquè jo era més jove per degustar-les. Però al llarg d’aquesta setmana he sentit una primavera anticipada que mola molt. I no perquè Barcelona anés disfressada, sinó perquè torna a SER la que era. O, potser, soc jo.
Dilluns.
Vaig a la xerrada sobre "Periodisme i llibres del segle XXI", organitzada per Aula Alumni. Podria titular-ho Ernest Folch versus Màrius Carol, però no serà així, perquè es van complementar a la perfecció, aportant visions extraordinàries sobre la situació de la informació i del món del llibre en l’actualitat, en comparació amb el passat. Un gran exercici de reflexió que alarma, però no sorprèn, els presents a l’acte. A diferència de la informació, el llibre com a objecte no ha canviat tant d'ençà del segle XV. El mateix format, però la figura de l’escriptor com a motor de la societat ja no és la que era. I en acabar l’acte, la meva filla els pregunta —després de no aparèixer dones en el diàleg— quines els han inspirat.
Dimarts.
El Gremi de Restauració fa la FESTA, en majúscules, de la ciutat. Un cupatge entre el món de l’art i de la gastronomia que resulta únic. La Paloma ens delecta, un cop més a les nostres vides, amb imatges que no cal tenir-les al mòbil perquè estiguin guardades a la memòria. Lolita emocionant-se parlant de Serrat, amb prou edat per dir paraules d’amor entre llàgrimes, poesia i VERITAT. Serrat, murri com sempre, rient-se dels seus pocs fracassos i celebrant els amics del món de la restauració que tant s’adoren, sobretot, a les sobretaules. I tornar a sentir Serrat cantar a duo amb Miguel Poveda El meu carrer és més que emocionant. I un cum laude per a l’Imma Sust. Després de presentar aquest acte i en una plaça tan forta, ja només li queda ser la presentadora de la gala dels Òscars.
Dimecres.
L’enòleg Mariano García ha vingut a Barcelona per regalar una ampolla de Mauro a algú que porta el nom del seu vi. Es tracta del Mauro, el fill del comunicador i gastrònom Jordi Estadella. Tito B. Diagonal farà quinze anys que ja no degusta l’exquisidesa de la vida. Quim Marqués, Carme Gasull, Isidre Gironès, Manel Tirvió, Toni Falgueras i molts més han volgut explicar-li al seu fill petit com n'era de genial el seu pare. Farcint de records la memòria buida d’un noi que va perdre el pare quan tenia poc més de quatre anys.
Hores després d’aquest sentit homenatge, anem a la sala Vázquez Montalbán del restaurant Leopoldo. Pepe Carvalho molts cops triava Mauro en els seus descansos detectivescs, i també li ha volgut portar un màgnum a la seva vídua, l’Anna Sallés, perquè el comparteixi amb el seu net gran Daniel.
Tornar a tastar la Barcelona del 2025 és una delícia
Dijous.
La guanyadora del XLV Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull és l’Estel Solé. Vaig tenir la sort de compartir amb ella pantalla a l’Obrim fil, amb el Xavier Sardà i l’Ana Boadas. Em va impressionar la seva maduresa, no només dialèctica, sinó també la seva intensitat a l’hora d’entendre el món. Amb moltes ganes d’acabar-me la seva obra Aquest tros de vida, en què relata, amb precisió d’escriptora majúscula, la crisi vital d’una científica a qui li costa conciliar maternitat, precarietat i ambicions. Només començar les primeres pàgines, he plorat recordant el fred del quiròfan dels meus raspaments, encara que siguin els de la protagonista. Ella i jo som mares divorciades i tenim a càrrec dos nens petits, i sé el que costa trobar el temps i la condició mental per escriure i fer-ho amb aquesta prosa tan poètica i plena d’emocions. I que l’Estel ho hagi aconseguit ens il·lumina: malgrat que dormim poc, no renunciarem als nostres somnis.
Divendres.
La meva mare fa setanta anys aquest cap de setmana. Just aquests dies, no paren de trucar al Celler de Gelida per preguntar-li sobre el seu pare, el Vicenç Febrer, més conegut com 'el Lleó de Sants', perquè era propietari d’un lleó batejat com a Vicentet. El meu avi era un personatge inoblidable, que també era lluitador al PRICE. "Li he tocat el cul a la teva mare pensant-me que eres tu", m’ha dit aquesta setmana l’actriu Cristina Brondo. I encara ric sola pel carrer recordant les anècdotes i planxes. Poder compartir amb els meus pares un munt de saraus junt amb els meus fills és la meva manera de conciliar la vida i viure l’efervescència de la ciutat. Per una que ha viscut massa temps al camp, a l’estranger i sortint menys del que voldria quan els nens eren petits, us asseguro que tornar a tastar la Barcelona del 2025 és una delícia.
I demà ja és 1 de març.