Novament la llengua genera debat polític. Ara l’origen ha estat un manifest redactat pel grup Koiné on defensen que en una Catalunya independent l’única llengua oficial sigui el català.

Feia dies que se’n parlava en alguns mitjans, però aquest dimecres ha entrat a la polèmica per la porta gran gràcies a la intervenció de Lluís Rabell durant la sessió de control al president de la Generalitat celebrada al Parlament.

Rabell ha dit que el manifest “posa en qüestió elements fonamentals de la convivència en aquest país que han tingut força i han donat cohesió en les últimes dècades”, que al seu grup el preocupa “que algunes significades personalitats de la majoria parlamentària que li dóna suport han signat aquest manifest” i, la frase que ha provocat més enrenou: “és la primera vegada, o per primer cop, d’una manera significativa, que dins del camp sobiranista apareix una posició racista –i peso les meves paraules: racista, eh?–, fonamentalista cultural, que d’alguna manera és el reflex invertit de les moltes pressions que està rebent la llengua catalana justament per part d’aquells que la volen soscavar com a llengua vehicular i de cohesió social per part de la dreta espanyola. Un reflex invertit. Un manifest, i gent que es permet parlar de la immigració com a elements, com es diu?, com a elements... (i aquí l’ha apuntat la diputada de Ciutadans Sonia Sierra)... exacte, colonitzadors involuntaris del franquisme, quan aquesta gent ha estat decisiva en la conquesta de les llibertats democràtiques d’aquest país, i d’aquesta gent ha de sortir la cohesió lingüística i la cohesió social d’aquest país”.

Bé, doncs parlem del famós manifest.

Però abans, recomano molt llegir-lo. Per tant, aquí té l'enllaç.

I recomano molt llegir-lo perquè no és presentable sortir a segons quines tribunes expressant interpretacions llegides en alguns titulars. La crítica és fonamental, però ha de ser basada en realitats i no en prejudicis d’altri.

Dit això:

1/ També estaria bé que, quan un mitjà publica una llista de signants, la llista sigui correcta. En alguna portada han aparegut noms de persones signants del manifest que no l’han signat.

2/ Hi ha mitjans que en portada han fet titulars interpretatius del text que no tenien res a veure amb el text de la notícia publicat a les pàgines interiors. És el problema d’escriure coses a BCN i fer el titular a Madrid, una pràctica que deixa amb el cul a l’aire periodistes que intenten fer la seva feina de la manera més honrada possible.

3/ És feina dels mitjans de comunicació intentar fer campanyes polítiques amb qüestions de llengua?

4/ Cal convertir en un debat polític un manifest que planteja un debat lingüístic que haurien de fer els lingüistes?

5/ El text és molt millorable des del punt de vista comunicatiu. Els lingüistes en saben molt de llengua, però no de l’ús mediàtic de les qüestions relacionades amb la llengua ni del to, del redactat i l’oportunitat de publicar segons què.

... i 6/ Jo no sóc lingüista, per tant no cometré l’error de debatre sobre un tema sobre el qual no en tinc ni idea. Ha de ser el català l’única llengua oficial de la futura Catalunya? Si parlem en termes estrictament lingüístics, ni idea, escolti.

Ara bé, més enllà del tema científic hi ha una realitat. La llengua pròpia de Catalunya és el català (considerant Catalunya com una entitat nacional que té consciència com a tal a partir d’un moment donat i en un context polític i social. I ho dic perquè aquests dies hi ha qui ha dit que la llengua pròpia de Catalunya és la que parlaven els ibers. Sí, o els cromanyonesos...). El castellà és la llengua materna de molts catalans. En una societat amb dues llengües majoritàries, i on una d’elles és de les tres més potents del món, no hi ha color sobre a quina cal dedicar més esforços i per això la immersió a les escoles és fonamental i irrenunciable.

O sigui, hem quedat que no en tinc ni idea de si en la hipotètica Catalunya independent hi ha d’haver un bilingüisme oficial o no, però el que sí que està clar és que hi conviuran el català i el castellà. Com han fet fins ara. I com ho seguiran fent. Sense cap problema. I convertir un debat lingüístic en un debat polític a segons quines portades i al Parlament, és indecent. I ho repeteixo: IN-DE-CENT.

Perquè, escolti, és que en aquest petit país ens coneixem tots (i totes). I, sobretot, no ens mamem el ditet.