Los artistes anem arribant. Germanor, instruments, un got de cervesa, una abraçada. La Font de Montjuïc de teló de fons començant a il·luminar-se. Lo vespre cau i s'obri la nit. Barracots prefabricats fent de camerinos delimiten lo campament base pels quatre costats. Al mig del quadrat, taules parades a l'aire lliure amb una mica de menjar i bon ambient. A l'altra banda de la font s'aixeca l'escenari imponent que mira cap a les torres venecianes. Un formiguer de tècnics, muntadors, productors i músics pugen, baixen, entren i surten. Lo concert pel País Valencià és a punt d'arrencar. Tota ajuda recaptada serà poca. L'avinguda Maria Cristina brama entregada. La gent hi és, la gent mai falla. Sols el poble salva el poble.

Les Llavors de La Fúmiga són sembrades i els focus de colors ja giren. Que si Masstimas, pregunta Edu Esteve. Com no te vaig a estimar, Catalunya?, si en dues setmanes has sigut capaç d'aixecar un gran concert del no-res i construir una actuació col·lectiva de suport als amics valencians. Una idea de Lluís Llach —i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC)— que quan aixeca el telèfon rep lo 'sí' immediat de Xavier Antich i Òmnium. Tots dos, coorganitzadors de l'acte, secundats de seguida per desenes d'entitats. Fil a l'agulla. Som d'un país, som del món, mos recorden los Brams, mentre una estelada gegant es desplega per damunt dels caps dels assistents. Un País petit amb lo cor molt gran, de Salses a Guardamar, de Fraga a l'Alguer. De la Mallorca de Pau Franch a l'Empordà de Llach, de l'Ebre de qui us escriu a la València de Borja Penalba. Tots quatre agermanats, micròfon en mà. Perquè sí, com escrivia Bertolt Brecht: O tots o ningú.

I la pluja fa acte de presència i obliga a suspendre el concert durant gairebé tres quarts d'hora. Un concert pensat per a plantar cara a una tràgica DANA acaba també rebent aigua a punta pala. Contra tot i tothom, però seguim, musicalment i metafòrica. Perquè aquells 45 minuts, vistos des de l'escenari estant —mig xop, mig aixoplugat— esdevenen l'orgull de vore les 15.000 veus del públic aguantant estoicament i cantant sota la pluja —riu-te'n tu de Fred Astaire— tota mena de repertori per a fer passar l'estona. Des de l'himne del Barça a L'Estaca, passant pel Sol solet. L'humor que no falte. Paraigües i capelines alçats i cap ben alt, que potser quan érem infants Caure no feia mal, però Joan Dausà i Santi Balmes mos recorden que ara no podem dixar caure els camarades valencians, que el cop és massa gros i mos necessiten. Mos necessitem.

Lo concert per al País Valencià organitzat per l'ANC i Òmnium va aplegar 15.000 persones a l'avinguda Maria Cristina de Barcelona, que van vibrar durant més de quatre hores amb la vintenta d'artistes participants d'arreu dels Països Catalans

Perquè Seguirem somiant en la dimissió de Mazón i en la independència que el públic clama cíclicament. Perquè Sopa de Cabra sap que això es pot complir Si et quedes amb mi. I els que ja hem actuat, amagadets darrere el teló mos agafem per l'espatla, conscients de la sort de ser-hi i mirem per la ranura de la cortina i fem alguna foto amb lo mòbil. Els Catarres saben que podem ser Invencibles, lo Cant de lluita de les Roba Estesa mos fa aixecar de nou lo puny i els Volcans dels Buhos fan esclatar l'alegria. Sant tornem-hi, crida Mama Dousha i els incombustibles Elèctrica Dharma mos fan viatjar a Algemesí i saltar amb La presó del rei de França. Entre bastidors s'hi passeja l'eufòria amb vehemència, perquè ja ho deia Estellés, que no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu. Tres conceptes que caldria recuperar i que la nit del divendres 22, per unes hores, van tornar a confluir.

Avancen les hores i es van desgranant los darrers repertoris amb la mirada posada al cel per a vore els Avions volant de Julieta i per a comprovar que els núvols acaben donant una treva definitiva. Emprenem la recta final amb los Nens del barri de 31 FAM i la Marina està Morena dels Figa Flawas. Mitja nit tocada i el carruatge no s'ha convertit en carabassa gràcies a la màgia d'un públic immens que s'hi ha dixat la gargamella durant més de quatre hores i a un equip incansable que ha muntat l'esdeveniment en temps rècord. Oques Grasses enfilen los últims graons de l'escenari. Tot l'equip que ha fet possible este miracle mos anem creuant les mirades, en silenci, emocionats i cansats, pensant que Sort en tinc de tu i de vivències com esta. Tot és més fàcil si ho fem rodejats de la gent que estimem.

Lo rellotge ja marca que som al dia següent. A poc a poc desfilen grans i menuts, amics i familiars, coneguts i anònims. Agafats del braç per una mateixa causa tornen cap a casa. Ja ho deia l'escriptora nicaragüenya Gioconda Belli: la solidaritat és la tendresa dels pobles. Ser Països Catalans també és això. Hem compartit escenari amb companys de professió amb els que hi tindrem més o menys amistat o afinitat, més o menys gustos, estils o circuits comuns però amb qui sí que abracem una mateixa idea d'unitat i de la cultura com a eina de transformació social. A pesar dels cinquanta anys de diferència entre el músic més vell i el més jove, de l'enorme distància entre la cançó més antiga i la més moderna, tot i les incerteses i misèries de l'actual moment polític i encara que una tempesta va voler aigualir-mos la festa... La música guarix. La fraternitat, també. Per això, malgrat la boira cal caminar.