El dia que Manel va anunciar una aturada indeterminada de la seva activitat musical, dilluns passat, vaig creure fermament que allò no anava amb mi. Un grup que no és capaç d'anunciar una treva indefinida amb passamuntanyes i mirant a càmera no va amb mi, vaig pensar. Un grup que diu "si truca algú, no contesteu,/ que el cel ja és prou ple de valents" en un país on en temps més foscos sabíem dir "què volen aquesta gent/ que truquen de matinada?" no va amb mi, vaig dir-me. Per tant, la manera més contracultural de parlar d'un grup definit per Valero Sanmartí com el "paradigma del sistema capitalista", sens dubte, era ignorant-los. Després, però, vaig adonar-me que no podia fer-ho perquè amb els Manel passa el mateix que amb el pujolisme: com a català, són una part inherent de tu, ja que en essència són el mateix. Si el segon va configurar el meu món d'infantesa, les cançons dels primers han condicionat el meu univers de joventut, per això odio i estimo a parts iguals totes dues coses, potser perquè de gran m'he adonat que cap d'elles no era real, sinó una simulació de la realitat. Si més no per mi, potser per tu i segurament per la majoria de gent nascuda a finals dels vuitanta, és a dir, els que no som prou boomers per fer un editorial exprés no apte per a diabètics al programa matinal de la ràdio pública catalana​ i tampoc prou centennials per fer tuits nihilistes, en minúscules i sense signes de puntuació parlant de Teresa Rampell o La Serotonina.

Pels fills de classe mitjana que de grans ja mai no hem sigut classe mitjana, Manel va aparèixer a la nostra vida en aquell moment en què s'és massa gran per ser jove i massa jove per ser gran, per això cap de nosaltres podíem comprendre què vol dir ser el pare modèlic que volen les filles, el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i que arregla una porta. Tampoc imaginàvem, aleshores, que Manel plegarien veles tres plans quinquennals després de definir amb precisió soviètica tots els plans quinquennals que hem viscut entre 2008 i 2023, ja que la meva és la generació que aleshores encara no sabia què volia dir viure sol, ni llevar-se un matí a casa d'algú i dir 'nena tens cafè' abans de preguntar si vols que torri pa, ni creuar-se amb un ex per l'Eixample i demanar taula en un bar de menú. Com que no ho sabíem, ho somiàvem. Pels que tenien trenta anys quan va aparèixer Manel, els primers versos quotidians de Guillem Gispert, precisos com els d'un cronista, han estat des de sempre una narració a temps real de la seva pròpia vida. Els que tot just érem majors d'edat aleshores, en canvi, no sabíem com era la vida adulta quan escoltàvem Els millors professors europeus, per això en cada vers d'aquell disc i del següent, ni que fos involuntàriament, hi vam projectar no la vida que vivíem, sinó la vida que volíem viure. 

Pensa-hi. Tu potser encara feies Batxillerat. O acabaves d'entrar a la universitat. O ja feia anys que treballaves de manobre però la crisi del 2008 t'havia fet revendre el Seat León TDI que t'havies comprat nou de trinca tres anys abans, per això el seu pop costumista va aparèixer a la nostra vida sense que ho haguéssim demanat mai, just quan més ens agradava escoltar Habeas Corpus, o Violadores del Verso, o Fatima Hajji, o La Troba Kung-Fú, o La Gossa Sorda, o Laurent Garnier. Teníem vint anys i no teníem l'ànima morta, com diria el Serrat, i just vam deixar de ser uns nens grans que cantàvem encara Anys i anys del Super 3 a tots els aniversaris per passar a ser adults que bufen les espelmes mentre a la sala algú diu "que demani un desig, que demani un desig". Això va passar. Sense saber com, alguns vam passar de concerts autogestionats a les festes d'alguna assemblea de la CAJEI a concerts plens de gent més gran i que semblava treta d'un episodi de Porca misèria. Al primer que recordo haver anat de Manel, a la plaça Font i Cussó de Badalona per les Festes de Maig de l'any 2009, hi havia més biberons que porros. Va ser pocs dies després del 2-6 al Bernabéu i de l'Iniestazo a Stamford Bridge, l'any de la Champions de Roma.

Ho recordo i penso que només era un jove que aspirava algun dia a ser un adult normal en un país normal. Com tu, suposo. Compartir pis amb estranys, buscar una feina formal, pujar al metro als matins i anar al cine alguna nit, vaja. No sabia encara què era anar al mar en parella, convidar un gelat i dir-li a algú que així estirada estàs espectacular. Ni sabia què era allitar-se amb una dona estrangera l'avi de la qual té un bigoti llarg i blanc que suca en cervesa tèbia en tavernes dels Alps. Ni sabia, evidentment, què era demanar-li a una noia que et portés al ball, ja que l'única cosa que sabia ballar era l'ska de Dr.Calypso o les ximpleries comercials de Gigi d'Agostino, per això no sospitava que el flirteig adult podia ser dir-se per dins "Un, dos, tres, un, dos, tres,/ txa-txa-txà, taló-punta, taló–punta" mentre m'arrambava a algú abans de tornar a començar. No sabia res de tot això, però començava a voler saber-ho, per això he acabat acceptant que Manel forma part de mi sense que jo volgués que això passés mai. Amb vint-i-pocs, vaig aprendre que ser jove a Catalunya era ser protagonista de les escenes que existien a les cançons que cantaven, per això vam desitjar parar la furgoneta aprofitant la vista privilegiada d'una ciutat, fer-nos una foto assenyalant l'absis romànic d'una catedral i sentir-nos joves i forts. Vam creure que l'amor era això quan no teníem ni carnet de conduir, quan les fotos es feien amb una càmera digital Olympus i evidentment quan encara no sospitàvem que nosaltres mateixos, algun dia, també podíem ser el Benvolgut d'algú altre.

És ara, per fi, quan coneixem tot allò que amb vint anys no enteníem. És ara, doncs, quan enyorem l'ukelele de Manel amb la boca petita, ja que no enyorem aquell primer disc mític i ni tan sols enyorem ser joves. Enyorem, sobretot, la innocència de la joventut. Crèiem que fer-se gran és pensar que no s'està enlloc com a casa, sigui o no sigui nit freda per ser abril, però no imaginàvem com és de car viure de lloguer a Catalunya amb trenta-pocs. Crèiem que en un futur els turistes es farien fotos on tu i jo vam esmorzar, però pensàvem que seria una metàfora sobre l'imperi romà, no la trista realitat d'una ciutat com Barcelona despersonificada per culpa del turisme. Crèiem que algun dia tenir fills ben forts i una casa amb balconada ja no seria un pensament llunyà, però no sospitàvem com és de difícil aconseguir-ho amb els sous precaris d'avui o amb les hipoteques que només pots pagar si tens un familiar que et financi l'entrada, per això Catalunya està plena de gent que s'ha fet gran idealitzant Manel i que ara viu en cases sense calefacció perquè no pot ni pagar-la, com va recordar dilluns el Manel més famós de la meva generació en un tuit. Som el desencís de veure que no podem viure el que deien les cançons de Manel quan les escoltàvem de joves, per això, per abrigar-nos mútuament i fer-nos calor, mentre et miro i m'espanto no fos que et cansessis de mi, et demano que m'abracis fins que Manel torni a ser només un nom de pila i a cau d'orella et dic que sí, que malgrat tot, ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.