“Mai l’independentisme ha estat d’esquerres i menys a Catalunya”, acabo de llegir aquesta resposta d’Isabel Coixet en una entrevista i encara estic perplexa; per moltes consideracions a fer, la més important de totes —i deixant de banda la revisió històrica fora del context català—, que és possible que acabi tenint raó.  

Són moltes les coses que em  separen —i ho dic per les declaracions que li he anat llegint i pels manifestos als quals se suma—, de Coixet. De pensament i cosmovisió, més encara de projecte polític i social per a Catalunya; però això no treu que les seves paraules m’han fet pensar que —encara que per raons molt diferents de les que ha dit— poden ser premonitòries del que encara ha de passar com a resultat de les eleccions d’aquest 12 de maig. Més concretament, segons el que ERC faci per determinar el pròxim president de la Generalitat de Catalunya.

Anem a pams. Segur que Coixet i jo no definim o no posem la ratlla entre dretes i esquerres al mateix lloc; i el que és més important, allà on ella la veu amb claredat jo no aconsegueixo veure-hi ni una espurna d’objectiu transformador més enllà de la mera proclama d’un anomenat posicionament progressista. Per posar-ho en un exemple dels molts possibles, em fa riure l’esquerra que fa genuflexió davant la monarquia perquè en el procés d’ajupir-se i aixecar-se davant d’algú es perd d’entrada la capacitat de considerar tothom igual. Començant per una o un mateix. El mateix gest ho diu tot per molt que després, i una vegada ja dempeus entre genuflexió i genuflexió, es passi a enarborar la bandera de totes les causes socials, començant o deixant per a demà la de les desigualtats i discriminacions múltiples que coexisteixen en el món en què vivim.

L’unionisme ha trobat una via de dinamitar l’independentisme amb la falsa contraposició entre ser d’esquerres i ser independentista; o dit d’altra manera, en posar per davant de la nació els problemes socials

Però no és per aquí per on volia anar. M’ha inquietat molt que les paraules de Coixet siguin premonitòries no en el sentit que un tripartit PSC, Comuns i ERC mai serà independentista, perquè no ho és per definició, sinó perquè l’unionisme ha trobat una via de dinamitar l’independentisme amb la falsa contraposició entre ser d’esquerres i ser independentista; o dit d’altra manera, en posar per davant de la nació els problemes socials. Això sí, només a Catalunya, a Espanya i altres llocs del món no. Quan precisament el que fa urgir la independència no és ja resoldre els problemes socials, que ho és de totes passades, és que aquests no es facin més grossos a Catalunya. Hi ha una gran diferència entre tenir amo o ser les mestresses i els amos nosaltres, com a col·lectivitat, encara que només sigui per poder llevar-nos algun dia en una república i no pas en una monarquia.

Ho puc posar encara en un exemple més clar, completament aterrat, de quotidianitat lligada a les vies de  tren. Per veure a on ens pot portar un tripartit -materialitzat o no en el govern-, o dit d’una altra manera, quin és l’horitzó de la política catalana amb un govern de PSC-PSOE i/o Comuns-Sumar, amb algú més o sense, només cal mirar el pacte actual de rodalies Renfe aconseguit en la legislatura que tot just hem acabat. El dia de les eleccions del 12 de maig especialment revelador en aquest sentit, no només pel que va passar sinó per l'encreuament de declaracions que va generar i especialment per la previsió de represa del servei del govern de Madrid  PSOE-Sumar. Sort que al tren no hi puja la classe treballadora, ni els seus retards afecten les seves feines i els seus salaris, ja no diem res de la seva salut i qualitat de vida! De debò seguirem enganxats a aquest joc?