En aquest lent apaivagament de la repressió, tardà, costerut i per vies indirectes, ara, després de la projectada derogació de la sedició i de l’adequació dels desordres públics, sembla que li pot arribar el torn a la malversació. Es tractaria de disminuir substancialment les penes, certament infreqüent, de malversació de fons públics sense enriquiment personal o de tercers (els partits polítics receptors de les coimes són tercers en aquest aspecte). O dit d’altra manera, tornar en bona mesura a la regulació anterior a la maldestra —sota tots els punts de vista— reforma de la malversació que va dur a terme el PP en solitari el 2015.

En la regulació anterior no hi havia, com ara, escalats de penes en funció dels cabals perjudicats i es requeria ànim de lucre per part de l’autor, ànim de lucre que s’entenia com a benefici propi o de tercers. A més les penes eren molt més proporcionades i en concurrència amb la majoria dels drets europeus veïns. Ara l’exacerbació pot portar a una pena màxima d’entre vuit i dotze anys per conductes de malversació superiors a 250.000 euros, el que torna quasi a les penes de l’antic règim. Pràcticament com la pena de l’homicidi.

Per agreujar la situació, la sentència del procés va trencar la fixació jurisprudencial quasi unànime de considerar consumat el delicte de malversació amb el criteri de caixa, és a dir, quan materialment s’hagués produït el menyscabament en l’erari públic. La sentència del procés en un altre nyap tècnic, de conseqüències penals i personals brutals, va seguir el criteri, menys o més administratiu, de contracció de l’obligació, és a dir, de quan es tanca el contracte de l’administració pública amb tercers, sense importar si es produïa traspàs de diners de l’administració als proveïdors. Literalment: la consumació es produirà “sempre que hi hagi hagut un encàrrec acceptat de bona fe pel contractista”. O sigui: amb independència de l'intercanvi contractual de mercaderia o servei per preu transferit.

Els proveïdors van declarar al judici —els vídeos són públics— que per unes raons o per unes altres no van dur-se a terme els contractes i, per tant, no es van satisfer els imports pactats. O sigui que els diners no van sortir de la caixa de la Generalitat. Un cas paradigmàtic va ser el d’Unipost, empresa declarada en concurs, l’administrador de la qual mai va demanar el presumpte crèdit pendent amb la Generalitat. Quant al contracte entre la Generalitat i la CCMA, que va servir per a l’emissió d’uns anuncis del referèndum, va quedar clar que estava cobert per un contracte-programa de col·laboració institucional que tampoc suposava cap traspàs de diners.

S'ha dit, no sense mala intenció, que molts dels contractistes que van veure rescindits llurs contractes a la tardor de 2017 amb la Generalitat, després van ser reparats amb generoses noves contractacions. Sense aportar cap dada això no passa de ser una llegenda urbana

S'ha dit, no sense mala intenció, que molts dels contractistes que van veure rescindits llurs contractes a la tardor de 2017 amb la Generalitat, després van ser reparats amb generoses noves contractacions. Sense aportar cap dada això no passa de ser una llegenda urbana. Però en el cas que els contractistes que romanen al sector s’haguessin beneficiat de contractes, ningú els ha impugnat i no se segueix cap procediment respecte de tals contractacions. O sigui que tot correcte. O dit d’una altra manera, qui subministra llapis no deixa de subministrar-los perquè una operació no hagi arribat a bon port. El negoci del subministrador de llapis és subministrar llapis quants a més clients millor. D’això va el comerç.

Malgrat la construcció de l’actual delicte de malversació amb un escalat de penes en funció de l’import del malversat, la sentència del procés, en un altre nyap també de brutals conseqüències a fi d’incloure el volum en l’esglaó superior, afirma que ”la disposició de fons públics que donem per acreditada supera àmpliament la quantitat de 250.000 euros.” Ara bé, com va dir per activa i per passiva el ministre d’Hisenda i tutor de fet previ al 155 de les finances de la Generalitat, Montoro —que no va ser processat per fals testimoniatge—, no faltava ni un euro a la caixa, ni es va pagar res que no fos legítim de pagar. Per salvar aquest obstacle, es canvia el criteri de consumació del delicte. Es passa del criteri de caixa al de contracció de l’obligació, sense cap mena de perjudici ni de guany personal o en favor de tercer per part dels dits autors.

Amb aquest panorama, la sentència per malversació, amb les seves fortíssimes penes de presó i d’inhabilitació absoluta, clamen per ser reparades. L’indult, en no afectar les penes privatives de drets, permet l’estranyament de la funció pública del condemnats per malversació. Per tant, a l’espera del moment propici per l’amnistia, s’imposa la reforma de la malversació que, recuperant el model anterior, tingui en compte l’ànim de lucre i l’absència d’esglaons en la confecció del tipus penal, tal com fan els drets dels nostres veïns.

Qui diu, sense raó, que modificar la malversació com es proposa comportaria una revisió de les penes dels Gürtel, Bárcenas, Palma Arena, etc., no diu la veritat. En aquests casos va haver-hi tant enriquiment propi com de tercers, fins i tot inclòs el PP, com a responsable a títol lucratiu. Aquestes malversacions eren autèntics pessebres de corrupció. Res a veure amb el procés, atès que ni tan sols es va gastar res, malgrat el que esbiaixadament diu la sentència. A l'1-O, de corrupció res.