El que marca la diferència entre un estat de dret i una dictadura bananera és el nivell de seguretat jurídica i ara mateix a Espanya la inseguretat jurídica ha arribat a uns nivells propis de qualsevol monarquia golfa. La batalla desfermada pel Tribunal Suprem contra el fiscal general de l’Estat és un nou episodi del procés de degradació en què viu instal·lat el règim institucional espanyol, des de la monarquia al poder judicial passant per la corrupció dels partits que s’alternen en la governança de l’Estat.

En un estat de dret que funcioni, quan el Tribunal Suprem veu indicis suficients per imputar un delicte al fiscal general de l’Estat aquest ha de dimitir immediatament. L’Estat no pot tenir un fiscal sospitós. Entre altres motius perquè un fiscal subordinat del fiscal general haurà d’ocupar-se de la investigació del seu superior. Res més insòlit. Tanmateix, el desgavell institucional és tan descomunal que es pot entendre que el fiscal es negui a dimitir tenint en compte la manca de credibilitat i autoritat moral del Tribunal que l’acusa, la Sala Segona del Suprem que presideix el magistrat Manuel Marchena, especialitzada a tergiversar els fets, desvirtuar les lleis i emetre sentències polítiques.

La corrupció a institucions i partits i l’absolut descrèdit de la Justícia han portat Espanya a uns nivells d’inseguretat jurídica propis de qualsevol monarquia golfa

Marchena presideix un tribunal en què la majoria dels magistrats han intervingut d’una manera o altra en les acusacions als líders del procés sobiranista, i en sentir-se desautoritzats per la llei d’amnistia han declarat la guerra al govern de Pedro Sánchez. I la batalla s’ha estès al conjunt de les institucions. Hi ha una rebel·lió del Poder Judicial contra el Legislatiu que es materialitza amb el boicot a la llei d’amnistia. També hi ha un jutge, Juan Carlos Peinado, que acusa la parella del president del Govern i llavors és l’advocacia de l’Estat, que en defensa de l'honorabilitat del president, es querella contra el jutge.

No hi ha institució creïble en un país on fa setmanes que es parla per tot arreu de la corrupció sistemàtica amb què ha funcionat la monarquia, amb enriquiments de la família a base de comissions il·lícites i amb la malversació reconeguda de fons públics per amagar proves i fins i tot per pagar els silencis de les putes del Rei. A cap fiscal ni jutge se li ha acudit intervenir d’ofici. S’ha argumentat que el Rei és inviolable, però els funcionaris i els governants que participaven per acció o per omissió en el lladronici no eren inviolables. Encara que els delictes haguessin prescrit la veritat ens faria una mica més lliures. Ara Pedro Sánchez anuncia un Pla d’Acció per la Democràcia i el primer advertiment és que no se suprimirà el delicte d’ofenses a la Corona i que es mantindrà inviolabilitat del Monarca per si li cal reincidir com els seus avantpassats.

A qualsevol país normal el fiscal general renunciaria immediatament del càrrec en aixecar-se sospites sobre la seva persona, però a Espanya no cal que dimiteixi perquè l’acusa el Tribunal més desacreditat, especialitzat en tergiversar fets i desvirtuar les lleis impunement

El quadre és impressionant i impressionista. Pedro Sánchez va arribar al govern espanyol descavalcant Mariano Rajoy amb una moció de censura que es justificava per la corrupció del Partit Popular. Ara el Partit Popular pretén refer el camí i ha presentat una querella contra el PSOE per corrupció. Són contundents les dades publicades respecte a la corrupció en l’anomenat cas Koldo, que com afecta l’exministre Ábalos, peça clau en l’ascens de Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE, plantegen una seriosa qüestió de responsabilitat política al president. Tanmateix, el Partit Popular és conscient que no està en condicions de guanyar una moció de censura. Cap de les minories, tret de Vox, donaria suport al partit més corrupte d’Europa donant lliçons d’honestedat. Així que el PP ha demanat auxili als aliats que sí que podrien fer caure el Govern: els jutges.

Basat en informacions anònimes publicades per un mitjà antigovernamental, el PP ha presentat la querella contra el PSOE, entre altres acusacions, per finançament il·legal. La base de l’acusació no és gaire sòlida, però precisament l’arbitrarietat i el lawfare que s’ha anat practicant en l’àmbit de la justícia els darrers anys no permet descartar cap escenari.

El Partit Popular, impotent davant la majoria parlamentària que aguanta Pedro Sánchez, només confia per fer-lo caure, en els seus aliats extraparlamentaris, els jutges.

El règim politicoinstitucional espanyol pateix una crisi profunda, però no s’albira una catarsi que de sobte converteixi Espanya en una moderna república. Que hi hagi alguns polítics o jutges corruptes és fins a cert punt inevitable. Passa a tot arreu, però els països democràtics més avançats doten el sistema de contrapoders i d'organismes de control amb capacitat regeneradora. A Espanya la mala praxi judicial té premi. Jutges incompetents amb errors judicials clamorosos són ascendits a la cúpula de poder. Amb aval judicial, els serveis d’Intel·ligència funcionen com un poder autònom que no ha de retre comptes a ningú. La llei mordassa i altres iniciatives que restringeixen drets i llibertats són la coartada judicial que dona barra lliure als abusos policials i a la persecució arbitrària fins i tot d’artistes i titellaires... Bé, i el sistema electoral amb llistes tancades i bloquejades és la clau de volta que ha donat lloc a un règim oligàrquic tancat que es vol irreformable. És coneguda la frase que s’atribueix a Bismarck: “Espanya és el país més fort del món. Fa segles que vol destruir-se a si mateix i encara no ho ha aconseguit”. Hi ha fortaleses que funcionen com una maledicció.