Fa pocs dies, mentre feia la meva passejada anual per la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, em va agafar una pixera de cal déu. Immediatament, vaig entrar en un bar per demanar un Vichy i anar al lavabo, però just aleshores vaig rebre per WhatsApp un article del professor Jordi Llovet que em va tallar el rotllo. A mesura que anava llegint aquell text tan visceral, desgraciadament -potser ell preferiria dir dissortadament- el vàter amb perfum de núvols de cotó va anar-se transformant, més aviat, en el típic poly klyn brut de festa major on algú hi ha fotut una vomitada. A Catalunya tenim el problema que anomenem Fira del Llibre Vell a allò que s'hauria de dir la Fira del Llibre Viu, que confonem la Setmana del Llibre en Català en la Setmana de la Literatura Catalana i, sobretot, que a vegades obrim un suplement digital de cultura i ens trobem el trallat -potser ell preferiria dir gitarada- d'un catedràtic de Teoria de la Literatura.

Més que un text escrit per una eminència acadèmica, l'article va semblar-me un exercici de boomerisme prèmium en el qual un senyor sembla no acceptar l'època en la qual vivim. Només així s'entén que Llovet afirmi, atenció, que la culpa de què les nostres lletres passin per un mal moment és dels independentistes, de les tendències woke, del feminisme, dels narradors antitabac, de les novel·les que idealitzen la muntanya carlina, dels llibres que radiografien la violència masclista i dels animalistes que no aniran a veure ni borratxos de vi la nova pel·lícula taurina d'Albert Serra. Ah, sí, i per si no n'hi hagués prou, evidentment també de Joaquim Molas, al cel sia, i dels seus deixebles que han pervertit els estudis literaris i han inoculat als pocs filòlegs que hi ha al país una cosa terrible: que la literatura, entre moltes altres coses, serveix també per testimoniar els batecs d'un moment concret de la Història.

És possible que la literatura catalana actual visqui un període qualitativament feble? El dubte ofèn, i només cal veure que un fotimer de llibreries de vell i de segona mà venen a preu de saldo novel·les que van guanyar el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana no fa ni dos anys. Jo mateix tinc un dels últims Premi Carles Riba de poesia falcant-me el sofà de casa des de fa temps, per això opino en essència el mateix que Jordi Llovet i sobretot el mateix que M. Àngels Cabré, l'autora fa dues setmanes d'un elegant però contundent post a Facebook en el qual desglossava en deu punts quines són les possibles causes del nostre mal: un món literari endogàmic, una absència de crítica valenta, una confusió entre la literatura de qualitat i les novetats comercials, la precarietat en la qual viuen el 99% dels autors o el mal moment, en general, de les humanitats. "Si el rei va despullat, vestim-lo", deia assenyadament el final del text, que va comptar amb centenars de m'agrada. Entre els quals, evidentment, el meu.

Tot el que té de raonable l'article de Llovet, de fet, és allò que ha manllevat del lúcid text de la senyora Cabré, ja que la resta d'arguments són tan ridículs i cunyats que semblen més aviat una broma. S'hi diuen coses tan estranyes com que a Catalunya, per culpa del patriotisme desfermat, als cercles literaris hi ha gent que compara Serafí Pitarra amb Shakespeare. Jo, igual que el professor, soc procliu al tabaquisme i escric aquest text en una columna que es diu com es diu, però a la vegada em pregunto què fuma Jordi Llovet per afirmar que al nostre país hi ha gent defensant que Cervantes és pitjor escriptor que Irene Solà, autora a qui ell prefereix anomenar 'la cantaire muntanyenca'. Cal ser soci d'una asso amb herba molt potent per dir això, com també cal tenir els pebrots de ferro colat per afirmar que "el problema és que molts escriptors han perdut la proximitat lingüística als ritmes i les formes eufòniques del català viu", sobretot després d'haver fet una versió de Les flors del mal, l'any 2010, amb una traducció al català tan ampul·losa que va fer avorrir Baudelaire a tota una generació de catalans i per la qual don Jordi, al meu entendre, hauria d'anar de genolls fins a París i demanar perdó.

Un any més tard que Baudelaire escrivís Les fleurs du mal, a Barcelona va publicar-se la primera antologia poètica editada en català després del Decret de Nova Planta, Los trobadors nous, casualment el llibre que m'havia comprat per un ull de la cara a la Fira del Llibre Viu. Per això, mentre passejava pel passeig de Gràcia traginant a sobre la primera edició d'una joia així d'especial, no em treia del cap l'article del nostre Harold Bloom de pixarrí mentre m'adonava que, més que un llibre vell, entre les mans hi portava el marcapassos que va ajudar a retornar el batec a una literatura escrita en una llengua anàrquica i hereva d'una tradició medieval oblidada. Pobreta literatura catalana, pensaven, que durant més de dos segles va pràcticament desaparèixer. Pobreta llengua, deien, que es va haver de refugiar a l'àmbit privat. Pobres catalans, creien, que durant dècades l'únic contacte que van tenir amb alguna cosa remotament semblant a les seves lletres eren les cançons de bressol, els himnes de taverna, els dietaris íntims o els entremesos d'aficionats. Pobres mentides i malentesos. Sort que, en realitat, havien existit Rectors de Vallfogona de torn que els propis tòtems de la Renaixença, com ara fa Llovet amb els autors actuals, menyspreaven i ignoraven.

Sort que un dia, però, volent organitzar uns Jocs Florals per oferir un enterrament digne a una llengua que no se sabia ni quin nom tenia, uns quants es van adonar gairebé sense voler-ho que eren fills, nets i besnets de gent com Ramon Llull, Ausiàs March i sí, també, Francesc Vicent Garcia, i ja mai més res va ser igual. I aleshores, amb una sabata i una espardenya, com un miracle fruit de la confiança pròpia més que de la fe, pocs anys més tard resulta que autors com Émile Zola ja feien pròlegs en francès de novel·les de Narcís Oller o que obres de teatre d'Àngel Guimerà eren representades a Europa. Què n'hauria estat, de les nostres lletres, sense que alguns amb consciència nacional no les promovessin i valoressin com bonament calia? Doncs segurament el Modernisme o el Noucentisme no haurien existit, com tampoc la generació dels anys vint i trenta. De fet, possiblement no s'hauria fet front més endavant a una dictadura feixista amb un dolorós exili entremig i qui sap, potser ara, malgrat resulti que "per culpa de l'independentisme" tinguem una literatura de baixa qualitat, tampoc no comptaríem amb novel·les d'Eva Baltasar finalistes al premi Booker, contes d'Irene Pujadas publicats a la New Yorker o llibreries de mig món en les quals trobar títols de Jaume Cabré, Mercè Rodoreda, Sánchez Piñol i, sí, Irene Solà.

Al capdavall, quants llibres de literatura napolitana, tàrtara o bretona podem trobar a qualsevol llibreria de Barcelona? Cap, perquè la llengua, i lògicament la literatura, també va lligada a la política i el poder, per això un no comprèn per què algú carrega contra el nacionalisme -quan possiblement la literatura catalana sigui la literatura d'una llengua sense estat amb més projecció mundial- mentre a la vegada li fa moixaines als inquilins de la Generalitat i al PSOE sabent que a la Fira de Frankfurt, fa dos anys, va ser el govern espanyol qui va fotre els llibres d'autors catalans al sac de les literatures en 'lenguas regionales'. I al final, és clar, a un li arriba per WhatsApp un article titulat Pobreta literatura catalana, el llegeix i més que el text d'un erudit que diu estimar la literatura en la seva llengua, hi veu més aviat el plany ple de cunyadismes d'algú que enyora un món que ja no existeix. El plor, o més aviat el vòmit, d'un pobre home.