Avui és 11 de setembre i fa deu dies que he deixat de fumar i, excepte els dos primers, crec que he portat la penitència francament bé. He de dir, però, que la Falgueras va insistir que visités un especialista en hipnosi per superar millor el tràngol, i és probable que m’hagi ajudat a passar del cent al zero sense un mono infernal. I no era fàcil. Últimament, fumava de deu a quinze cigarretes i una càrrega de tabac electrònic al dia, però la pressió de la meva parella em va convertir en un fumador quasi furtiu, un pària de Mórdor. Una pressió coral, perquè la Vita, la nena Falgueras, quan li vaig dir al març que deixaria de fumar l’1 de setembre, em va contestar que, per aquelles dates, jo ja estaria “fregit”. Ho escric textualment.
Soc d’una generació que va adoptar certs hàbits de les generacions dels pares per inèrcia, i fumar en va ser un. La mare, però, havia deixat de fumar a 37 anys —crec que fumava Rex— i el pare era més de cigars, la qualitat dels quals va anar millorant a mesura que el seu poder adquisitiu anava creixent. Ja després de guanyar el Premi Planeta, van entrar els primers Havans a casa, cigars que va haver de desterrar després de l’infart. Però jo vaig començar a fumar a partir dels vint anys i va ser per gaudir dels porros, com ho feien els meus amics. Vaig pensar que si aprenia a empassar-me el fum d’una cigarreta, aprendria a col·locar-me com ho feien els altres; encara que, passat el temps, van desaparèixer els porros, gran part d’aquells amics i va quedar-se el tabac com a company inseparable.
I tot i que no vaig fumar fins ben fets els vint anys, ja de petit volia fumar com ho feia Michel Piccoli a la pel·lícula Les choses de la vie, una obra mestra del gran Claude Sautet, un director ja mort i força oblidat que mereix entrar al panteó dels grans metteurs en scène de França. A la pel·lícula, Piccoli interpreta Pierre, un arquitecte que es mor en un accident de cotxe mentre es debat entre viure amb l’Helène —Romy Schneider— o tornar amb la seva dona Catherine —Lea Massari—. I mentre condueix, Pierre fuma els seus Gauloises com ho fan els fumadors capaços de dibuixar anelles de fum com qui envia tendres petons de comiat a la biosfera. Una vegada, en un Suquet celebrat a la casa empordanesa d’en Pere Portabella, vaig tenir en Piccoli a tocar, però no em vaig atrevir a fer-li cap pregunta, ni sobre La Grande Bouffe, ni sobre La passante du Sans-Sauci, ni, per descomptat, sobre com s’ho feia per fumar tan bé, raó per la qual mai vaig passar de ser un mal imitador.
D’aquell trio ja només en queda Lea Massari, i jo fa deu dies que he deixat de fumar, sense saber si per al Pierre era millor anar a viure amb l’Helène o tornar amb la Catherine. Si és per la banda sonora, composta per Philippe Sarde, Helène seria l’escollida, pel preciós tema amb què Sautet clou la pel·lícula.
Vivint en un país nicotinat com Espanya, qualsevol dia és un mal dia per deixar de fumar
Fa deu dies que he deixat de fumar i la realitat no té ni la tragèdia ni la poètica de Les choses de la vie, sinó quelcom més semblant a Aterra com puguis, aquella pel·lícula de Jim Abrahams i David i Jerry Zucker, una de les grans comèdies de l’absurd, en la qual hi ha un personatge —interpretat per Lloyd Bridges—, el cap de la torre de control Steve McCroskey, que va demostrant la seva creixent desesperació amb una frase lapidària: avui és un mal dia per deixar de... Al principi de la trama, és un mal dia per deixar de fumar; al final de la pel·lícula, és un mal dia per deixar d’esnifar cola de contacte.
Jo no he esnifat mai cola de contacte, però al llarg d’aquests deu dies sí que he pensat, com a bon addicte a les notícies terrenals, que era un mal moment per deixar de fumar. Primer, per un titular d’aquest diari que anunciava que l’any 2050 Catalunya ja no gaudirà d’un clima mediterrani. I no és que confiï a arribar als 84, però m’emprenya deixar-li aquest món de merda al meu fill gran, sabedor que gran part de les meves cabòries existencials —la mort del meu fill petit és un capítol a part— seran un joc de nens comparat amb totes les penúries sociopolítiques i mediambientals que haurà de combatre amb la mentalitat d’un corredor de fons.
I ja en un terreny més proper al "Sálvame de Luxe" polític, és un mal dia per deixar de fumar quan veig imatges del precongrés del PSOE i apareixen els barons rampants brandant la seva espasa mata-catalans. I és un mal dia per deixar de fumar quan sento Cuca Gamarra i totes les seves larves exaltades atiant les seves masses a alçar-se contra el fenici català. I és un mal dia per deixar de fumar quan veig ERC dividida amb tantes candidatures proposant-se per prendre les regnes del partit, que més que un partit de govern sembla una versió nostrada de La vida de Brian, amb la militància dividida i perduda a les clavegueres sobiranistes, per les quals, per cert, va escapar Puigdemont. I és un bon dia per deixar de fumar quan Ada Colau anuncia que abandona l’Ajuntament de Barcelona i un mal dia quan no diu no a tornar-se a presentar com a batllessa l’any 2027. I és un mal dia per deixar de fumar quan passeges per Barcelona i la veus convertida en una barber shop fabricant reggaetoneros en cadena. I és un mal dia per deixar de fumar quan observes que tots els hereus del cava català parlen en castellà als seus futurs hereus de l’escumós. Qué fuerte, ¿no?
Un amic meu té un programa al mòbil que li especifica quantes cigarretes ha deixat de fumar des que va penjar els hàbits de fumador i quants diners s'ha estalviat. Les cigarretes no fumades són menys que les reals, ja que va enganyar el programa dient que fumava menys del que fumava. Som així. Fins i tot quan deixem de fumar, mentim sobre la nostra realitat de fumadors. Potser perquè ens costa reconèixer que fumar era un plaer i que vivint en un país nicotinat com Espanya, qualsevol dia és un mal dia per deixar de fumar.
I avui és 11 de setembre i també és un mal dia per deixar d’esnifar cola de contacte.