En començar el maleït setembre, el principal problema que necessita resoldre la democràcia espanyola —si volgués considerar-se com a tal— continua sent la rebel·lió del poder judicial contra el legislatiu en negar-se a aplicar lleis que formen part de la voluntat democràticament expressada de la majoria dels ciutadans. Tanmateix, han passat les vacances d’estiu i una crisi institucional tan transcendent, gairebé de règim, ha quedat relegada dels assumpte principal en el debat polític, en les reflexions intel·lectuals i tampoc en l’agenda dels mitjans. El lawfare dels tribunals ja només interessa si afecta l’esposa del president. Sembla com si no hi hagués res a fer contra el búnquer judicial i que tampoc cal amoïnar-se gaire si a curt termini el perjudicat més conegut es diu Carles Puigdemont. Després ho serà tothom.
La democràcia es deteriora quan els periodistes exigeixen a la policia més contundència en la repressió, en comptes d’interpel·lar-la pels seus excessos
Que col·lectivament s’han perdut escrúpols i criteris democràtics és obvi, quan el debat se centra en la no detenció de Puigdemont i no en el lawfare del Tribunal Suprem. És especialment significatiu quan la immensa majoria de periodistes, en la conferència de premsa més inversemblant, es lamentaven i atacaven la policia per no haver detingut Puigdemont. En canvi, a penes cap interpel·lació per una megaoperació que va perjudicar i conculcar drets fonamentals a ciutadans arreu del país, més pròpia de la persecució d’un assassí en sèrie que no d’un representant electe, pacífic i democràtic.
Una combinació de motivació política i d’incompetència contrastada dels comandaments promocionats a la cúpula va alimentar un ridícul excés de zel. Al major Trapero no li hauria passat. L’1 d’octubre, els Mossos a les seves ordres van complir les ordres judicials millor que els piolins de Pérez de los Cobos.
L’excés de zel venia motivat perquè la prioritat no era la detenció, sinó impedir que el president exiliat intervingués al debat d’investidura i pogués fer-la descarrilar, apel·lant a la consciència d'algun diputat republicà. I també per la possibilitat que Puigdemont esdevingués un Julian Assange refugiat a la cambra catalana... O detingut per una incursió violenta a l'edifici, que hauria estat un escàndol retransmès en directe arreu del planeta.
Continua havent-hi represaliats pendents de judici i exiliats als quals no s’aplica l’amnistia, però l’establishment proclama sense embuts la “recuperació de la normalitat institucional”, gràcies al nou president, Salvador illa, encarregat de “passar pàgina” del Procés. Arguments no li’n falten. Després d’una dècada de Procés ha quedat molta feina pendent, sobretot d’infraestructures, que els diferents governs espanyols, amb l’excusa del Procés, i els governs catalans per incompetència, han deixat empantanegades.
Salvador Illa ha fet alguns nomenaments de solvència contrastada, però també ha incorporat a llocs clau persones de trajectòria bel·ligerant no només amb el sobiranisme, sinó també amb la llengua i les reivindicacions nacionals. És un misteri la renúncia d’ERC a governar en coalició i exercir de contrapès.
Així que hi ha un nou Govern a Catalunya que, per primera vegada a la història, es proclama orgullosament espanyolista. Costa d’entendre que posats a lliurar la presidència a Salvador Illa, que ja ha estat tot un tràngol, Esquerra Republicana no hagi aixecat el preu del seu suport i posat com a condició formar part de l’executiu, si més no, per exercir algun contrapès. Es podia entendre que no volien repetir les eleccions, es podia entendre que feien president Salvador Illa per neutralitzar definitivament Puigdemont, i es podia entendre que volien continuar tenint molta gent col·locada, per tant, és tot un misteri que ERC hagi pres una decisió que li suposa un desgast enorme, renunciant a les contrapartides de poder, de recursos i de notorietat que podia haver aconseguit. Els estrategs socialistes ja informaven prèviament que el seu objectiu era governar en solitari, la qüestió és amb quins arguments prou coercitius han aconseguit el xec en blanc dels republicans. Algun dia, algun historiador ens ho farà saber.
ERC ha deixat via lliure a Salvador Illa i el nou president, junt amb nomenaments que semblen de solvència contrastada i prou adequats a la seva tasca, també ha decidit la incorporació en llocs clau de la institució de persones de trajectòria tan bel·ligerant, no només amb el sobiranisme, sinó també amb la llengua i les reivindicacions nacionals, que suposen una preocupant declaració d’intencions, sobretot si es tracta de preservar la convivència i governar per tothom.
I bé, amb la presa de possessió de Salvador Illa, la conclusió més reiterada ha estat que el Procés ha mort. De fet, alguns analistes ho han repetit tantes vegades en els darrers anys que sembla que es refereixen a un cos amb mala salut de ferro. Tothom sap que l’independentisme, com a moviment polític, continuarà existint, amb més o més força i amb més o menys influència i amb líders més o menys competents. Ara bé, també cal dir que des del punt de vista sobiranista el Procés ha propiciat el contrari del que es proposava. Ara hi ha menys autogovern que abans, la llengua catalana està més discriminada, el prestigi de la causa ha caigut en picat i les prioritats del Govern català són diferents de tots els que l’han precedit.
No tots són iguals, però es miri com es miri, els generals que han propiciat al derrota que ha suposat el Procés són responsables d’un fracàs que, malgrat que es tornin a postular, difícilment generaran en la ciutadania una nova esperança de futur.
I malgrat el desastre, sembla que els generals que han propiciat la derrota encara pretenen tornar a postular-se per liderar ja no se sap què ni amb quin objectiu. No seria just posar tots els generals al mateix sac. No han estat en la mateixa posició al camp de batalla. I no és el mateix plantejar una estratègia, tan discutible com es vulgui, però de sincera lluita per drets i llibertats i de resistència democràtica, que sempre romandrà com a referent, que la impostura premeditada i aplicada sistemàticament des d’un bon començament. Amb tot, els símbols perduren, però no fan política, Els generals derrotats són responsables d’un fracàs. Tal com funciona la política partidària, obtindran segurament el suport dels militants acrítics, però, més enllà, difícilment generaran en la ciutadania una nova esperança de futur.